Cristina Romera Castillo

Les últimes generacions nascudes en certs llocs “privilegiats” del món hem estat extraordinàriament afortunades. Hem viscut una realitat estable sense cap desastre que hagi pertorbat greument la nostra forma de vida, com ara bé una guerra, una catàstrofe natural a gran escala o una epidèmia. I la memòria del què és viure una cosa així i les seves conseqüències s’està perdent ara en residències d’ancians massacrades per un virus. L’absència de fets i records de viure una cosa tan greu ens ha permès centrar-nos en el nostre propi benestar i hedonisme. Per això, ens costa molt acceptar que s’apropi una amenaça de canvi de la nostra realitat, no ho concebem. Acabem de veure-ho clarament amb la crisi del COVID-19, que d’un dia per l’altre ha canviat radicalment la nostra forma de vida.

De sobte es va començar a sentir parlar d’una epidèmia a la Xina a finals de 2019, i gairebé ningú hi va parar esment, possiblement perquè la Xina és molt lluny i no ens afectava. Després va arribar a Itàlia i vam començar a sentir com els contagis en aquest país s’estaven estenent de manera preocupant. El curiós d’això és que sent Itàlia un país veí, tan pròxim en cultura, i que manté un gran intercanvi de persones amb el nostre país, tampoc vam voler veure’n els senyals i ens negàvem a creure que passaria aquí. Recordo que tres setmanes abans del confinament, em van cancel·lar un esdeveniment internacional molt important, quan el virus ja estava propagant-se per Itàlia. Jo vaig pensar que estaven exagerant en suspendre’l per un virus que no n’hi havia per tant, poc més que una grip. En aquest moment no se’m va ocórrer pensar que la capacitat del nostre sistema sanitari era limitada i que això podria portar greus problemes. Tampoc vaig pensar en la possibilitat que com més es propagués, més possibilitats tindria el virus de mutar i convertir-se en una cosa més virulenta. De sobte, tres setmanes més tard de la cancel·lació del meu esdeveniment, estàvem a casa confinats sense saber com reaccionar i encara sense poder-nos-ho creure. No jutjo l’actuació governamental perquè sóc conscient que era una situació nova per a tots i ens va enxampar per sorpresa, inclosos dirigents, del color que fos. I deixant a part les conseqüències econòmiques i polítiques que podria haver tingut prendre mesures de confinament, exagerades i precipitades a causa d’una epidèmia que després no fos tan greu, la falta de reacció és també deguda a la falta de fets precedents que canviessin la nostra manera de viure. No estem preparats per a reaccionar, no ja amb mitjans i infraestructura, sinó psicològicament. En zones d’Àsia, on ja existia la por pel record d’altres epidèmies anteriors, van reaccionar molt més ràpid. En el nostre cas, no vam pensar que el nostre món estable, que ha estat així durant tota la nostra vida, pogués canviar.

Una cosa similar succeeix amb la falta de reacció davant el canvi climàtic, amb l’agreujant que les seves conseqüències se sofreixen a molt més llarg termini. El coronavirus va ser una cosa ràpida, com a molt en quinze dies veies les conseqüències del seu contagi invisible. El “contagi” mundial pel canvi climàtic es manifesta tan lentament que amb prou feines l’observem, així que no veiem justificat un canvi en la nostra forma de vida. Aquesta lenta inèrcia és una de les principals raons de la nostra inconsciència respecte al canvi climàtic. El temps que passa des que ocorre un fet fins que es veuen les seves conseqüències supera l’escala temporal d’una vida humana.

Si alguna vegada has dirigit el timó d’una embarcació, hauràs observat que, quan el mous, el vaixell no gira ràpidament com fa un cotxe o una bicicleta. Triga uns segons a reaccionar. Un navegant inexpert tornarà a girar el timó cap a l’altre costat davant la falta de resposta i l’embarcació naufragarà fins que el capità agafi el timó i expliqui que la reacció del vaixell triga una mica a arribar. Passa el mateix amb el canvi climàtic. Hem girat el timó que ha alliberat una quantitat ingent de CO₂ a l’atmosfera i sembla que no passa res perquè no veiem cap conseqüència immediata. Així que continuem emetent-ne més i més. Però en esperar una mica, comencem a veure que el nostre planeta està començant a reaccionar amb una pujada de les temperatures que es tradueix en tempestes extremes, sequeres, inundacions per les pujades del nivell de la mar, canvi d’hàbitats d’algunes espècies i extinció d’unes altres… No obstant, tot i ser lent, potser hem subestimat el temps de reacció del nostre planeta. Pensàvem que no veuríem aquests canvis, però ja els estem veient, molt abans del que ens esperàvem.

El planeta continuarà existint i la natura s’obrirà pas per molt que nosaltres la pertorbem. Al cap i a la fi, som una espècie més. El que no veiem és que el canvi més gran que notarem no serà en el clima, sinó en la nostra manera de viure. I no queden tants anys per a això. Fem el que fem, el canvi hi serà igualment. Però és cosa nostra decidir si ho comencem a fer nosaltres ara, que aquest canvi sigui gradual i tinguem temps a adaptar-nos sense que suposi una gran pertorbació, o si esperem que ens ho provoqui una situació catastròfica i hàgim de canviar la nostra vida de manera radical amb conseqüències molt més greus. I en aquest cas, el canvi ja no serà per estar a casa veient Netflix, fent pa i videotrucades amb els nostres amics. Potser no tindrem ni balcons des d’on aplaudir.

Si volem continuar gaudint de les mateixes coses que fins ara teníem, hem de canviar la manera d’arribar-hi, reduir-les en nombre i buscar-hi alternatives sostenibles. Hem de triar si volem ser nosaltres els qui decidim aquests canvis o si ens quedem a esperar que aquests vinguin a conseqüència d’un cop de la natura que ens arrabassi de manera irreversible aquest benestar que tant protegim.

Aquest article ha estat publicat originalment a Ecomandanga:

https://ecomandanga.org/2020/04/22/una-bofetada-de-la-naturaleza/

AUTORA:

Cristina Romera Castillo és llicenciada en química i doctora en oceanografia. Treballa com a investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències de la Mar-CSIC de Barcelona. Els seus estudis se centren en el cicle de carboni a l’oceà i en com el plàstic afecta l’ecosistema marí.

Foto de portada de Meganesia CC BY-SA 4.0. El canvi climàtic amenaça amb canviar dràsticament el nostre planeta i causar crisis socials sense precedents, com els recents incendis a Austràlia