Causa i efecte – I

Causa i efecte – I

És l’efecte dòmino o el vol d’una papallona? – Potser tots dos?

D. Lloris

El controvertit filòsof francès Claude-Adrien Schweitzer (1715-1771), més conegut com a Claude-Adrien Helvétius, va escriure: La veritat és una torxa que llueix entre la boira, sense dissipar-la. Frase que, en el seu moment, em va conduir a intentar desenvolupar un breu capítol sobre qüestions relacionades amb el concepte de Causa i Efecte (Lloris, 2019). En aquell moment em trobava limitat d’espai i vaig decidir tornar a aquesta tasca en una altra ocasió. Ara i aquí també tinc l’espai molt limitat, però intentaré aportar unes pinzellades més a aquell primer esbós.

Si acudim a la seva definició, veurem que ens diu: El principi fonamental per establir causa i efecte és demostrar que els efectes observats en un experiment van ocórrer després de la causa. Una definició que no veig pas tan brillant i vàlida com sembla. En particular quan s’interpreta el que només representa un fragment o part d’un procés.

D’aquesta definició en destacaria dues paraules: experiment i demostrar. La primera limita la seva veritat a l’àmbit del laboratori, amb els controls necessaris per validar fefaentment la seva relació. Mentre que demostrar no sempre és possible en un escenari natural, on les variables implicades són múltiples i no sempre conegudes, mesurables o controlables.

Per part meva, he de confessar que, només de pensar-hi, em produeix un vertigen inquietant, difícil de suportar, pel fet que el meu imaginari ofereix múltiples possibilitats, que he de desar al calaix de les hipòtesis per les dificultats que comporten.

I doncs? Hauríem de pensar que es tracta d’un principi que comença i s’acaba en si mateix com l’efecte dòmino, o es tracta d’una causa insignificant que forma part d’un procés de llarg recorregut, d’origen desconegut, però que produeix tot un entramat de fragments amb un desenllaç determinat que, al seu torn, genera altres entramats, com passa amb l’efecte papallona?

Mentre cavilo tot això, no deixo de pensar que l’habitual és oblidar-se d’aquestes menudeses, i centrar-me en la imatge pragmàtica que tots tenim sobre el significat d’aquests dos termes. Tractar d’aprofundir-hi només ocasiona mal de cap i pèrdua de temps. No hi fa res prendre decisions en funció del que no sempre és certesa, però resulta que ara tinc aquest temps tan valuós i segueixo cavilant-hi.

A sobre, durant aquests dies d’obligada reclusió per la covid-19, han caigut a les meves mans unes lectures que m’han retornat, com en el joc de l’oca, a la casella de sortida. Es tracta d’una traducció de Richard Wilhelm del llibre de les mutacions (Yijing o Yi Txing) i un poema recopilat per George Herbert (1651).

Llegeixo que l’oracle Yijing preveu un total de 64 caselles que m’evoquen els escacs, i sorprèn la seva similitud amb una matriu de contingències amb les seves columnes i files. I, en essència, amb la mateixa finalitat estadística quan s’aplica una Anàlisi de Components Principals buscant quins, de tots els factors obtinguts en un mostreig, tenen més rellevància. És fantàstic! Els xinesos ja treballaven 3000 anys A.C., en qüestions que el món occidental va necessitar més d’un mil·lenni després per aproximar-se a aquests procediments.

Per comprendre l’Yijing és fonamental jugar amb el concepte de sincronicitat, i veure que el que solem anomenar casualitats no ho són, sinó que s’han de considerar com quelcom més que una coincidència d’esdeveniments en un espai i temps determinat. És aleshores que se’ns mostren aspectes desconeguts relacionats entre ells, com ens diu el proverbi sobre com l’aleteig d’una papallona pot ocasionar una devastació lluny d’on es va originar.

El proverbi troba el seu reflex en un poema, recopilat per George Herbert, que versifica la mort del rei anglès Ricard III a la batalla de Bosworth Field el 1485, concloent que per un clau es va perdre un regne.

Per la falta d’un clau va ser que la ferradura es va perdre / Per la falta d’una ferradura va ser que el cavall es va perdre / Per la falta d’un cavall va ser que el cavaller es va perdre / Per la falta d’un cavaller va ser que la batalla es va perdre / I així com la batalla, va ser que un regne es va perdre / I tot perquè va ser un clau el que va faltar.

En ambdues formes s’exemplifica la teoria del caos, on qualsevol acció o omissió per insignificant i inconnexa que sembli, és capaç d’alterar a curt, mitjà o llarg termini qualsevol esdeveniment, que no creuríem que pogués estar connectat amb la causa que el va originar.

Per altra banda, és sorprenent conèixer com s’assenten les nostres conviccions, moltes de les quals se sustenten en una sèrie de veritats que en realitat no són més que suposicions sense altre fonament que la repetició exhaustiva. I que, en boca d’uns i altres, acaben prenent carta de naturalesa fins a convertir-se en el nostre suport quotidià.

Constantment, en la diversitat de mitjans d’informació, ens aborden multitud d’experts que intenten explicar qualsevol esdeveniment, ja sigui de caràcter social, polític o científic. I alguns, fins i tot, s’atreveixen a vaticinar futurs imminents i les causes que els originen, que gairebé sempre volten l’alarmisme.

No ens n’adonem, però aquesta forma d’explicar l’entorn per part de qualsevol primera llança del llenguatge, ens condiciona i, alhora, ens fa tenir subliminalment una falsa sensació de coneixement que expliqui qualsevol dels diversos escenaris que poden esdevenir-se. Atenció! No confonguem probabilitat amb certesa.

Malauradament, aquesta forma de comunicar avança entre nosaltres de forma imparable, tot devaluant el significat i el sentit de les paraules i de les idees. No es cerca la veritat, s’intenta que el discurs emès sigui més important en la forma que en el fons. Es tracta de trobar un receptor que l’assumeixi i el difongui, tot transformant-se ell mateix en causa i efecte immediats. Aixafarà la darrera peça del dòmino, quan li caigui a sobre, a qui va originar el primer moviment de caiguda?

REFERÈNCIES

Herbert, G. 1651. Jacula Prudentum or “Darts of the Wise”. Scholar Select.
Lloris, D. 2019. Anecdotario y vivencias de un Ictiólogo (Anacefaleosis 1971-2018). Ed. Tapa blanda. Amazon, 314 pp.
Wilhelm, R. (Traduc.). 2017. I Ching (Abreviado). El libro de las mutaciones. (Versión rústica en español de 2017). Pocket Edhasa. 360 pp.


AUTOR

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Al·legoria de la combinació de l’efecte dòmino i papallona, on es resumeix la influència reguladora del riu Nil i els seus efectes a tota la Mediterrània, després de la construcció de l’embassament d’Assuan. [Ref.: D. Lloris, 2019b].

Parlem de la Mediterrània – III

Parlem de la Mediterrània – III

La Mediterrània. Una mar sense peixos?

D. Lloris

En primer lloc, voldria anunciar que aquest article forma part d’un altre de més extens (Lloris, 2019), on es detallen aspectes més amplis de la problemàtica anunciada al subtítol.

Les alarmes pel que fa a l’estat de salut de la Mediterrània no són noves, venen de lluny i, per poc que busquem, trobarem un gran nombre d’articles que ens expliquen les seves malalties. Si ens cenyim als temes pesquers, voldria dir que, al meu entendre, el tema de la sobrepesca s’ha dut a límits extrems, ficant en el mateix sac indiscriminat a tot el sector pesquer local i mundial i, en particular, a la pesca d’arrossegament, quan hi ha matisacions a fer a tot el que s’aboca en els mitjans de comunicació, ja siguin científics o pseudocientífics.

Cal saber que els nostres pescadors litorals mai han aconseguit abastir una ciutat com Barcelona i, si alguns han cregut que augmentant la capacitat de pesca de les seves embarcacions aconseguiran arribar a aquesta quimera, que s’ho vagin traient del cap., Entre d’altres motius perquè la capacitat de producció dels caladors habituals és la que és, i encara la conserven en major o menor mesura depenent d’altres factors.

I ara toca una mica d’història. Segons ens expliquen López-Linage i Arbex (1991), hi ha tot un seguit de documents sobre la pesca a Catalunya, del que aleshores (1681-1794). es van denominar “Les guerres del gànguil”. Es armadors innovadors de l’època utilitzaven una o dues embarcacions de vela (tartanes), equipades amb una xarxa d’arrossegament bentònic, coneguda com a “gànguil” (Fig.1). Segons deien els seus coetanis que no l’empraven, l’ús en minvava considerablement la quantitat de pesca disponible i, en conseqüència, el seu potencial de captura.

Fig. 1. Pesca amb gànguil remolcat per una parella de tartanes que mantenen les bandes de l’art de ròssec obertes. [Ref.: López-Llinatge i Arbex, 1991 + Duhamel du Monceau].

Quatre segles més tard seguim amb el mateix. Un llibre publicat per Cury i Miserey (2012), traduït com Una mar sense peixos, té un títol que ja anuncia quin pot ser el seu contingut. Però si, a més, a aquesta edició se li afegeix, a manera d’avantguarda de les pàgines que vindran després, un estrany apartat introductori preparat per dos biòlegs pesquers, aliens a l’obra, on se’ns anuncia l’estat en què es troba la pesca a la Mediterrània occidental, no cal ser una llumenera per intuir que el llibre versarà sobre els tòpics i evidències generalistes de sempre. Evidències recollides en mars i oceans de tot el planeta, i on qualsevol referència a la Mediterrània serà tangencial, de manera que aquests prologuistes indueixen a pensar que el mateix passa a la Mediterrània. Vegem, entre altres coses, què ens diuen en aquest apartat introductori:

[ “… si volem veure peixos en el seu medi, anem a un d’aquests petits llocs coneguts com a reserves marines o, pitjor, a un aquari. Espècies que abans formaven part de la vida i de la dieta dels nostres avantpassats han desaparegut o són raríssimes … “]

Desconec d’on provenen les observacions que han inspirat a aquests dos autors per escriure aquestes línies, però si és així com veuen la Mediterrània, poc se’n pot esperar per proporcionar qualsevol cura pal·liativa que millori la seva salut.

A tots els que pensen així els diria que la seva incapacitat de veure peixos no impedeix que aquests no només els vegin i sentin a ells sino que s’hi acostin. Depenent de l’ activitat que facin ben aviat els tindran a prop tot deixant-se veure, o bé mantindran la distància que tota prudència aconsella davant qualsevol trobada amb l’ésser humà.

Tampoc sé a què es refereixen quan ens parlen de la dieta dels nostres avantpassats. Hauria estat interessant que la detallessin per donar-los la raó o bé negar-los-la., En canvi diré que, un parell de generacions enrere, els pescadors no consumien la varietat de peix d’avui i, per aconseguir-la, no s’allunyaven gaire de la línia de costa, com passa ara. I totes les espècies que hi havia aleshores continuen sent-hi actualment, excepte l’exemple tòpic de l’esturió, una desaparició local que sembla deguda a causes alienes a les pesqueres.

Personalment no deixo de pensar en l’escàs interès dels redactors d’aquest escrit pel coneixement d’aquests organismes, dels quals només perceben aspectes relacionats amb les seves abundàncies i biomasses. Sense dedicar cap ni mica d’atenció a la seva capacitat d’aprenentatge, de memòria i de supervivència. Però això seria entrar en una altra discussió d’àmbits més eteris, encara que no mancats d’innombrables exemples empírics (vegeu en aquest mateix blog: “El mite d’una frase feta. Una atribució injustificada: “Tenir memòria de peix“).

Pel que fa als perills que amenacen a aquest mar podria estendre’m fins a tenir-ne més que prou, però qui estigui llegint aquestes línies trobarà molts d’aquests titulars a les hemeroteques i als mitjans digitals actualment disponibles.

REFERÈNCIES

Cury, Ph. y Y. Miserey. 2012. Una mar sense peixos. (Traducción al Catalán de J. Lleonart y F. Maynou) para L’Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques. 238 pp.

Lloris, D. 2019. Hablemos del Mediterráneo (y… de los peces que lo habitan). Amazon. 242 pp.

López-Linage, J. y J.C. Arbex. 1991. Pesquerías tradicionales y conflictos ecológicos 1681-1794, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. 316 pp


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Captura de 22 tones de tallahams (Pomatomus saltatrix), a prop de Benicarló (Castelló). [Ref.: F. Nieto].

Parlem de la Mediterrània – II

Parlem de la Mediterrània – II

Oracles, àugurs, hierofantes i profetes

D. Lloris

Fa uns dies, després de llegir un nou article sobre els mals que afecten la Mediterrània i les causes que en són responsables, detectades a partir dels nous oracles, actualment anomenats models, no he pogut evitar de pensar en l’abundància d’aquests models i la fe que hi dipositen els seus seguidors. És un tema que vaig tractar, en diferents apartats i amb certa extensió (Lloris, 2019), i que ara, amb les obligades limitacions de l’espai en aquesta bitàcola, he intentat resumir.

Temps enrere, costava molt poc que qualsevol fenomen natural, causant d’alguna desgràcia que involucrés a un col·lectiu humà, fos atribuït a la ira dels déus que castigaven els homes per no haver seguit les lleis difoses pels que estaven interessats en acovardir i confondre.

Encara avui dia, davant d’una llarga sequera es formen processons i es fan rogatives per allunyar el mal generat com a càstig als nostres pecats, i hi ha qui es treu una conspiració de la màniga abans que no canta el gall. També segueixen entre nosaltres aquells que, abans de començar una competició esportiva, miren al cel i se senyen per tenir la basa del totpoderós a favor seu.

Passa que, durant el procés d’assentament d’una nova manera de pensar, la societat que ens envolta tampoc es manté estàtica; canvia i evoluciona – de vegades massa ràpid – cap a postures que difereixen, poc o molt, de l’essència fundacional.

Durant un temps perduren els guies i els apòstols del nou pensament, però també els seus detractors, moderats o furibunds, i els que utilitzen una postura o altra amb finalitats diverses. D’aquesta manera, en una primera etapa, es va despertant la sensibilitat de la gent davant d’una sèrie d’esdeveniments, per assolir, posteriorment, la insensibilitat ja sigui per esgotament o per la recerca d’un canvi sustentat en l’anunci d’un nou paradigma.

Des de sempre, aquests escenaris van acompanyats de profetes que proclamen la bona nova, amb promeses d’un futur paradisíac, sempre massa llunyà, per als seguidors dels seus postulats i, el caos per als que no hi combreguen.

Actualment no hi ha gaires diferències, encara que s’utilitzen tècniques retòriques diferents, però similars a l’art d’elaborar la trama del que es consideraria una novel·la històrica, és a dir, barrejant veritats documentades amb la fantasia, les conjectures i l’especulació. Pel camí, fruit de l’excés, es va perdent la nostra capacitat analítica, acceptant o rebutjant, irreflexivament sense qüestionar, la veracitat de la informació rebuda de famosos àugurs, ara anomenats experts o tertulians que avui dia ens amenitzen els mitjans de comunicació a l’abast de tothom.

Oblidem fàcilment als antics savis que, davant d’aquest tipus de personatges – n’hi ha a tots els àmbits – ens deien que parlar del futur, era com seguir el camí més curt per equivocar-se, advertint-nos que aquestes qüestions, relacionades amb els esdeveniments futurs, aconseguien fer riure el mateix Déu.

Situats ja en el camí que pretenem abordar, diria que tot coneixement científic ha de ser discutit amb la millor informació possible i, a més, oferir la contingència de ser verificat empíricament sense que influeixi per a res la subjectivitat personal. No obstant això, s’emeten conclusions elaborades sense aquestes premisses, això sí, amb voluntat advertidora i tendència al reclutament de personal, generalment de bona voluntat, que més tard contribuirà espontàniament a difondre-les.

De vegades tinc la sensació que la partida del coneixement sembla jugar-se entre la ciència i l’especulació (paraciència o pseudociència), dirigida a una societat que consumeix la informació de forma accelerada.

En ciència també es busquen titulars cridaners per situar en bon lloc els suposats nous avenços del coneixement, sense parar esment en el material que els ha generat, i aviat els oblidem per donar pas a d’altres que semblen més nous. Només amb el pas del temps ens adonem de la quantitat de causes equívoques que els han originat i així i tot els ignorem. Potser anem massa ràpids a sentenciar el que és complex, sense l’adequat bagatge ni, com ens diu Gardner (1989), passar moltes d’aquestes veritats per la mirada relativitzadora del temps. No obstant això, encara hi són amb la seva càrrega d’entropia desestabilitzadora.

Així, els titulars que més vegades ens arriben, respecte a la temàtica en curs, al·ludeixen a: “La Mediterrània es mor”, més prosaic i directe que aquest altre, més acadèmic, “La mar Mediterrània resulta ser l’ecosistema més amenaçat del planeta”. Un altre titular, amb força difusió gràcies a la brillant retòrica de qui el va emetre, i perquè, a més, anava més lluny, assenyalant directament als presumptes causants de la barrabassada, va ser: “El mar Mediterrani va pel camí de convertir-se en una sopa de meduses i microbis a causa de la sobreexplotació pesquera”. O l’últim, a propòsit del dia mundial dels oceans (8 de juny), on en la promoció d’un vídeo de National Geographic un indocumentat ens diu que “La Mediterrània ja és el mar més contaminat del món”. Dir això, és tenir una limitada idea del que esdevé a la Mediterrània i en altres llocs, com ara el mar Caspi, el Negre o el de la Xina meridional. Si a aquestes tendències hi afegim altres factors que solen ser presents en aquest tipus de discursos, com és el de despertar alguna por atàvica o al benefici que n’obtindrem, s’aconsegueix el còctel idoni per arrossegar el personal de manera incondicional.

No queden fora d’aquest repertori els supòsits i les conjectures, circumscrites a la fabulació, però hem de saber que els articles que els contenen, només indiquen el desconeixement o la incertesa dels que pretenen convèncer-nos de la seva veritat.

El professor de la teoria dels processos irreversibles, escriptor i divulgador Jorge Wagensberg tenia raó quan, en un dels seus aforismes, deia: “Endevinar el futur és el segon ofici més antic de la història”.

REFERÈNCIES
Gardner, M. 1989. La ciencia. Lo bueno, lo malo y lo falso. Alianza Editorial. 640 pp.

Lloris, D. 2019. Anecdotario y vivencias de un Ictiólogo (Anacefaleosis 1971 – 2018). Amazon. 314 pp.


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Oracle conegut com la “Bocca della verità”. Se li atribueixen diferents llegendes, entre elles la més popular és aquella que diu: Qui introdueix la mà a la boca i menteix, irremeiablement la perd. Podria ser interessant que alguns experts fessin aquesta prova igual com ho va fer l’emperador Flavi Claudi, més conegut com Julià l’apòstata. [Ref.: Fotomuntatge D. Lloris].

A un dels meus anònims i crítics lectors

A un dels meus anònims i crítics lectors

“Com picar amb una llima i llimar amb un martell”

Un dels pocs lectors que dec tenir en aquesta bitàcola, m’ha preguntat sobre el significat utòpic dels meus articles,  ja que no l’hi veia reflectit. I li semblava que aquest era un dels aspectes que van originar l’impuls inicial d’aquestes pàgines.

A tu i als que també ho hagin pensat, us diria que la meva finalitat, al marge d’altres utòpiques vel·leïtats, va ser i és contar allò que no sol sortir a la llum després de finalitzar un projecte. O només s’explica en cercles reduïts d’amics i col·legues o perquè vols fer saber a algú com desenvolupar la feina.

Dir als més joves que estan immersos en una societat educada en una cultura naïf, que reben ensenyaments vàlids, tot i que, al meu entendre, excessivament edulcorats en un entorn més proper a la Walt Disney Productions que a la realitat objectiva.

Entenc que dedicar-se a la investigació marina també pot comportar danys col·laterals. No es tracta d’un col·lectiu que periòdicament passa unes vacances al mar. És una altra cosa diferent de la que se sol veure en un dia de portes obertes o en aquestes pàgines de divulgació. Així que aprofitaré l’oportunitat per explicar una altra anècdota que, com en totes les meves aportacions anteriors, també hi entra en joc el factor humà del qual no desitjo prescindir.

* * *

Feia temps que havia presentat, per la seva avaluació, la prolongació d’un projecte que estava a punt de finalitzar. Es desenvolupava al Canal de Beagle (Terra del Foc – Argentina). A la proposta s’hi posava de manifest l’experiència adquirida i com convertir-la en més eficient si es disposava de l’equipament necessari per treballar en aquestes latituds aconseguint explorar llocs poc o gens trepitjats per l’home.

Un dels detalls que, sembla, va desencadenar la hilaritat de qui el va avaluar i el seu posterior rebuig, va ser que es demanaven fons per adquirir un vehicle 4 x 4 amb tub d’escapament elevat (en xemeneia o snorkel), tal com estan preparats alguns camions que pretenen allunyar els gasos del darrere del seu vehicle.

La seva utilitat era justificada per l’intractable terreny, sense camins, ple de torberes, rius i basses d’aigua de certa profunditat, evitant així que el tub d’escapament quedés submergit i s’inutilitzés tot el vehicle. A més, podria servir de refugi quan es presentessin climatologies adverses, ja que la meteorologia canviant del lloc adverteix que durant un mateix dia poden donar-se les quatre estacions. Si no fos possible aquest mitjà de transport, es proposava una alternativa. La de comprar cavalls, pel mòdic preu de 4000 pessetes cadascun (poc més de 24 euros actuals) i equips d’acampada que, després d’utilitzar-los (vehicle, cavalls i equips) els donaríem al centre de recerca base, on serien rebuts de bon grat.

No m’estendré a detallar la resposta de l’avaluació, però per si de cas l’expert en qüestió llegís aquestes línies i s’hi reconegués, no vull deixar de dibuixar la seva inútil i magra visió sobre la pesca en un litoral abrupte i pràcticament deshabitat, fins al punt que, en l’escrit on es rebutjava el projecte, hi feia lliscar alguns termes entre irònics i humorístics, al·ludint als pescadors a cavall i a l’oblit de presentar un pressupost per a l’embarcació que segurament utilitzaríem (què devia saber aquesta llumenera sobre aquest assumpte!). El rebuig i els comentaris abocats, tot i que demostraven la seva total ignorància i incompetència sobre el tema tractat, em van doldre i, això que, suposo, mai es va assabentar que, en una altra ocasió, vam arribar a utilitzar l’helicòpter del governador de Terra del Foc per anar a mostrejar a Badia Aguirre.

Temps després, durant una reunió, se’m va acostar un col·lega i durant la conversa, tot lluint un somriure, va fer una esmunyedissa al·lusió a la pesca a cavall en llocs inhòspits.

No vaig arribar a saber si es tractava de l’esmentat avaluador o algú que va participar en la broma, però li vaig dir que m’hagués agradat veure com es cagava de fred després d’una pluja o nevada, mentre el seu vehicle es quedava encallat per la fotesa de quedar el tub d’escapament sota l’aigua mentre bufaven vents de 80 o més km per hora. I li vaig deixar anar un aforisme del Dr. Margalef ja que no em semblava que ell fora dels capaços de saber “com picar amb una llima i llimar amb un martell”.

* * *

Potser algun altre curiós hi intentarà intervenir. Creieu-me si us dic que m’encantaria, ja que se’m fa difícil pensar que en una institució com és l’ICM on, segons es consigna en les seves pàgines de presentació, hi ha 65 senior researchers, 43 postdoctoral researchers, 42 PhD students i 64 technicians, es puguin comptar amb els dits d’una mà els que han contribuït a omplir aquest blog.

No és l’única secció que m’ha cridat l’atenció. Fa uns dies vaig anar a raure a les pàgines dedicades a un glossari de termes i va ser sorprenent descobrir la pobresa existent en aquest àmbit, ja que la majoria dels termes responien a cadascuna de les lletres de l’abecedari amb una sola definició. Què està passant? – Tanta feina tenen els investigadors que no poden dedicar un dia al mes a omplir aquestes escanyolides i ensopides pàgines? – Ànim, jo puc aportar 1000 termes. Quants en podeu oferir vosaltres? Aquí fora hi ha un munt de gent esperant aquestes paraules. Si no ho feu, d’altres ocuparan aquest lloc o les trobaran en qualsevol altra pàgina capaç de recopilar-les, deixant un espai de consulta permanent per qui vulgui utilitzar-les.


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Portada: Vehicle tot terreny travessant un riu, equipat amb tub d’escapament de gasos elevat (sistema snorkel). [Ref .: https://especiales.autocosmos.com.ar]

L’indescriptible Chiloé – II

L’indescriptible Chiloé – II

Dalcahue, la pick-up, els urbanites i el vilatà

D. Lloris

Chiloé em va oferir variades anècdotes que omplirien un quadern sencer de notes, però no és qüestió d’enumerar-les totes. La primera va ser publicada en aquest mateix blog i va versar sobre l’or de Pumillahue i, ara, m’he decidit per aquesta altra com una segona mostra de les inèrcies d’uns tipus de ciutat, que es desenvolupen per paratges agrestos i de sobte es troben amb la sabata de son peu.

Crec que va ser camí a la comuna de Dalcahue que ens trobàrem davant d’una pronunciada i enfangada pendent. Germán, el nostre col·lega xilè que conduïa la pick-up, es va aturar just a la vora superior, des d’on vèiem que algú havia col·locat una llarga sèrie de travesses de fusta amb la finalitat de donar fermesa a l’enfangat terreny. El dubte consistia a confiar que l’invent aguantés el pes que preteníem passar amb nosaltres dins i els estris d’acampada amuntegats a la caixa posterior del vehicle. Sense moure’ns de l’interior del vehicle, vam avaluar la possibilitat de seguir endavant o fer  mitja volta i buscar un altre sender per arribar a una de les platges que buscàvem.

En aquestes estàvem quan vam veure que, per al marge esquerre, pujava molt lentament un vilatà muntat a cavall i vam decidir esperar la seva arribada a la nostra alçada, qüestió que es va demorar més del que el flegmàtic German esperava, la seva impaciència es va posar en evidència pels jocosos i irrepetibles comentaris que va fer sobre la parsimoniosa idiosincràsia nativa.

En arribar al nostre nivell, a un gest de Germán, l’home del cavall es va aturar quedant a l’expectativa i Germán va preguntar – “Oiga paisano usted cree que con este carro podríamos bajar por esta pendiente”– El del cavall va quedar meditabund, sense immutar-se i sense moure cap de les múltiples arrugues que solcaven el seu rostre, al d’una estona, va contestar amb una altra pregunta – ¿Tienen cavallos? – Germán es va quedar bocabadat, es va girar diverses vegades cap a nosaltres amb els braços oberts i cara d’incredulitat cap a l’home que ja havia reprès el seu camí. Tot seguit – Germán -, va accionar les marxes alhora que remugava – ¡Chucha!¿Cavallos?¡Este tiene un montón de ellos! i, decidit, va maniobrar per iniciar el descens.

Només entrar en el terreny enfangat ho vam saber – no passaríem d’allà – i lenta, però inexorablement vam començar a enfonsar-nos de tal manera que les portes van quedar obturades i vam haver de fugir per les finestres de l’inclinat vehicle saltant a la terra més ferma situada als marges d’aquell sender.

Quan en alguna ocasió rememoràvem aquesta història, encara riem, ja que el millor va venir després. A peu, desfem el camí fins a arribar a un ranxo que havíem vist en venir. Res més albirar l’habitatge, davant les cares interrogatives dels meus companys, em va entrar un atac de riure, allà, a un costat, hi havia el cavall i l’home a qui no havíem escoltat amb prou atenció.

L’home estava enllatant una cadena al jou d’un bou i en veure’ns venir va fer un pausat i murri gest d’assentiment i movent la mà va indicar el camí per on veníem. Aquest cop sí que ho vam entendre i, capcots, en silenci, arribem al costat de l’enfonsada pick-up, vàrem enganxar la part del darrere a la cadena que el bou venia arrossegant i així poder ser treta de l’atzucac on, Germán, confiant en els seus molts cavalls i la força de tracció del vehicle, l’havia ficat.

La història d’aquesta jornada no va acabar aquí i el fang del lloc va protagonitzar dos nous episodis.

El primer va ocórrer després de deixar la pick-up a la cura del vilatà i al tornar sobre els nostres passos vam veure un petit i flamant 4×4 tot terreny que es disposava a baixar pel mateix lloc del nostre fallit intent. No fórem a temps i vam haver d’ajudar a la parella que ho habitava a sortir-ne i indicar-los el camí que ja coneixíem.

El segon escenari va ocórrer després de decidir seguir el camí a peu fins a la platja. Mentre baixàvem el pendent que no vàrem poder superar amb la pick-up, meditava que, de ser recurrents aquestes condicions del terreny, aquest era un lloc a descartar. Ara baixàvem sense cap càrrega, però, amb tot l’equip de pesca i els bidons amb les mostres ficades en líquid conservador, seria una tasca per la qual no estava disposat a passar i, vaig decidir no continuar, vaig seure en un dels estrets passos existents a ambdós marges de camí (possiblement els utilitzats  pels qui ho feien a cavall, com el paisà que havíem trobat anteriorment). Des d’on em vaig disposar a observar el descens dels meus col·legues, mentre gaudia del paisatge i em fumava unes cigarretes.

Tot d’una, em va semblar veure que Jaume, un dels tres col·legues que baixaven pel pendent, desapareixia. Això va ser molt aparent doncs portava una vestimenta de color vermell molt visible. Alhora, vaig veure com Germán i Julio, els nostres col·legues xilens, s’ajupien i tiraven d’ell.

Passat un temps vaig veure que tornaven cap a on jo em trobava – Jaume coixejant – en arribar vaig saber què havia ocasionat la seva volta. Jaume havia caigut en un gorg fangós que se’l va empassar fins a la cintura. Treure’l havia requerit un esforç tan gran que va fer-los desistir de continuar i en l’esdeveniment d’extracció, Jaume havia perdut una de les seves meravelloses i cares botes de Gore-tex. No vaig poder deixar d’evocar una experiència similar soferta, en solitari, durant la meva estada, anys enrere, en Cambaceres – Canal Beagle – Terra del Foc (Argentina).

No obstant aquests esdeveniments, escassament seductors, de les visites a platges, penya-segats i roquissars d’Ancud, Castro, Chacao, Chonchi, Cucao, Dalcahue, Guabun, Pumillahue i Quemchi, guardo enriquidores experiències, tant humanes com professionals, que espero no s’esborrin mai de la meva memòria.


AUTOR

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada:  La pick-up enfonsada al fang. [Ref.: Fotomuntatge D. Lloris].