Oracles, àugurs, hierofantes i profetes
D. Lloris
Fa uns dies, després de llegir un nou article sobre els mals que afecten la Mediterrània i les causes que en són responsables, detectades a partir dels nous oracles, actualment anomenats models, no he pogut evitar de pensar en l’abundància d’aquests models i la fe que hi dipositen els seus seguidors. És un tema que vaig tractar, en diferents apartats i amb certa extensió (Lloris, 2019), i que ara, amb les obligades limitacions de l’espai en aquesta bitàcola, he intentat resumir.
Temps enrere, costava molt poc que qualsevol fenomen natural, causant d’alguna desgràcia que involucrés a un col·lectiu humà, fos atribuït a la ira dels déus que castigaven els homes per no haver seguit les lleis difoses pels que estaven interessats en acovardir i confondre.
Encara avui dia, davant d’una llarga sequera es formen processons i es fan rogatives per allunyar el mal generat com a càstig als nostres pecats, i hi ha qui es treu una conspiració de la màniga abans que no canta el gall. També segueixen entre nosaltres aquells que, abans de començar una competició esportiva, miren al cel i se senyen per tenir la basa del totpoderós a favor seu.
Passa que, durant el procés d’assentament d’una nova manera de pensar, la societat que ens envolta tampoc es manté estàtica; canvia i evoluciona – de vegades massa ràpid – cap a postures que difereixen, poc o molt, de l’essència fundacional.
Durant un temps perduren els guies i els apòstols del nou pensament, però també els seus detractors, moderats o furibunds, i els que utilitzen una postura o altra amb finalitats diverses. D’aquesta manera, en una primera etapa, es va despertant la sensibilitat de la gent davant d’una sèrie d’esdeveniments, per assolir, posteriorment, la insensibilitat ja sigui per esgotament o per la recerca d’un canvi sustentat en l’anunci d’un nou paradigma.
Des de sempre, aquests escenaris van acompanyats de profetes que proclamen la bona nova, amb promeses d’un futur paradisíac, sempre massa llunyà, per als seguidors dels seus postulats i, el caos per als que no hi combreguen.
Actualment no hi ha gaires diferències, encara que s’utilitzen tècniques retòriques diferents, però similars a l’art d’elaborar la trama del que es consideraria una novel·la històrica, és a dir, barrejant veritats documentades amb la fantasia, les conjectures i l’especulació. Pel camí, fruit de l’excés, es va perdent la nostra capacitat analítica, acceptant o rebutjant, irreflexivament sense qüestionar, la veracitat de la informació rebuda de famosos àugurs, ara anomenats experts o tertulians que avui dia ens amenitzen els mitjans de comunicació a l’abast de tothom.
Oblidem fàcilment als antics savis que, davant d’aquest tipus de personatges – n’hi ha a tots els àmbits – ens deien que parlar del futur, era com seguir el camí més curt per equivocar-se, advertint-nos que aquestes qüestions, relacionades amb els esdeveniments futurs, aconseguien fer riure el mateix Déu.
Situats ja en el camí que pretenem abordar, diria que tot coneixement científic ha de ser discutit amb la millor informació possible i, a més, oferir la contingència de ser verificat empíricament sense que influeixi per a res la subjectivitat personal. No obstant això, s’emeten conclusions elaborades sense aquestes premisses, això sí, amb voluntat advertidora i tendència al reclutament de personal, generalment de bona voluntat, que més tard contribuirà espontàniament a difondre-les.
De vegades tinc la sensació que la partida del coneixement sembla jugar-se entre la ciència i l’especulació (paraciència o pseudociència), dirigida a una societat que consumeix la informació de forma accelerada.
En ciència també es busquen titulars cridaners per situar en bon lloc els suposats nous avenços del coneixement, sense parar esment en el material que els ha generat, i aviat els oblidem per donar pas a d’altres que semblen més nous. Només amb el pas del temps ens adonem de la quantitat de causes equívoques que els han originat i així i tot els ignorem. Potser anem massa ràpids a sentenciar el que és complex, sense l’adequat bagatge ni, com ens diu Gardner (1989), passar moltes d’aquestes veritats per la mirada relativitzadora del temps. No obstant això, encara hi són amb la seva càrrega d’entropia desestabilitzadora.
Així, els titulars que més vegades ens arriben, respecte a la temàtica en curs, al·ludeixen a: “La Mediterrània es mor”, més prosaic i directe que aquest altre, més acadèmic, “La mar Mediterrània resulta ser l’ecosistema més amenaçat del planeta”. Un altre titular, amb força difusió gràcies a la brillant retòrica de qui el va emetre, i perquè, a més, anava més lluny, assenyalant directament als presumptes causants de la barrabassada, va ser: “El mar Mediterrani va pel camí de convertir-se en una sopa de meduses i microbis a causa de la sobreexplotació pesquera”. O l’últim, a propòsit del dia mundial dels oceans (8 de juny), on en la promoció d’un vídeo de National Geographic un indocumentat ens diu que “La Mediterrània ja és el mar més contaminat del món”. Dir això, és tenir una limitada idea del que esdevé a la Mediterrània i en altres llocs, com ara el mar Caspi, el Negre o el de la Xina meridional. Si a aquestes tendències hi afegim altres factors que solen ser presents en aquest tipus de discursos, com és el de despertar alguna por atàvica o al benefici que n’obtindrem, s’aconsegueix el còctel idoni per arrossegar el personal de manera incondicional.
No queden fora d’aquest repertori els supòsits i les conjectures, circumscrites a la fabulació, però hem de saber que els articles que els contenen, només indiquen el desconeixement o la incertesa dels que pretenen convèncer-nos de la seva veritat.
El professor de la teoria dels processos irreversibles, escriptor i divulgador Jorge Wagensberg tenia raó quan, en un dels seus aforismes, deia: “Endevinar el futur és el segon ofici més antic de la història”.
REFERÈNCIES
Gardner, M. 1989. La ciencia. Lo bueno, lo malo y lo falso. Alianza Editorial. 640 pp.
Lloris, D. 2019. Anecdotario y vivencias de un Ictiólogo (Anacefaleosis 1971 – 2018). Amazon. 314 pp.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Foto de portada: Oracle conegut com la “Bocca della verità”. Se li atribueixen diferents llegendes, entre elles la més popular és aquella que diu: Qui introdueix la mà a la boca i menteix, irremeiablement la perd. Podria ser interessant que alguns experts fessin aquesta prova igual com ho va fer l’emperador Flavi Claudi, més conegut com Julià l’apòstata. [Ref.: Fotomuntatge D. Lloris].