Suposicions, estimacions i extrapolacions a l’àmbit marí
D. Lloris
Certs autors mostren la seva preocupació per dir-nos la quantitat d’espècies que habiten el nostre planeta i el que n’esdevé a causa de la hiperactivitat humana. Alguns, trufen els seus articles amb una infinitat de suposicions que només transmeten incertesa, entre altres causes perquè l’origen de la seva informació procedeix d’un conjunt de conjectures. Altres presenten els seus estudis deixant caure que són el resultat d’aplicar un model o un altre, com si fos un axioma que no admet dubtes.
Per a convèncer-nos de les bondats d’aquests estudis, se sol recórrer a algun artifici estadístic que l’avali; no obstant això, n’hi ha prou amb retrocedir en el temps per a adonar-nos que una immensa majoria d’aquestes “veritats” solament són o han estat relatives. Lluny d’assimilar aquesta relativitat, es persisteix en els artificis que semblen residir en algun misteriós algorisme que sol estar emparat per una correlació estadística, ignorant que correlació no significa causalitat. Artificis que, en massa casos, transmuten un article de tall biològic en un altre on les quantificacions estadístiques en prenen possessió gairebé absoluta, posant en evidència l’escàs coneixement biològic que es pretenia explicar.
Quan això passa, no puc evitar de posar-me en alerta sobre la validesa o importància d’aquests estudis que no solen resistir una prova empírica, preguntant-me – Si solament busquen saber el nombre aproximat, per què no recopilen totes les espècies citades fins al moment? Actualment, existeixen bases de dades (no sempre fiables) que, després d’una mirada crítica, podrien ajudar-los a satisfer aquesta curiositat.
En el cas dels peixos és emotiu veure com s’utilitzen inventaris, que són el sumatori de tots els registres acumulats en el temps, sense saber que una espècie inventariada no significa, necessàriament, la seva presència actual, perquè la seva cita va poder ser, senzillament, ocasional o fruit d’alguna confusió taxonòmica.
Alguns, quan ens parlen de conservacionisme, encara van més lluny, i anuncien (sempre amb estimacions) quants d’aquests organismes que s’imaginen existeixen de debò – Potser per poder dir-nos quants en desapareixen diàriament? – Amb la finalitat de protegir-los? Però llavors – Com es protegeix el que es desconeix? – No pot ser que, a partir d’aquest moment, ja creuen que converteixen en real el que no ho ha estat mai? En aquest mateix context, Koslow et al., (1997), ens brinden un sucós article titulat: How many demersal fish species in the deep sea? A test of a method to extrapolate from local to global diversity, on invaliden un dels mètodes més freqüentment utilitzats per extrapolar la biodiversitat global, a partir de mostrejos locals, com és el conegut mètode de Grassle i Maciolek (1992).
En la literatura es poden trobar més exemples, alguns d’ells fins i tot divertits si ens els mirem amb ulls actuals. Aquest és el cas d’Horn (1972) que, tenint en compte les estimacions dels pisciformes inventariats en la seva època, i atès que els oceans contenen el 97% de l’aigua de la Terra i que l’estimació de les aigües continentals és d’un 0,0093%, va calcular la quantitat d’espai disponible per als peixos marins i d’aigües continentals, concloent que cada espècie de peix marí disposava de 113.000 km3, mentre que per a les de les aigües continentals era de 15 km3. Exercici molt estimulant i, alhora, totalment inútil atès que, als peixos, tenir a la seva disposició tants km3 d’aigua no els serveix de res i de ben segur que ho saben, ja que no els ocupen.
Vull creure que l’interès de tots aquests àugurs és honest i resideix en la curiositat científica o al desig de contribuir al coneixement, encara que, en massa casos, sembla que intenten implementar una informació que alimenti una base de dades, amb la qual publicar un nou article, molt necessari per a augmentar la seva esfera curricular. Per a aquesta comesa, els experts malabaristes prenen com a bones les quantificacions aportades per articles ja publicats i, en el millor dels casos, les comparen amb les aconseguides a través d’altres, però sense parar-se a reflexionar com s’han obtingut les dades amb les quals estan jugant. El resultat d’aquest exercici és que el nou article pot presentar unes conclusions d’aspecte formal, però sense cap credibilitat.
Estem en allò de sempre, oblidem la dinàmica temporal i projectem una visió macroscòpica d’un univers canviant, ignorant importants detalls d’aclaparadora complexitat.
En conclusió, podria dir-se que aquest tipus de quantificacions no han d’impressionar-nos. L’estadística és una eina més que hauria de contribuir a millorar la comprensió del que es pretén conèixer, d’altra manera els seus resultats es converteixen en efímers exercicis de saló.
REFERÈNCIES
Grassle, J.F. y N.J. Maciolek. 1992. Deep-sea species richness: regional and local diversity estimates from quantitative bottom samples. Am. Nat. 139(2):313-341.
Horn, M.H. 1972. The amount of space available for marine and freshwater fishes. U.S. Natl. Mar Fish Serv. Fish Bull, vol. 70 (4): 1295-1297.
Koslow, J.A., A. Williams y J.R. Paxton. 1997. How many demersal fish species in the deep sea? A test of a method to extrapolate from local to global diversity. Biodiversity and Conservation, 6: 1523-1532.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Foto de portada fotocomposició [Ref.: D. Lloris].
Foto d’article, On és Wally [Ref.: D. Lloris].
Gràcies, amic Domènec, una reflexió interessant, especialment important en aquests temps del Big Data. Molts cops penso que la recerca implica diversos aspectes: aprendre conceptes, desenvolupar tècniques i aprendre a raonar. La meva experiència em diu que allò que més sol costar és aprendre a raonar doncs no té una recompensa immediata, molts cops requereix dedicar temps i donar moltes voltes a una mateixa idea abans que agafi forma i acabi cristal·litzant. La teva reflexió apunta en aquesta direcció: les dades de per si no volen dir res si no fem un seriós esforç a interpretar-les i contextualitzar-les.
Gràcies a tu, per ocupar el teu temps en aquest comentari. Avui dia, hi ha una frenètica activitat pel que fa al nombre de publicacions que cadascú pot carregar a la seva gepa, sense parar atenció que, a més de la quantificació, hi han factors qualitatius que permetrien enriquir els seus resultats i conclusions. Espero que, les properes aportacions suscitin algun tipus de resposta i no pertorbin a ningú. Intentaré anar variant la temàtica per arribar a la major quantitat de gent possible, però ja avanço que algunes seran crítiques, més o menys, vetllades.