by ICM Divulga | maig 22, 2020
En record al doctor Margalef
D. Lloris
En aquesta nova contribució, voldria retre un afectuós i senzill homenatge a la memòria d’en Ramon Margalef i López.
Des de fa 16 anys, cada 23 de maig, mantinc un afectuós record per a qui va ser el meu professor d’ecologia en l’última fase com a estudiant i secret consultor en els meus inicis professionals.
No revelaré res sobre la seva carrera científica, altres ja ho han fet molt i bé abans que jo, a més escriure sobre la seva persona em resulta incòmode, doncs el respecte que li vaig professar encara segueix vigent.
Sempre que vaig acudir a consultar qualsevol cosa, per pelegrina que fora al Doctor, com se’l coneixia familiarment a l’Institut, em va atendre amb l’amabilitat pròpia d’un col·lega. Amb la seva manera de procedir va aconseguir la meva total i incondicional estimació.
El mateix passava amb les seves classes d’ecologia, impartides a les vuit del matí, a l’aula 4 de la Universitat Central de Barcelona. La seva peculiar forma d’explicar em va cridar immediatament l’atenció. Allò era diferent del que fins aleshores havia conegut i m’afanyava a prendre breus apunts de les seves elucubracions, trufades del que a la majoria dels alumnes ens semblaven estranyes associacions.
Vull suposar que el fet de seguir les seves classes, al marge de donar-me algun avantatge com alumne, el desvergonyiment de la joventut i l’enorme curiositat que sentia pels temes relacionats amb el món natural, em van donar el valor suficient per abordar-lo en diferents ocasions ja fora a la facultat o al mateix Institut on ell anava sovint.
La primera vegada que vaig saltar-me el protocol institucional (mai escrit) de no ocupar el valuós temps del Doctor en foteses, va ser per haver trobat a la vora de la platja, al costat de l’Institut, el que semblava una estranya i fosca eruga amb pèls curts i cua llarga.
La presència d’aquestes vellositats, a manera de quetes, i la seva proximitat a la mar, em va induir a pensar erròniament que estava davant d’un poliquet. Vaig sol·licitar l’ajuda del personal investigador de l’aleshores Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, però no vaig obtenir cap resposta, ni tan sols captar el seu interès per saber que era allò que els hi mostrava i, amb frases poc consoladores, es van desprendre de mi i d’aquella estranya cosa.
En aquells inicis, no saber què tenia a les mans, ni on buscar, m’incomodava i, alhora, m’irritava. L’única possibilitat que em quedava era recorre al savi doctor, així que em vaig armar de valor i, tot i les advertències de molts, vaig acudir al seu petit i allargat despatx.
Em va rebre amb el seu característic somriure, va tancar el llibre que estava consultant i va quedar a l’espera. Li vaig allargar la placa de Petri sobre la qual reposava la, per a mi, estranya criatura i vaig preguntar si podria dir-me’n alguna cosa, ningú de l’Institut sabia de què es tractava.
D’aquesta primera gesta han transcorregut una pila d’anys, però tinc la sensació d’estar veient-lo. Assegut com estava, va aixecar el cap amb els ulls tancats durant uns segons, es va alçar i es va dirigir a una prestatgeria propera a la porta del seu despatx. Va buscar amb el dit índex de la mà dreta entre els volums allà alineats i en va treure un. Va tornar a tancar, breument, els ulls i va obrir el llibre triat per les seves pàgines centrals per mostrar-me unes il·lustracions on es veia dibuixada una criatura com la que li havia portat. No es tractava d’un poliquet, era la larva d’un dípter conegut com “Mosca abella” o “Mosca abellot” que responia al nom científic d’Eristalis tenax, i acompanyant la identificació amb uns comentaris sobre el seu comportament.
La segona vegada que vaig assetjar el Doctor, va ser amb un motiu similar. Em trobava triant la captura d’una pesca, quan vaig detectar la presència d’una petita, fràgil i estranya criatura que mai havia vist.
Es tractava d’un minúscul animal, d’aspecte translúcid que, sota la lupa binocular, em recordava, llunyanament, a un pregadéu (Mantis religiosa) i, igual que en l’ocasió anterior, vaig acudir al Doctor.
El Doctor es va ajustar unes petites ulleres, va observar el diminut organisme i va concloure que es tractava d’un caprélid, potser del gènere Caprella, traient-me, un cop més, de la meva ignorància.
El tercer abordatge va ser per a expressar-li una queixa. Una investigadora del seu departament m’havia encomanat una tasca. Es tractava de netejar les ampolles de vidre que contenien mostres de fitoplàncton fixat en lugol, per al Doctor. Però el que semblava senzill es va transformar en un martiri.
A la caixa que contenia les ampolles ja utilitzades n’hi havia un bon munt, i jo sabia que havien acumulat un alt nombre d’aquestes unitats per examinar.
La boca de les esmentades ampolles estava proveïda d’un tap de plàstic, ajustat a pressió, que prevenia la possible evaporació del conservant. Tap que, al seu torn, estava protegit per un altre tap de baquelita negra amb rosca.
Quan en portava gairebé un centenar de netejades, vaig decidir anar a veure’l perquè, un cop destapades i examinat el seu contingut, no les tornés a tancar.
Jovialment sorprès, va preguntar-me per què ho havia de fer així i, encara somrient, va prendre una de les ampolles, a punt per anar a engrossir les acumulades a una caixa. Desenroscà la tapa de baquelita i en arribar al tap a pressió li va costar una mica, però mantenint el seu somriure, el va destapar i obrint les dues mans, una amb el flascó i l’altra amb el tap, em va indicar, sense paraules, el fàcil que havia estat.
Llavors, li vaig mostrar la descarnada ungla del meu polze i li vaig respondre que aquesta senzilla operació la repetís cent vegades seguides. El seu somriure va desaparèixer, el semblant es va tornar pensatiu i va assentir. Totes les ampolletes que vaig trobar a partir d’aquell dia, em van arribar desproveïdes dels enutjosos taps.
Hi va haver més trobades com les comentades i també xerrades alliçonadores, però, amb aquestes breus pinzellades vaig ser capaç d’assimilar un codi de valors humans i científics que, fins aleshores, no havia arribat a interioritzar.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Foto de portada, en record al doctor Margalef. [Ref.: Fotocomposició D. Lloris].
by ICM Divulga | maig 15, 2020
L’or i els locos de Pumillahue
D. LLoris
Durant els mesos d’abril i maig de 1990, un col·lega i jo mateix ens trobàvem de visita a Xile per preparar un projecte conjunt de prospecció ictiofaunística, amb investigadors de l’Institut de Zoologia Ernst Killian de Valdivia (Universitat Austral de Xile).
La primera fase consistia en viatjar al sud i explorar la possibilitat d’estudiar la costa del’illa gran de Chiloé, que conformaria el límit geogràfic nord dels anomenats canals de Terra del Foc (Argentina) que ja havíem estat estudiant durant els darrers cinc anys (1985-1989).
Arribar des de Valdivia a l’illa gran de Chiloé, en una pick-up 4 x 4 de la Universitat, seguint la ruta 5, va ser un viatge apassionant que guardo a la meva memòria, no només pel paisatge que descobria per primera vegada, sinó també per la bona acollida que ens dispensaren els dos col·legues xilens – Germán i Julio – que formaven la contrapart del projecte i actuaven com a coneixedors del terreny que volíem prospectar.
Des de Puerto Montt, un cop creuat el canal de Chacao, vàrem desembarcar del ferri a la comuna d’Ancud, punt base de partida de l’exploració de l’illa per prendre nota de punts accessibles per a futures prospeccions.
Seguint l’escarpat litoral occidental, un dels primers llocs visitats va ser Pumillahue, a poc més de 25 quilòmetres d’Ancud. La costa era un seguit de penya-segats amb difícil accés a les platges, i abans de perdre el temps inspeccionant-les, vam decidir conèixer l’opinió dels habitants sobre els indrets més accessibles. En una d’aquestes converses, vaig saber que molt a prop d’on ens trobàvem hi havia una caleta amb el mateix nom del poble, així que vaig deixar als meus col·legues i vaig anar a inspeccionar-la.
Pel nom de “caleta” vaig suposar que seria de petites dimensions, a resguard dels temporals, però quan estava a la vora del penya-segat vaig veure que la seva amplitud era respectable, més propera al que jo anomenaria una badia. Era allà, contemplant la seva topografia, quan vaig veure que en la seva riba oriental es trobaven varades diverses embarcacions, totes amb motor forabord, indicadors de la possibilitat de sortir de pesca.
Des de la meva ubicació, seguint la línia de costa, a la vertical on em trobava, vaig veure el que em va semblar un pendent d’accés a la platja i, molt a prop, una rústica construcció de fusta, on un home tirava paletades de terra, arrencada a la base del mateix penya-segat, a una mena de calaix situat a la part superior d’una bastida. Mentrestant un parell de dones no deixaven de portar galledes d’aigua, recollida a la mateixa riba, que llençaven sobre la terra acumulada en l’esmentat calaix. Aquesta imatge em va fer pensar que estava veient un tosc safareig de mineral.
Activat per la curiositat, vaig buscar el pendent que suposava que em portaria a la platja i ho vaig encertar, ja que em va conduir a pocs metres d’on es desenvolupava l’escena que he descrit. Sense deixar de contemplar el que hi passava, vaig aprofitar un moment que l’home de la pala va descansar del seu treball per eixugar-se la suor del front i li vaig preguntar per la seva activitat.
La resposta em va sorprendre – rentaven or – Aquestes coses només les havia vist en pel·lícules de l’Oest i sempre en les lleres de rierols o excavant una mina en llocs muntanyosos, mai a peu de platja.
L’home de la pala va captar en el meu rostre algun gest d’incredulitat i es va posar la mà a la butxaca d’on va extreure un mocador lligat com una bossa. Obrint-lo, em va mostrar el seu contingut. Es tractava d’unes erosionades boles de color groc metàl·lic, de diferent grandària, que va posar a la meva mà perquè les sospesés.
allargar la conversa el vaig convidar a una cigarreta que va acceptar, i mentre es desenvolupava aquesta escena li vaig suggerir adaptar un dels motors que havia vist a les embarcacions de pesca, per muntar una bomba de succió per l’aigua de mar que mitjançant un tub la portés fins al calaix de rentada. Així reduirien el laboriós esforç de les dones amb les galledes.
La seva pausada resposta no va deixar de sorprendre’m – “No, amic, no, amb el que aquí traiem, en tenim per viure sense carències. Si en traguéssim més, vindrien els homes del nord, s’ho emportarien tot i ens farien fora d’aquí”– vaig acceptar la seva resposta, però, confesso que em vaig quedar una mica desconcertat.
El desconcert es va esvair quan vaig tornar on es trobaven els col·legues i els vaig explicar el que havia passat i el chilote que es trobava xerrant amb ells ho va aclarir, només que va canviar l’or pels locos (Concholepas concholepas), un apetitós mol·lusc gasteròpode, també conegut com a tolina, pata de burro, pie de burro o chanque (Fig. 1).
Fig. 1. Loco (Concholepas concholepas), mol·lusc gasteròpode amb una sola valva; a) coberta exterior de la closca, poblada de cirrípedes. b) cavitat interior on s’allotja l’organisme que mitjançant el seu carnós peu s’adhereix al substrat del fons. [Ref.: D. Lloris].
Té una carn molt apreciada que intervé en alguns plats típics a Xile i el Perú, entre d’altres el curanto i el chupe de loco, i que va conduir a la seva sobreexplotació per part de companyies pesqueres procedents del continent.
Els forasters del nord van irrompre en els costums i forma de viure dels illencs com elefant en una terrisseria, amb gran perjudici per a les lolas [dones joves d’entre 15 i 20 anys] a les que maltractaven. Des de llavors preferien viure en pau amb tothom, no fos cas que tornessin, atrets per alguna cosa, com l’or que ells consideraven escàs però suficient per seguir amb els seus costums sense interferències forànies.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Foto de portada, situació geogràfica de l’illa de Chiloé (Xile) en el continent sud-americà i una vista de la caleta Pumillahue, on era possible pescar. La fletxa vermella indica l’accés a la platja. [Ref.: D. Lloris].
by ICM Divulga | maig 11, 2020
Els oceans i la igualtat de gènere com a vies per un món sostenible
Anna Cabré Albós
Els oceans tenen un paper fonamental en la regulació del clima de la Terra, ja que poden emmagatzemar i moure grans quantitats de calor. També absorbeixen i emmagatzemen carboni mitjançant la dissolució física i química i la deposició orgànica al fons marí.
L’oceà, perquè de fet tots els oceans són un, no només estabilitza el clima, sinó que també mitiga els efectes del canvi climàtic en absorbir la major part d’aquest escalfament i una proporció significant del carboni atmosfèric. La temperatura del nostre oceà ha pujat uns 0,1 graus centígrads en els primers 1000 m des de la revolució industrial, que, tot i semblar poc, equival a l’absorció del 93% de la calor produïda per totes les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Per tant, l’oceà ja paga un preu elevat en la crisi climàtica. A més, tant l’escalfament com el refredament són lents. Fins i tot si avui deixéssim d’emetre gasos d’efecte hivernacle, l’oceà encara s’escalfaria durant molt de temps, modificant els corrents marins que distribueixen calor i contribuint a la pujada del nivell del mar global. L’escalfament fa que l’aigua perdi oxigen, matant espècies marines. També dificulta l’arribada de nutrients a la superfície, afectant el cicle biològic, essencial per a l’absorció de carboni a llarg termini quan els organismes morts s’enfonsen al fons marí. I no oblidem el blanqueig cada cop més greu dels coralls, ara cinc vegades més freqüent que fa 40 anys. A més de calor, l’oceà ja ha absorbit el ~30% del carboni antropogènic, eliminant-lo de l’atmosfera on fa més mal directament als humans, però a costa d’acidificar l’oceà i corroir els organismes amb closques. Finalment, els nivells insostenibles de pesca i la propagació del plàstic als llocs més remots de la Terra agreugen l’impacte de l’escalfament global.
Però també hi ha bones notícies. L’oceà també és una font de solucions per adaptar-se als efectes del canvi climàtic, des de l’enginyeria futurista per absorbir carboni al fons marí, fins a una millor gestió i restauració de les zones costaneres, o l’establiment d’àrees marines protegides que permetin recuperar la fauna marina en perill d’extinció i alimentar la nostra població en creixement. Almenys el 10% de la població mundial depèn de la pesca per a sobreviure i molta més gent depèn dels oceans com a font important de proteïnes.
Aquestes solucions oceàniques haurien de beneficiar el planeta en el seu conjunt i també centrar-se en les persones més vulnerables en la primera línia de la crisi. Ens hem d’assegurar que aquest esforç sigui just. Les dones i les poblacions vulnerables estan pagant el preu més alt en la crisi climàtica, alhora que d’alguna manera mitiguen les conseqüències perjudicials de segles de lideratge masculí institucionalitzat. Les dones tenen un paper essencial com a educadores i cuidadores primàries dins de les famílies, són proveïdores d’aigua i menjar en països més pobres, i són les que gasten més energia mental i física per assegurar-se que les nostres famílies i societats continuïn funcionant en els pitjors moments (com a exemple clar, el coronavirus). Les dones (o persones més vulnerables) pateixen el major impacte en situacions i moments vulnerables.
Sense prendre-s’ho de manera literal, les dones, més vulnerables i més afectades, som a la població humana el que l’oceà és al planeta, el paper del qual ha estat ignorat històricament però és fonamental per mantenir la nostra societat en funcionament i, per tant, una part essencial de la solució.
En aquesta xerrada amb #ResetthePlanet ho explico.
https://www.youtube.com/watch?v=UkIJaBhZcqw
Referències:
-IPCC report: https://www.ipcc.ch/2015/
-United Nations (IPBES) Report (May 2019): https://www.un.org/sustainabledevelopment/blog/2019/05/nature-decline-unprecedented-report/
https://ipbes.net/global-assessment
-Hughes, T., Anderson, K., Connolly, S., Heron, S., Kerry, J., Lough, J., … & Claar, D. (2017). Spatial and temporal patterns of mass bleaching of corals in the Anthropocene. Science.
-UN gender and Environment:
https://www.uncclearn.org/open-online-course-gender-and-environment (i altres referències a dins).
AUTORA:
Anna Cabré Albós és física doctora en cosmologia però fa 8 anys va decidir canviar l’Univers per la Terra. L’Anna fa servir models computacionals per entendre el paper crucial que els oceans tenen en el clima terrestre i com mitigadors del canvi climàtic.
Foto de portada de Anna Cabré, creuant el passatge de Drake a l’oceà Antartic amb “Homeward Bound”, expedició de dones científiques per un món sostenible.
by ICM Divulga | maig 8, 2020
Un parell de fenòmens extraordinaris
D. Lloris
El març de 1986, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un seminari-taller a Mar del Plata (Argentina). D’aquest esdeveniment, encara avui, 36 anys després, guardo memòria de dos fets, ocorreguts el mateix dia, que mai m’han abandonat.
El primer va ser durant una de les sessions on segons el torn establert, cadascú exposava la seva ponència. Els temes presentats despertaven, com sempre, més o menys interès en funció de la seva disciplina. Tot d’una, d’entre totes, en va destacar una, presentada per un equip d’investigadors de Miami que, per un motiu o un altre, va captar l’interès dels allí reunits. No recordo el seu títol, però sí la imatge, molt viva, que em va impressionar. Estava animada i, això que, en aquell temps, no existien les tècniques que avui dia fem servir per a aquestes situacions.
La imatge era de la Terra, vista a certa distància, on es podia percebre la seva esfericitat. Mostrava una seqüència del mateix pla on es podia veure tot el continent sud-americà i part de l’Atlàntic. Aquesta mateixa imatge va ser presa durant els 12 mesos de l’any i, passada com si es tractés de la seqüència d’una pel·lícula, aconseguia un resultat que, per a mi, va ser espectacular.
De la superfície amazònica sorgien, intermitentment, com pulsacions, núvols de vapor que es desplaçaven en direcció a l’Atlàntic adjacent. Intermitència i moviment que li conferien l’aparença d’un enorme organisme viu que respirava. No vaig poder evitar pensar que estava veient la imatge de Gaia, la gran mare Terra que, uns anys abans, el 1979 ens va fer percebre James Lovelock.
Ha transcorregut el temps i hem assistit a múltiples fenòmens en què Gaia sembla manifestar el seu rebuig, davant de tants despropòsits produïts per una de les seves criatures, amb capacitat per a modificar i destruir el que tants mil·lennis ha trigat a formar.
Sembla com si, amb aquests atacs d’innocent letalitat, sense propòsit aparent, volgués demostrar com en som de fràgils i insignificants davant el seu poder. Les catàstrofes naturals se succeeixen i, en la seva última manifestació a escala planetària, com és aquest fenomen pandèmic que estem patint, no puc evitar tornar a Lovelock (2007), a Lovelock et a l (2009) i, per descomptat, a Gaia, amb la seva poderosa i immensa capacitat de resiliència, allunyada de qualsevol mena de sentiment, capaç de reconduir les ingerències d’aquests inquiets i desagradables bípedes.
* * *
El segon esdeveniment, va ser de naturalesa diferent, també visual, sorprenent i extraordinari. D’aquells que només es comenten entre familiars i amics molt propers, que arquegen les celles i deixen aflorar un somriure d’incredulitat al sentir-la. Ara, transcorregut el temps i sense ànim de polèmica, m’atreveixo a compartir-lo.
Vaig sortir del seminari-taller amb el col·lega i coautor de l’article, passejant per la costanera de la ciutat, comentant assossegadament les ponències a les quals havíem assistit. Ja era fosc, quan vam veure un grup de gent i altres persones més aïllades que miraven cap amunt, al cel ple d’estels de l’hemisferi austral. Els vàrem imitar i així vàrem poder contemplar, en silenci, un inusual albirament del que podria catalogar-se com un fenomen OVNI (Objecte volant no identificat).
Allà vam estar aturats un temps indeterminat veient un objecte esfèric, de color blau i blanc que em va semblar que es trobava en ebullició. D’ell sortien, a cada costat, dos objectes similars, més petits, amb un moviment oscil·lant, com si suressin, adoptant diferents posicions (a baix, en paral·lel i cap amunt); després tornaven a ajuntar-se amb l’objecte més gran i, tot seguit, la bola així formada, desapareixia en una paràbola a enorme velocitat per, segons després, tornar a representar, diverses vegades, el mateix ballet, fins que va desaparèixer definitivament (Fig. 1).
Fig. 1. Representació seqüencial del fenomen albirat el març de 1986 des de la costanera de la ciutat de Mar de Plata (Argentina) [Ref.: D. Lloris].
No cal reproduir tots els comentaris que ens vàrem creuar inclòs el de la psicosi col·lectiva, que es va descartar totalment com es veurà més endavant.
Un cop a l’hotel, quan ens disposàvem a sopar, veiérem com la gent s’aglomerava en una sala entorn de la pantalla de televisió que retransmetia el mateix que havíem vist poc abans.
He tractat de reproduir el fenomen en una seqüència estàtica. Ignoro si, juntament amb el text adjunt he aconseguit donar idea d’aquesta interessant experiència. De totes maneres, aquí la deixo com a testimoni per a qui pugui interessar-li.
REFERÈNCIES
Lloris, D. y J. Rucabado. 1986. Variaciones de las fronteras ictiogeográficas aún no explicadas en la oceanografía descriptiva del Atlántico Sur. Seminario/Taller, (El Océano Atlántico Sudoccidental). Mar del Plata.
Lovelock, J.E. 1979. A New Look at Life on Earth. Oxford University Press. 170 pp.
Lovelock, J.E. 2007. La venganza de la Tierra. La teoría de Gaia y el futuro de la humanidad. Planeta, 249 pp.
Lovelock J. 2009 (En col·laboració amb L. Margulis, G. Bateson, H. Atlan, F. Varela y H. Maturana). Gaia. A way of knowing. Trad espanyol: Gaia. Implicaciones de la nueva biología. Editorial Kairós.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Foto de Portada: Esfera terrestre presa (segons el NOAA, 2015) i modificada cercant l’aproximació vista al seminari taller a què es va presentar la nostra ponència (Lloris i Rucabado, 1986). [Ref .: D. Lloris].
by ICM Divulga | maig 6, 2020 |
La pandèmia que ens té tancats a casa ([1]) m’ha transportat, a estones, a les campanyes oceanogràfiques. Suposo que ho fan les rutines forçades i la delimitació precisa dels ‘dins’ i els ‘fores’, que són tan clars en un vaixell, i que ara també veiem clars a cada casa. Molts dies, a l’hora d’aplaudir la feina dels sanitaris, uns veïns que viuen a peu pla aixequen la porta del garatge i ho fan des del llindar. Podrien fer un pas endavant i aplaudir des de la vorera, però el límit de la casa els és clar i precís, i no el travessen. Com un navegant que percep l’hostilitat de l’aigua i sap que no podria viure gaire estona ‘fora’ d’un vaixell, tots plegats hem percebut el ‘fora’ de les nostres cases com una intempèrie hostil. Amb tristor, amb resignació, amb consciència solidària o simplement obligats, durant unes setmanes no ens hem llençat al carrer sinó que ens hem quedat a casa, on ens envolten les coses que en diem nostres i on convivim –la majoria- amb persones de qui podem dir que, amb el temps, ens hem anat fent els uns als altres. Però encara que estigui situat als antípodes de qualsevol viatge, el confinament m’ha dut a associar la reclusió per quarantena a la reclusió per oceanografia. Voldria estirar-ne el fil.
Hi ha una paradoxa en els vaixells oceanogràfics. Passa que associem la navegació a una experiència directa de la mar, a un “estar en contacte amb els elements” com si navegant palpéssim la intempèrie. Naturalment que no és igual anar en un patí de vela que en una embarcació més gran, però fins i tot a la coberta d’un petrolier l’aire, la pluja o el sol hi són directes, i si fa mala mar, tot es mou. Vist així navegar ens acosta, ni que sigui una mica, als grans espais i a una realitat que no podem manipular. Alhora, però, també es fa evident que sense el vaixell, que és una construcció del nostre enginy, el contacte amb els elements faria un camí ben curt perquè de seguida ens ofegaríem. D’una manera o altra hem de posar un artifici entre nosaltres i la realitat per durar una estona més. La paradoxa, en un vaixell oceanogràfic, és que si està allà enmig de la mar és precisament perquè volem observar-la ben de prop, mesurar-ne propietats, retenir-ne la part sensible de forma immediata. O sigui que per saber més coses de la mar interposem tota una capa d’enginy, tecnologia i artifici que, a la vegada que ens hi posa en contacte, ens en separa. Estirant una mica la imatge, podríem considerar si tot l’edifici científic on treballem, i que no parem d’ampliar amb sales noves i pisos més alts, no fa un paper d’aquest estil en les altres cares de la realitat: a la vegada que ens posa en contacte amb el món, s’interposa entre les coses i l’experiència que en puguem tenir.
Hi ha tot un discurs que ve de segles que alimenta la idea que el progrés –i pretesament el benefici de la humanitat- consisteix exactament en això, en separar-nos del món d’aquesta manera, substituint les mans per eines, les sensacions per sensors, i fins i tot allunyant-nos-en físicament. Al darrere hi ha una concepció del món com a intempèrie –una realitat que no podem temperar- hostil. És evident que no li falten arguments, però també que a vegades hi perdem la mesura. No tothom té la dèria de trobar un planeta habitable on fugir del món, és clar, però la progressiva mediatització tecnològica de l’experiència ha anat ocupant més i més espais a la nostra vida, que tanmateix té necessitat d’intercanvis ben reals amb la realitat. Ens calen aliments, ens cal aire, i ens cal també l’experiència sensorial.
El segle passat, els ecòlegs van proposar la paraula “tecnosfera” per dir tota aquella matèria entremig de la qual vivim i que és fruit la nostra activitat. Per la majoria de nosaltres, la tecnosfera és el noranta per cent o més del que experimentem en el dia a dia, i fa el mateix paper ambivalent del vaixell. Sense tecnosfera estaríem desabrigats en un dia de fred, però a la vegada pot ser una capa d’insensibilitat que ens posem al damunt. Crec que el perill latent en la paradoxa es pot resumir en un joc de paraules: quan allò que era una esfera es converteix en una bombolla, tan fràgil que una punxada la podria rebentar, el nostre ‘viure en el món’ pot tornar-se inestable i pot fer atots dins la realitat. Llavors podem sentir la necessitat de reforçar-ne les parets com sigui, privilegiant, de la seva doble funció de posar en contacte i protegir, la de protegir, la d’imposar distàncies i separacions des de les quals ens sentim segurs (i fins i tot ens atrevim a negar els problemes) però que enceten un cercle viciós d’on pot ser difícil sortir, i on tal vegada, biològicament, no convé ficar-se massa endins.
La pandèmia ens ha fet veure que el nostre dia a dia té lloc en una esfera més fràgil que no comptàvem, i ara sospitem que si la percebíem com a sòlida és perquè des de dins la vista no és tan clara ni precisa com hauria de ser. Hem après que és ben fàcil que es torni inestable i també que la realitat “de fora” pot ser –o simplement encara és- punxeguda, una intempèrie amb tots els ets i uts. Ho podríem haver pensat també uns mesos enrere, quan la tempesta “Glòria” ens va aturar les màquines un parell de dies. Si ara les disciplines científiques a qui demanem pronòstic són més aviat biotecnològiques, llavors acudíem a les ciències de la terra, entre les quals hi ha l’oceanografia. En tots dos casos, a l’hora de reaccionar (que ho hem fet improvisadament, és a dir amb automatismes) hem invocat sovint “la ciència” com si els fets, que han rebatut el negacionisme en punxar-nos la bombolla i alterar-nos les esferes, li donessin la raó. I ben segur que convé una percepció de la realitat més clara, i donar més importància al coneixement que en tinguem, i encara és més segur que això demana una mirada més atenta, amb més recursos, i també atorgar més autoritat a les conclusions que se’n treguin. Però també hauríem de saber ser crítics amb els enfocaments que puguem fer en plantejar els problemes perquè, tant per bé com per mal, poques coses com la ciència han contribuït tant a donar forma i embalum a la bombolla on ens movem. I si una cosa podem tenir clara, al cap i a la fi, és que la vida no és un artifici.
[1] Això qui té casa, és clar, perquè qui no en té, o la casa li és un lloc dolent, o de mal viure, o sent realment que qualsevol lloc li és casa, o no en vol, o li’n fan fora, o no en troba, o veu que està a punt d’ensorrar-se, o el tenen tancat en una altra banda… per força ho ha de veure d’una altra manera. Va per ells.
AUTOR:
Joan Puigdefàbregas, tècnic en instrumentació oceanogràfica des de 1990, també ha publicat llibres de poesia.
Fotografia de capçalera, Pantalles de sondes oceanogràfiques de Nina Hoareau 2018.
