Una atribució injustificada “Tenir memòria de peix”
D. Lloris
Fa uns mesos em trobava, amb uns amics pescadors, menjant unes saboroses gambes vermelles i, el comensal que tenia al costat, en aquell temps director d’un diari de difusió estatal, va qualificar a un altre dels allí presents de tenir memòria de peix. Frase que em va cridar l’atenció, ja que va ser emesa per qui suposava una persona instruïda.
Així mateix, en un magazín recent de televisió la vaig tornar a sentir, tot fent-me pensar que la frase en qüestió seguia vigent. Pot ser promocionada per la pel·lícula d’animació Buscant en Nemo, on un dels seus personatges, l’entranyable Dory, era tremendament oblidadís.
No, amics, no, la creença que els peixos amb prou feines poden recordar alguna cosa durant uns escassos 30 segons o recordar llocs i situacions fins dotze dies després, com ens han dit alguns investigadors, no és certa. Puc donar fe d’això.
Els peixos posseeixen memòria i, com passa amb altres animals, no només disposen d’aquesta capacitat, sinó que també són capaços d’aprendre.
Dels pescadors esportius vaig conèixer una tècnica, anomenada brumeig, per atraure les potencials preses a un lloc determinat. Era una pràctica freqüent amb la qual s’asseguraven un fructífer i feliç dia de pesca.
A principis de 1975, vaig tenir l’oportunitat d’embarcar en un vaixell factoria de pesca comercial que treballava en aigües de Namíbia. Allà, vaig poder contemplar el que aleshores vaig considerar un efecte del que havia llegit sobre els reflexos condicionats de Pavlov, però lluny d’un laboratori, en plena alta mar (Fig. 1).
Fig. 1. Popa del V/F: “Arcos”. Pescant a les costes de Namíbia. Cop amb captura de lluç del Cap (Merluccius capensis) – 1975. [Ref.: D. Lloris].
Cada vegada que es posava en marxa l’enorme i sorollós gigre de pesca, acudien centenars d’aus de diferents espècies a picotejar els peixos que s’escapaven o sobresortien d’entre les malles de l’art.
En una d’aquestes ocasions, vaig pujar a una plataforma de la portalada de popa per fotografiar-les. Va ser llavors quan sota la superfície de l’aigua vaig veure que unes ràpides formes es desplaçaven a un costat i altre per sota el sac de la xarxa. Eren escòmbrids fent el mateix que els ocells, menjar. Sorprès, vaig acudir una vegada i una altra a visualitzar allò que no havia vist mai abans: que tant els peixos com els ocells, també responien a un reflex condicionat – el so del gigre que els augurava menjar sense esforç.
Una mica confós, vaig meditar sobre l’aïllament ecològic de la interfase aire-aigua, que en aquest cas s’interconnectaven a través del casc del vaixell. A l’exterior alertava a les aus, mentre que, mitjançant el casc, el so penetrava en les aigües advertint als peixos que allà també hi havia pitança per a ells.
Anys després, vaig tenir una altra experiència que em va confirmar que els reflexos condicionats podrien jugar un paper important en qüestions relacionades amb les necessitats tròfiques, però també per memoritzar allò que pot ser beneficiós o desfavorable per a ells.
Va ser a cala Margarida (Palamós). Em trobava prop d’un illot situat a certa distància de la riba. Ensenyava a una de les meves filles com menjaven musclos dues enormes daurades que van arribar curioses a mitja braça de distància d’on nedàvem. Em fascinava observar els seus lents moviments al voltant nostre. Veia com a cada volta, els seus globus oculars giraven sense perdre’ns de vista i com baixaven ràpidament quan jo deixava anar algun dels musclos. Sentia fins i tot el cruixit de les valves quan eren aixafades per les seves potents molars.
De cop i volta tots dos exemplars van fer un brusc moviment i van començar a lliscar cap al fons fins a desaparèixer. Vaig pensar que s’havien afartat de nosaltres i del menjar que els subministrava, però m’equivocava. Al cap de poc, dues siluetes fosques, proveïdes de llargs fusells de pesca, s’anaven acostant. Tant la meva filla com jo ens vam quedar a l’expectativa. Segur que tots dos pescadors sabien que per aquells indrets podien capturar valuoses preses. Van nedar per les proximitats fins que se’n van anar amb les mans buides a la recerca d’altres llocs més rendibles. Nosaltres encara vam romandre en aquell lloc tot aprofitant per mostrar a la meva filla el que em semblava interessant i, de nou, vam veure com les dues daurades ascendien d’entre les roques del fons i es col·locaven, observant-nos, a la mateixa distància d’abans. Els vaig donar la resta de musclos i ens en vam anar. No vaig poder treure’m del cap que havien distingit com a perilloses les dues siluetes amb fusell de les nostres amb els musclos.
He tingut i continuo tenint experiències similars en diferents llocs que he visitat, però l’espai disponible és el que hi ha i he d’anar acabant. No sense abans deixar constància d’una d’aquestes experiències que va resultar definitiva pel que fa a la memòria dels peixos i el temps que la conserven.
Des de fa més de 20 anys tinc a casa un aquari marí amb una capacitat de 200 litres, on acostumo a observar el comportament de peixos i altres organismes que comparteixen aquest espai. Observo les seves respostes davant d’estímuls que m’interessen. Afegiré que sempre sóc jo qui els dona menjar i, quan arriba el moment, es mostren nerviosos o neden sense perdre’m de vista, a l’espera de la seva acostumada ració.
Com passava cada any, vaig haver de sortir per embarcar en una campanya pesquera de llarga durada, de manera que vaig encarregar a la meva dona donar-los elmenjar a l’hora acostumada. En tornar, vaig preguntar si havia tingut alguna incidència en l’aquari. La seva resposta va ser que durant un temps, quan arribava l’hora acordada per menjar mai els veia, especialment el més cridaner de tots, el cirurgià groc (Zebrasoma flavescens). Això es va repetir durant uns dies fins que, finalment, van aparèixer.
Allò em va sorprendre i aquest mateix dia de la meva arribada vaig ser jo qui els va alimentar i, com passava sempre, van acudir ràpids a la cita. Vaig demanar a la meva dona que ho veiés, després dels 40 dies de la meva d’absència.
L’endemà vaig tornar cobert amb la caputxa d’una dessuadora. No m’atreveixo a interpretar-ho, però allà es van quedar observant-me fins que els vaig donar el que volien.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Foto de portada: Cirurgià groc (Zebrasoma flavescens) en un aquari coraligen [Ref.: D. Lloris].