RUMB A L’ANTÀRTIDA: 5 SETMANES, 5 REPTES
Proposta educativa de la campanya POLAR CHANGE#1 – Dones, Ciència i Investigació Polar. Us presentarem algunes dones antàrtiques!
L’Antàrtida!!!! Aquest continent glaçat i llunyà … Què en sabem?
Molts són els motius que han portat l’ésser humà a estudiar i explorar el planeta que habitem: la seva curiositat innata, l’afany de riquesa, el desig d’aventura… Gràcies a les grans expedicions i al desenvolupament científic i tecnològic, avui dia coneixem i entenem molt millor el medi natural que ens envolta i el que està lluny de casa i aquest saber ens dona les eines necessàries per protegir-lo.
Qui hi treballa? Personal científic i tècnic, la tripulació dels vaixells de recerca, el personal de les bases d’investigació, meteoròlegs, guies de muntanya, metges, cuiners, tècnics electricistes o mecànics, periodistes…
Ara bé, si busquem informació històrica sobre els personatges que han contribuït als avenços científics, sovint només trobem noms masculins. On són les dones en tota aquesta aventura de creació de coneixement i pensament? Potser no hi són perquè no ho han tingut gens fàcil.
Les ciències marines i ambientals, l’oceanografia o l’exploració polar han estat, tradicionalment, uns àmbits professionals molt masculinitzats i, en aquest ambient, a les dones, se les va menystenir científicament durant anys. Algunes van haver de disfressar-se d’home per a poder navegar (busqueu per exemple la història de la botànica Jean Baret), d’altres van fer-ho només en qualitat d’acompanyants dels seus marits o dels seus caps científics.
Gràcies a un gran esforç, moltes dones amb ganes de tirar endavant les seves idees i els seus projectes van trencar aquesta estigmatització. Van haver de lluitar de valent per demostrar que les dones també podem arribar on tradicionalment no se’ns deixava. Unes es van trobar més dificultats que d’altres, però totes van aconseguir trencar amb aquest rol de gènere. Avui, gairebé apunt per embarcar cap a aquest oceà blau, blanc i llunyà, en el marc del Dia internacional de la nena i la dona en la ciència volem retre homenatge a dues dones pioneres que han estat molt involucrades en la recerca antàrtica, ambdues son de l’ICM, la Josefina Castellví, especialitzada en l’estudi dels bacteris marins, ja retirada, i la Marta Estada que segueix treballant amb nosaltres estudiant les comunitats de fitoplàncton.
La Pepita, tal i com els companys de feina coneixem a la Josefina, explicava que durant anys
“El somni antàrtic va estar viu en un cercle molt reduït de científics de l’Institut de Ciències del Mar. Com si fóssim un grup revolucionari ens reuníem i fèiem plans pensant en el dia que podríem tenir la nostra base científica.”
I ho van aconseguir!! El 1984, la Pepita i la Marta van ser les primeres dones de l’estat espanyol, juntament amb la periodista Charo Nogueira, que feia de documentalista, a participar en una expedició científica internacional a l’Antàrtida. Antoni Ballester havia aconseguit que el govern argentí els convidés a la campanya anual que realitzava el trencagels “Almirante Irízar” per renovar el personal i avituallar les bases antàrtiques. Juntament amb un grup d’investigadors argentins, van dur a terme diversos estudis sobre l’ecosistema pelàgic. Dos anys més tard, l’estiu austral del 1986-1987, un petit equip de científics de l’Institut d’Investigacions Pesqueres (actual Institut de Ciències del Mar), Agustí Julià, Joan Rovira i Antoni Ballester, el líder de l’expedició, van embarcar-se a bord del vaixell polonès “RV Profesor Siedlecki” i durant un mes i mig van navegar per l’oceà antàrtic tot mostrejant i analitzant mostres d’aigua i visitant moltes bases antàrtiques. Al cap d’uns dies, la Josefina Castellví es va unir a l’equip i pels volts de Nadal de 1986 van desembarcar a l’aleshores deserta illa de Livingston (encara no hi havia cap base científica), a l’arxipèlag de les Shetland del Sud, i hi van establir el “Primer Campament Antàrtic CSIC”. És a dir, durant un parell de dies es van instal·lar a la South Bay de l’illa amb una tenda de campanya, sacs de dormir, roba tèrmica, fogonet de gas per cuinar, aigua i queviures amb l’objectiu d’aconseguir que l’estat espanyol es vinculés al tractat antàrtic per instal·lar-hi una base científica espanyola. Us ho imagineu???!!!
Les Bases Antàrtiques Espanyoles estan situades a les Illes Shetland del Sud, prop de la Península Antàrtica. Font: Google Maps
“La meva vida es divideix en dues parts: abans i després de l’Antàrtida”.
“A l’Antàrtida ets plenament conscient que depens dels altres i els altres depenen de tu. És un lloc on es fa evident que no hi ha possibilitat per a la desunió. Aquella experiència em va fer canviar l’ordre de prioritats en moltes coses de la vida.” I segueix: “Després de tres o quatre mesos a l’Antàrtida, arribava a l’oficina i m’adonava que la burocràcia no podia estar per davant de les persones”.
“Primer Campament Antàrtic CSIC”. Font: Arxiu ICM
Base Antàrtica Espanyola (BAE) Juan Carlos I. Font: Josefina Castellví
Finalment, després de molta lluita i moltes corredisses de darrera hora, l’any 1988 el somni és va fer realitat i aquests científics tossuts i aventurers van inaugurar la Base Antàrtica Espanyola (BAE) Juan Carlos I. El mateix any, Espanya va entrar com a membre del tractat Antàrtic. Però al cap d’uns mesos d’inaugurar la base, Ballester va sofrir un ictus que el va retirar del món científic.
La Pepita va agafar el relleu i va dirigir la base des de l’any 1989 fins al 1993. Va ser així com es va convertir en la primera dona cap d’una base en la història de la investigació antàrtica internacional. D’entrada, tendim a pensar que no deuria ser fàcil, dona i dirigint una base científica a l’Antàrtida. Però la Pepita explica que no va tenir cap problema pel fet de ser dona, que va tenir uns companys extraordinaris que sempre la van acceptar, i que a l’Antàrtida no va tenir més problemes dels que hauria tingut un home en les mateixes circumstàncies. Però si que es va trobar en situacions curioses, com l’anècdota que explica: “una vegada que vaig anar a saludar el responsable d’una base xilena, que era un militar. El seu ajudant li va dir que venia a veure’l el cap de la base antàrtica espanyola. Ell va sortir a rebre la visita i quan m’hi vaig acostar em va dir: “Ara no puc atendre-la perquè he de rebre el cap de la base espanyola”. “No es podia creure que una dona pogués ser la cap de la base espanyola!”
El 1989 es va inaugurar la segona BAE, la BAE Gabriel de Castilla, situada a l’illa Decepción.
A Pepita mai li ha agradat que l’anomenessin pionera.
“Pioners van ser Shackleton i tota aquella gent que anava amb botes i roba de pell de foca, ¡nosaltres anem amb goretex i plumó, hi ha molta diferència!”, deia en una entrevista. Queda molt bonic dir que ets un pioner, però no, jo no em puc comparar ni amb Shackleton ni amb Byrd. Jo no he menjat mai carn de pingüí ni de foca ni he hagut d’agafar ous d’ocell per sobreviure. Nosaltres tenim moltes comoditats…”
La Marta Estrada, després d’aquella primera campanya al 1984, ha estat en sis campanyes antàrtiques i ha estat cap de campanya de dues d’elles (ECOANTAR, el gener de 1994, i FRUELA 95, l’estiu austral de 1995-1996). Amb els resultats d’aquesta darrera campanya i de la següent del mateix projecte, FRUELA 96, va editar, juntament amb Ricardo Anadón, un volum extraordinari de la revista Deep-Sea Research.
I què diuen aquestes pioneres de la ciència a l’Antàrtida? La Marta ens recorda que, malgrat que potser veiem l’Antàrtida com una zona remota, el continent i els corrents marins que l’envolten tenen un paper cabdal en la circulació oceànica i atmosfèrica de tot el planeta. La salut ecològica de l’Antàrtida està interconnectada amb la de tota la Terra. Per la Marta, respectar l’Antàrtida és respectar-nos a nosaltres, i recomana al jovent l’aventura d’aprendre i investigar, tant si s’acaben dedicant professionalment a la recerca com si segueixen altres camins.
La Marta treballant a l’Antàrtida. Font: Marta Estrada
La Pepita recorda que, tristament, l’oceà sempre ha servit, des que la humanitat és humanitat, com… cubell de les escombraries, abocador dels continents, per dir-ho d’alguna manera, tot va a parar allà. Sempre hi ha hagut la idea que el mar s’ho emporta tot i ho depura tot i no és veritat. Ara, en alguns llocs s’arriba ja a situacions límit, el mar ja no pot “digerir” més i hi ha un deteriorament dels ecosistemes. No es pensa que la salut dels oceans assegura la salut del planeta Terra.
La Pepita i la Marta han estat unes grans apassionades per la natura i per la generació de coneixement, a partir del qual es pot comprendre i, per tant, estimar i protegir el món que habitem. Elles han estat el referent de moltes nenes, joves i dones que actualment treballen en aquestes zones remotes de l’oceà.
És important que els resultats de la recerca arribin a la ciutadania.
“No et pots permetre tenir una ciutadania inculta, que es creu la primera bajanada que arriba per WhatsApp. Tenir cultura no és només llegir Homer, sinó saber com funciona una mica l’ecologia, la biologia, i com funciona el món.”
“Vaig començar dues carreres alhora: Biologia i Medicina. Era mitjans dels anys seixanta.”
“No és cap mèrit perquè havia crescut en un ambient on es potenciava l’estudi. Tenia amigues a qui a casa seva desanimaven dient-los que «no volien dones intel·ligents» i que les havien de casar.”
La Marta al costat del seu retrat en el mural inspirat en l’exposició “dONes: motor de la ciència marina i ambiental” del Projecte PlànctON, a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), abril de 2022. Foto: Clara Cardelús.
Doncs si! Gràcies a aquests pioners i pioneres, personal científic interessat en la recerca polar, ara Espanya te dues bases científiques a l’Antàrtida i un campament: la Base Juan Carlos I, la Base Gabriel de Castilla i el campament Byers.
Més tard va arribar la Dolors Vaqué, una altra companya de l’ICM. La Dolors està participant en la campanya actual, Polar Change. Però aquesta és la seva novena campanya Antàrtica. La primera va ser al 1994, i des de llavors, hi ha anat aproximadament cada tres anys!!!. L’any 2002 va ser la cap de la campanya Antàrtica TEMPANO (2002). Però la seva recerca polar abasta també el l’oceà Àrtic, on ha participat en 4 campanyes, la primera al 2004 a l’Àrtic Canadenc i les tres següents, entre 2007 i 2010, al voltant de les Illes Svalbards, al nord d’Europa. Ja veieu que la Dolors te molta experiència als dos pols. La Dolors és una apassionada per la vida microbiana i no s’ho pensa dues vegades quan té la oportunitat de participar en un projecte polar.
“Per mi l’Antàrtida es un esclat de vida, un lloc que, encara que inhòspit per nosaltres, és molt important per la vida del Planeta”.
Post1-13F_image08
La Dolors Vaqué a la coberta de l’Hespérides. Font: Dolors Vaqué
Post1-13F_image09
La Dolors Vaqué i la Marta Estrada descansant sobre l’oceà Àrtic glaçat. Al fons el vaixell oceànic canadenc Amundsen amb el que feien la campanya. Font: Dolors Vaqué
Post1-13F_image10
La Dolors Vaqué i l’Elisa Berdalet, dues dones antàrtiques que participen actualment en la campanya Polar Change. Font: Dolors Vaqué
I és que per la Dolors, investigar a l’Antàrtida és important perquè li dona l’oportunitat de treballar en un medi pristí (potser cada cop menys) on es poden estudiar sense “interferències” el paper que juguen els microorganismes i virus en els cicles biogeoquímics a l’oceà. Malauradament, degut a l’escalfament global, petits canvis de temperatura, poden canviar la seva composició i això es reflectirà en el funcionament de l’ecosistema marí.
En la campanya POLAR CHANGE som 7 dones de l’ICM, l’Ari, la Queralt, l’Ana, l’Eli, la Magda, l’Elisa i la Dolors, de la més jove a la més veterana ens portem més de 40 anys, i totes estem aquí embarcades al vaixell oceanogràfic Hespérides compartint la passió pel mar i la curiositat pels petits i no tan petits éssers vius que l’habiten amb 8 científiques més d’arreu del món. Totes coincidim en aquesta visió tan actual de que en el nostre planeta, tot està connectat, i que cal conèixer per poder estimar, perquè és quan un estima que decideix tenir-ne cura.
REPTE #2
Us proposem un nou repte!
1. Sabeu a quin país pertany l’Antàrtida? Sabeu qui hi viu?
2. Ara que ja sabeu on està situada l’Antàrtida, ens podríeu explicar com hi arribaríeu des de la vostra escola o institut?
Mireu quines són les millors maneres d’arribar-hi i quins mitjans de transport faríeu servir. Des de quines ciutats del país més proper a l’Antàrtida hi ha el recorregut amb menor distància en vaixell? En els propers posts, us explicarem com hi hem arribat nosaltres.
3. Sabeu què és una campanya oceanogràfica?
Com t’imagines que deu ser la vida treballant a bord d’un vaixell? Nosaltres us anirem explicant què fem els científics i com és el dia a dia a bord d’un vaixell oceanogràfic.
Per enviar les respostes al repte, descarrega aquest document i envia-ho complet a icmdivulga@icm.csic.es
BIBLIOGRAFIA I RECUSOS PER A TOTES LES EDATS
- Alguns contes:
- Sofía viaja al a Antártida. Alison Lester.
- La Tina a L’Antàrtida. El continent blanc. Araceli Segarra.
- La mama s’en va a l’Antàrtida
- Sofía viaja al a Antártida. Alison Lester.
- El projecte Oceánicas dels nostres companys del Instituto Español de Oceanografía us permetrà conèixer què fan una pila de dones que treballen en ciència marina. Aquí trobareu informació sobre:
- Expo dONes – en préstec a ICM Divulga (veure)
- Llibre: Yo he vivido en la Antártida (1996)
- Peli: Els records glaçats (2013). Documental del director i guionista: Albert Solé. Nominat al 2014 al Gaudí a la millor pel·lícula documental.
- Un qüestionari sobre la Pepita
- Entrevistes:
- Entrevista a Marta Estrada: “Per anar ara a l’Antàrtida, hi aniria vestida com si anés al Pirineu”. El Nacional.
- Entrevistes Marta Estrada: “Si respectem l’Antàrtida, ens estem respectant a nosaltres” Entrevistem a Marta Estrada, investigadora, oceanògrafa i biòloga marina. fcaixescatalanes.cat
- “En mi última expedición había gente tomando el sol en chancletas en la Antártida” Marta Estrada. El Agora Diario.
- “Si no fos pel mar, notaríem molt més els efectes del canvi climàtic”. lamira.cat
- Homenatge a Antoni Ballester i Nolla. Recull d’escrits (2020). ICM, 70 p.
- Entrevista a Marta Estrada: “Per anar ara a l’Antàrtida, hi aniria vestida com si anés al Pirineu”. El Nacional.