“Com picar amb una llima i llimar amb un martell”
Un dels pocs lectors que dec tenir en aquesta bitàcola, m’ha preguntat sobre el significat utòpic dels meus articles, ja que no l’hi veia reflectit. I li semblava que aquest era un dels aspectes que van originar l’impuls inicial d’aquestes pàgines.
A tu i als que també ho hagin pensat, us diria que la meva finalitat, al marge d’altres utòpiques vel·leïtats, va ser i és contar allò que no sol sortir a la llum després de finalitzar un projecte. O només s’explica en cercles reduïts d’amics i col·legues o perquè vols fer saber a algú com desenvolupar la feina.
Dir als més joves que estan immersos en una societat educada en una cultura naïf, que reben ensenyaments vàlids, tot i que, al meu entendre, excessivament edulcorats en un entorn més proper a la Walt Disney Productions que a la realitat objectiva.
Entenc que dedicar-se a la investigació marina també pot comportar danys col·laterals. No es tracta d’un col·lectiu que periòdicament passa unes vacances al mar. És una altra cosa diferent de la que se sol veure en un dia de portes obertes o en aquestes pàgines de divulgació. Així que aprofitaré l’oportunitat per explicar una altra anècdota que, com en totes les meves aportacions anteriors, també hi entra en joc el factor humà del qual no desitjo prescindir.
* * *
Feia temps que havia presentat, per la seva avaluació, la prolongació d’un projecte que estava a punt de finalitzar. Es desenvolupava al Canal de Beagle (Terra del Foc – Argentina). A la proposta s’hi posava de manifest l’experiència adquirida i com convertir-la en més eficient si es disposava de l’equipament necessari per treballar en aquestes latituds aconseguint explorar llocs poc o gens trepitjats per l’home.
Un dels detalls que, sembla, va desencadenar la hilaritat de qui el va avaluar i el seu posterior rebuig, va ser que es demanaven fons per adquirir un vehicle 4 x 4 amb tub d’escapament elevat (en xemeneia o snorkel), tal com estan preparats alguns camions que pretenen allunyar els gasos del darrere del seu vehicle.
La seva utilitat era justificada per l’intractable terreny, sense camins, ple de torberes, rius i basses d’aigua de certa profunditat, evitant així que el tub d’escapament quedés submergit i s’inutilitzés tot el vehicle. A més, podria servir de refugi quan es presentessin climatologies adverses, ja que la meteorologia canviant del lloc adverteix que durant un mateix dia poden donar-se les quatre estacions. Si no fos possible aquest mitjà de transport, es proposava una alternativa. La de comprar cavalls, pel mòdic preu de 4000 pessetes cadascun (poc més de 24 euros actuals) i equips d’acampada que, després d’utilitzar-los (vehicle, cavalls i equips) els donaríem al centre de recerca base, on serien rebuts de bon grat.
No m’estendré a detallar la resposta de l’avaluació, però per si de cas l’expert en qüestió llegís aquestes línies i s’hi reconegués, no vull deixar de dibuixar la seva inútil i magra visió sobre la pesca en un litoral abrupte i pràcticament deshabitat, fins al punt que, en l’escrit on es rebutjava el projecte, hi feia lliscar alguns termes entre irònics i humorístics, al·ludint als pescadors a cavall i a l’oblit de presentar un pressupost per a l’embarcació que segurament utilitzaríem (què devia saber aquesta llumenera sobre aquest assumpte!). El rebuig i els comentaris abocats, tot i que demostraven la seva total ignorància i incompetència sobre el tema tractat, em van doldre i, això que, suposo, mai es va assabentar que, en una altra ocasió, vam arribar a utilitzar l’helicòpter del governador de Terra del Foc per anar a mostrejar a Badia Aguirre.
Temps després, durant una reunió, se’m va acostar un col·lega i durant la conversa, tot lluint un somriure, va fer una esmunyedissa al·lusió a la pesca a cavall en llocs inhòspits.
No vaig arribar a saber si es tractava de l’esmentat avaluador o algú que va participar en la broma, però li vaig dir que m’hagués agradat veure com es cagava de fred després d’una pluja o nevada, mentre el seu vehicle es quedava encallat per la fotesa de quedar el tub d’escapament sota l’aigua mentre bufaven vents de 80 o més km per hora. I li vaig deixar anar un aforisme del Dr. Margalef ja que no em semblava que ell fora dels capaços de saber “com picar amb una llima i llimar amb un martell”.
* * *
Potser algun altre curiós hi intentarà intervenir. Creieu-me si us dic que m’encantaria, ja que se’m fa difícil pensar que en una institució com és l’ICM on, segons es consigna en les seves pàgines de presentació, hi ha 65 senior researchers, 43 postdoctoral researchers, 42 PhD students i 64 technicians, es puguin comptar amb els dits d’una mà els que han contribuït a omplir aquest blog.
No és l’única secció que m’ha cridat l’atenció. Fa uns dies vaig anar a raure a les pàgines dedicades a un glossari de termes i va ser sorprenent descobrir la pobresa existent en aquest àmbit, ja que la majoria dels termes responien a cadascuna de les lletres de l’abecedari amb una sola definició. Què està passant? – Tanta feina tenen els investigadors que no poden dedicar un dia al mes a omplir aquestes escanyolides i ensopides pàgines? – Ànim, jo puc aportar 1000 termes. Quants en podeu oferir vosaltres? Aquí fora hi ha un munt de gent esperant aquestes paraules. Si no ho feu, d’altres ocuparan aquest lloc o les trobaran en qualsevol altra pàgina capaç de recopilar-les, deixant un espai de consulta permanent per qui vulgui utilitzar-les.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Portada: Vehicle tot terreny travessant un riu, equipat amb tub d’escapament de gasos elevat (sistema snorkel). [Ref .: https://especiales.autocosmos.com.ar]