La Mediterrània. Una mar sense peixos?

D. Lloris

En primer lloc, voldria anunciar que aquest article forma part d’un altre de més extens (Lloris, 2019), on es detallen aspectes més amplis de la problemàtica anunciada al subtítol.

Les alarmes pel que fa a l’estat de salut de la Mediterrània no són noves, venen de lluny i, per poc que busquem, trobarem un gran nombre d’articles que ens expliquen les seves malalties. Si ens cenyim als temes pesquers, voldria dir que, al meu entendre, el tema de la sobrepesca s’ha dut a límits extrems, ficant en el mateix sac indiscriminat a tot el sector pesquer local i mundial i, en particular, a la pesca d’arrossegament, quan hi ha matisacions a fer a tot el que s’aboca en els mitjans de comunicació, ja siguin científics o pseudocientífics.

Cal saber que els nostres pescadors litorals mai han aconseguit abastir una ciutat com Barcelona i, si alguns han cregut que augmentant la capacitat de pesca de les seves embarcacions aconseguiran arribar a aquesta quimera, que s’ho vagin traient del cap., Entre d’altres motius perquè la capacitat de producció dels caladors habituals és la que és, i encara la conserven en major o menor mesura depenent d’altres factors.

I ara toca una mica d’història. Segons ens expliquen López-Linage i Arbex (1991), hi ha tot un seguit de documents sobre la pesca a Catalunya, del que aleshores (1681-1794). es van denominar “Les guerres del gànguil”. Es armadors innovadors de l’època utilitzaven una o dues embarcacions de vela (tartanes), equipades amb una xarxa d’arrossegament bentònic, coneguda com a “gànguil” (Fig.1). Segons deien els seus coetanis que no l’empraven, l’ús en minvava considerablement la quantitat de pesca disponible i, en conseqüència, el seu potencial de captura.

Fig. 1. Pesca amb gànguil remolcat per una parella de tartanes que mantenen les bandes de l’art de ròssec obertes. [Ref.: López-Llinatge i Arbex, 1991 + Duhamel du Monceau].

Quatre segles més tard seguim amb el mateix. Un llibre publicat per Cury i Miserey (2012), traduït com Una mar sense peixos, té un títol que ja anuncia quin pot ser el seu contingut. Però si, a més, a aquesta edició se li afegeix, a manera d’avantguarda de les pàgines que vindran després, un estrany apartat introductori preparat per dos biòlegs pesquers, aliens a l’obra, on se’ns anuncia l’estat en què es troba la pesca a la Mediterrània occidental, no cal ser una llumenera per intuir que el llibre versarà sobre els tòpics i evidències generalistes de sempre. Evidències recollides en mars i oceans de tot el planeta, i on qualsevol referència a la Mediterrània serà tangencial, de manera que aquests prologuistes indueixen a pensar que el mateix passa a la Mediterrània. Vegem, entre altres coses, què ens diuen en aquest apartat introductori:

[ “… si volem veure peixos en el seu medi, anem a un d’aquests petits llocs coneguts com a reserves marines o, pitjor, a un aquari. Espècies que abans formaven part de la vida i de la dieta dels nostres avantpassats han desaparegut o són raríssimes … “]

Desconec d’on provenen les observacions que han inspirat a aquests dos autors per escriure aquestes línies, però si és així com veuen la Mediterrània, poc se’n pot esperar per proporcionar qualsevol cura pal·liativa que millori la seva salut.

A tots els que pensen així els diria que la seva incapacitat de veure peixos no impedeix que aquests no només els vegin i sentin a ells sino que s’hi acostin. Depenent de l’ activitat que facin ben aviat els tindran a prop tot deixant-se veure, o bé mantindran la distància que tota prudència aconsella davant qualsevol trobada amb l’ésser humà.

Tampoc sé a què es refereixen quan ens parlen de la dieta dels nostres avantpassats. Hauria estat interessant que la detallessin per donar-los la raó o bé negar-los-la., En canvi diré que, un parell de generacions enrere, els pescadors no consumien la varietat de peix d’avui i, per aconseguir-la, no s’allunyaven gaire de la línia de costa, com passa ara. I totes les espècies que hi havia aleshores continuen sent-hi actualment, excepte l’exemple tòpic de l’esturió, una desaparició local que sembla deguda a causes alienes a les pesqueres.

Personalment no deixo de pensar en l’escàs interès dels redactors d’aquest escrit pel coneixement d’aquests organismes, dels quals només perceben aspectes relacionats amb les seves abundàncies i biomasses. Sense dedicar cap ni mica d’atenció a la seva capacitat d’aprenentatge, de memòria i de supervivència. Però això seria entrar en una altra discussió d’àmbits més eteris, encara que no mancats d’innombrables exemples empírics (vegeu en aquest mateix blog: “El mite d’una frase feta. Una atribució injustificada: “Tenir memòria de peix“).

Pel que fa als perills que amenacen a aquest mar podria estendre’m fins a tenir-ne més que prou, però qui estigui llegint aquestes línies trobarà molts d’aquests titulars a les hemeroteques i als mitjans digitals actualment disponibles.

REFERÈNCIES

Cury, Ph. y Y. Miserey. 2012. Una mar sense peixos. (Traducción al Catalán de J. Lleonart y F. Maynou) para L’Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques. 238 pp.

Lloris, D. 2019. Hablemos del Mediterráneo (y… de los peces que lo habitan). Amazon. 242 pp.

López-Linage, J. y J.C. Arbex. 1991. Pesquerías tradicionales y conflictos ecológicos 1681-1794, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. 316 pp


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Captura de 22 tones de tallahams (Pomatomus saltatrix), a prop de Benicarló (Castelló). [Ref.: F. Nieto].