27/02 – A l’oest de la península antàrtica. Fem ciència!!!

De base en base. La logística de l’Hespérides a les illes Shetland del Sud

L’Hespérides és un vaixell oceanogràfic equipat amb laboratoris i instrumentació bàsica per fer recerca, però també té una altra funció molt important, que és fer la logística i donar suport a les bases científiques espanyoles: la BAE Juan Carlos I, la BAE Gabriel de Castilla i el campament Byers. A més, l’esperit del Tractat Antàrtic de 1959 fomenta l’estreta col·laboració entre països, i els vaixells aprofiten quan “els ve de camí” per acostar persones, instruments científics o qualsevol altre material a les bases que ho necessiten. La cooperació és una constant en la recerca que es realitza a l’Antàrtida, i el nostre projecte, Polar Change, no és una excepció.

És per això que les nostres primeres hores a l’Antàrtida transcorren fent una bona “ruta” per l’estret de Brandsfield, de base en base per les illes Shetland del Sud: de matinada hem passat per la base Juan Carlos I, a l’illa de Livingston, a deixar-hi alguns companys científics i tècnics que han passat el Drake amb nosaltres, a l’Hespérides, però fan la seva feina a terra. Unes hores després, a una altra part de l’illa Livingston, hem recollit uns científics que havien acabat la seva estada de 3 setmanes al campament Byers, i hem aprofitat per endur-nos els residus que hi havien generat, ja que a l’Antàrtida no s’hi pot deixar res. Alguns d’aquests residus seran destruïts a l’Hespérides, que té una incineradora i una compactadora de plàstic. D’altres tindran el seu destí final quan arribin a port.

De bon matí hem arribat a la base Gabriel de Castilla, a l’illa Decepció. Aquí també han baixat uns científics, i el personal de l’Hespérides ha recollit alguns instruments. Mitja volta i segona parada del dia a la Juan Carlos I, aquest cop per portar-hi els científics que hem recollit a Byers i per descarregar menjar fresc i material. Ja ho veieu, més parades que el metro de Barcelona 🙂

 La ruta logística també ha inclòs algunes illes més petites i aïllades (lluny de qualsevol base habitada), simplement punts estratègics on geòlegs i meteoròlegs hi havien deixat instal·lats, mesos enrere, equips per fer mesures amb alta freqüència de manera remota, és a dir, a distància. A punt d’acabar la temporada d’estiu a l’Antàrtida, toca anar passant a recuperar aquests instruments i dur-los de tornada “a casa”.

 Tots aquests trasllats de persones i materials entre el vaixell i les bases es fan amb l’ajuda de “zodiacs”, petites embarcacions inflables a motor on hi caben una dotzena de persones. Mentrestant, l’Hespérides fondeja a poques milles de la costa, amb vistes privilegiades.

El paisatge de les Shetland és espectacular. Especialment l’illa Decepció, desafortunada traducció de Deception Island, que en anglès connota “engany”. I és que aquesta illa en forma de ferradura, rocosa i aparentment inexpugnable, va sorprendre els primers exploradors quan, finalment, van trobar la seva màgica entrada a un port natural molt protegit dels temporals que és, de fet, el cràter d’un volcà submarí actiu. L’aridesa del terreny i els tons marrons i vermells típics de les zones volcàniques recorden, a vegades, paisatges islandesos. Unes roques basàltiques imponents presideixen l’entrada a la badia on jeu el cràter; n’hi diuen Los Fuelles de Neptuno, i segons com bufa el vent, ens n’arriba la olor de sofre.

La darrera erupció volcànica, registrada als anys 70s, va destruir una base científica xilena instal·lada a Decepció, i la seva cendra va ennegrir el blanc de les glaceres pròximes. No és estrany que l’illa sigui una important àrea d’estudi per als vulcanòlegs.

De sobte ens criden l’atenció unes estructures cilíndriques gegants en una zona que s’assembla a una platja. Són els vestigis d’una antiga estació balenera, en desús des de fa algunes dècades. Al segle XIX i principis del XX els caçadors de balenes n’utilitzaven el greix per fabricar oli, que era molt apreciat com a combustible, i l’emmagatzemaven en aquests immensos dipòsits. A dia d’avui, afortunadament i gràcies al tractat Antàrtic, la caça de balenes està prohibida. L’antiga estació es conserva amb categoria de Patrimoni Històric Antàrtic. 

Ja veieu que les bases científiques no tenen molta neu al voltant. Tot i que aquí és el final de l’estiu i és normal que hi hagi menys neu que a l’hivern, els registres meteorològics mostren que, de mitjana, hi ha menys neu que fa uns anys, i que les precipitacions cada cop més sovint cauen en forma de pluja, no pas de neu. L’escalfament global es fa palès a l’Antàrtida, igual que en altres zones del planeta, però aquí, el desgel i els canvis en el paisatge es fan molt evidents. Sembla que l’Antàrtida, amb el desglaç, ens enviï una alerta. Calen canvis!!! La nostra societat hauria de reduir dràsticament el consum de combustibles fòssils per preservar el planeta. 

Viure a bord

A l’Hespérides, els àpats tenen un horari molt concret i d’alguna manera marquen la nostra rutina diària. A les 7:15 comença l’esmorzar, amb suc de taronja natural com a privilegi només dels primers dies (després, els vegetals frescos desapareixen), i els diumenges, xurros amb xocolata. A les 10:30, “reparto de bocadillo”, que molt bé aprofiten els que s’han quedat amb gana o bé treballen de nit i es lleven tard. A les 13:15 ens avisen per dinar i a les 19:30 ja tenim el sopar. Els cuiners preparen en abundància sobretot carns, patates i guisats de tota mena. Després de dues setmanes navegant, comencen a ser menys freqüents les amanides i fruita fresca, carregada al port de Punta Arenas.

Mengem bé, ara això sí, no hi ha lloc per la sobretaula. Al vaixell hi ha més persones que seients té el menjador, així que solem fer cadira calenta i, també, la feina apreta, així que tornem de seguida al laboratori o, si tenim temps, reposem una estoneta als sofàs de la càmera de científics o sortim a coberta a meravellar-nos amb el paisatge.

Cada dia a les 8:30 i a les 20:30 tenim reunió, seiem tots junts una estona a la càmera de científics per posar-nos al dia de com ha anat tot, compartir dubtes o dificultats i planificar els següents experiments o activitats. La llengua de comunicació és l’anglès: dins l’equip hi ha persones de 14 nacionalitats diferents!

La resta del dia, malgrat tots els paisatges bonics que us ensenyem, transcorre majoritàriament al laboratori, on també tenim la nostra rutina de treball. 

L’Underway: analitzar l’aigua al nostre pas

Després de la prova pilot que vam fer el primer dia de laboratori, el 19 de febrer iniciem oficialment les mesures científiques de l’aigua i l’atmosfera de l’Antàrtida. La nova rutina per a les properes 3 setmanes comença a les 6 del matí i acaba passada la mitjanit. Els instruments atmosfèrics fan mesures de manera contínua i força automatitzada, però en canvi per analitzar l’aigua de l’oceà cal prendre’n petites mostres, cosa que en l’argot científic en diem mostrejar. I com que no hem vingut fins aquí només a veure pingüins i balenes sinó a fer ciència i no ens hi volem posar per poc, hem dissenyat 4 mostrejos diaris, cada 6 hores: a les 6h,12h,18h i 24h. Ens organitzem en equips de dues persones de manera que si et toca mostrejar a les 6 de matí, no et toca a la mitjanit, i a l’inrevès. D’aquests mostrejos rutinaris nosaltres en diem l’Underway, ja que l’aigua del mar raja de manera contínua d’una aixeta que tenim al laboratori, procedent de sota el vaixell, a uns 5 metres de profunditat, just per sota nostre. És a dir, que al nostre pas anem analitzant l’aigua natural, tal com és, sense modificar-la. N’estudiem paràmetres com per exemple l’abundància de cada grup de microorganismes (fitoplàncton, protists, bacteris, virus), la quantitat de clorofil·la, els nutrients, la genètica dels microorganismes, i molts d’altres.

Al tercer dia de mostrejos, ja tenim ben agafat el ritme i estem preparats per començar a muntar els experiments que portem mesos dissenyant.

Microcapa: estudiar la pell de l’oceà

Avui planifiquem una sortida en zodiac per fer un mostreig molt especial: ens interessa estudiar els primers mil·límetres de la superfície del mar, la pell de l’oceà; un espai on passen moltes coses especialment importants, ja que és en aquests primers mil·límetres, en els quals el mar i l’atmosfera entren en contacte, on es generen els aerosols marins que hem vingut a estudiar. La Theresa i la Christina, especialistes en microcapa, i alguns companys més es preparen per baixar a la zodiac posant-se uns vestits especials de supervivència que són estancs i floten en l’aigua, i que els anomenem Teletubbies, perquè tots plegats semblem de la colla de’n Tinky-Winky, Dipsy, Laa-Laa, i Po, una abraçaaaaadaaaa!!!!

Per mostrejar la microcapa utilitzen unes làmines de vidre que submergeixen dins l’aigua verticalment, i per tensió superficial l’aigua llisca suaument cap a baix i la recullen en una ampolla. És un mostreig molt delicat i lent, es necessita més de mitja hora per obtenir un volum no gaire gran, i pot ser dur a causa del fred a les mans o al mareig, si hi ha onades. Però el dia és radiant i el mar està serè, així que el mostreig és un èxit. Tan bon punt la zodiac torna i tenim les ampolletes amb l’aigua de la microcapa a bord s’engega tota la maquinària humana i els laboratoris bullen d’activitat, cadascú fent les seves anàlisis.

Sud enllà. Navegant per l’estret de Guerlache.

La ruta de l’Hespérides continua cap al Sud a l’oest de la península antàrtica. Naveguem de nit per aigües tranquil·les a recer de l’estret de Guerlache, i en fer-se de dia descobrim un paisatge totalment diferent del que hem deixat enrere a les Shetland. Ara ja sí, hem entrat de ple al continent glaçat i ens envolta un paisatge purament antàrtic: muntanyes imponents totalment glaçades, parets de gel, llengües de glaç immenses que desemboquen a l’oceà. Naveguem a pocs nusos de velocitat entre desenes d’illes muntanyoses i glaçades que despleguen tots els tons del blau i del blanc.

El Guerlache és una de les zones turístiques per excel·lència a l’Antàrtida i trobem diversos creuers de passatgers, molt més grans que el nostre barco, fondejats a zones espectaculars. És inevitable comparar-se i pensar en el gran privilegi que tenim tots nosaltres de ser aquí, en un vaixell oceanogràfic relativament petit, formant part d’un equip científic multidisciplinari que fa recerca per contribuir al coneixement del nostre planeta i de l’impacte del canvi climàtic en els ecosistemes polars.

A mar obert cap a l’illa Adelaida.

El nostre proper destí és Rothera, una base permanent -activa tot l’any- situada a l’Illa Adelaida. Volem arribar-hi el més aviat possible i per això l’Hespérides s’allunya de la costa i navega per mar obert a l’oest de les illes antàrtiques. Això fa que, per primera vegada des que hem embarcat, el vaixell es bellugui de manera important. Previnguts de l’estat de la mar, després de sopar dediquem una bona estona a assegurar-nos que tots els aparells del laboratori continuen ben trincats.

Rothera és una base força gran que pertany al BAS, el British Antartic Survey. Volem arribar-hi ràpid per dues raons; la primera és científica: el BAS té una avioneta que sobrevola la zona captant partícules d’aire per analitzar-les, i hem establert una col·laboració amb ells per comparar les nostres dades atmosfèriques amb les seves. La segona raó és logística: hem fet curt d’un reactiu de laboratori indispensable per als aparells atmosfèrics, el butanol, i a Rhotera en tenen i ens en poden donar. L’esperit antàrtic de nou en acció.

Unes hores després deixem Rothera i girem cua cap al nord, navegant a mar obert amb una mica de moviment. Divendres tenim programats una pila d’experiments i anem de bòlit, però treiem temps per anar a la barbacoa, amb festa de disfresses inclosa, que s’ha organitzat a la coberta de vol. (NOTA: Coberta de vol és com se’n diu a la zona exterior més alta del vaixell, a la banda de popa, és a dir, la part del darrera. Se’n diu així perquè està pensada per què hi pugui aterrar un helicòpter d’emergència). 

Balenes per la proa!

Després d’un dia i mig de navegació, dissabte de bon matí ens aturem a fer un mostreig de zodiac a una zona pròxima al canal de Lemaire. El mar sembla un mirall i la boira crea una atmosfera misteriosa que fa encara més impressionant l’espectacle de la natura. Miris on miris, tot son muntanyes gelades i glaceres immenses. Enmig de tota aquesta quietud, comencem a veure molt a prop del barco lloms de balenes que suren a la superfície. De tant en tant fan un moviment i es submergeixen, enlairant la seva cua majestuosa. Estem bocabadats amb les balenes quan comencem a veure un grupet de pingüins fent saltirons a l’aigua, i més enllà un altre grupet, i encara un altre. L’espectacle s’allarga molta estona, fins que la zodiac torna amb les mostres d’aigua i és hora de posar-nos a treballar.

Les emocions són intenses i plana la sensació que ser aquí i fer aquesta feina és un regal que hem d’aprofitar, i que us hem de compartir.

Cap el Nord per l’estret de Neumayer

Seguim navegant cap al nord, entre muntanyes i icebergs, per l’estret de Neumayer, acompanyats de balenes i pingüins. Aquí teniu algunes fotos… A nosaltres aquests paisatges ens han tallat l’alè. Esperem que també us agradin 🙂