Pinzellades molt personals

Pinzellades molt personals

En record al doctor Margalef

D. Lloris

En aquesta nova contribució, voldria retre un afectuós i senzill homenatge a la memòria d’en Ramon Margalef i López.

Des de fa 16 anys, cada 23 de maig, mantinc un afectuós record per a qui va ser el meu professor d’ecologia en l’última fase com a estudiant i secret consultor en els meus inicis professionals.

No revelaré res sobre la seva carrera científica, altres ja ho han fet molt i bé abans, a més, escriure a prop de la seva persona em resulta incòmode, doncs el respecte que li vaig professar encara segueix vigent.

Sempre que vaig acudir a consultar qualsevol cosa, per pelegrina que fora al Doctor, com se’l coneixia familiarment a l’Institut, em va atendre amb l’amabilitat pròpia d’un col·lega. Amb el seu procedir i maneres, va aconseguir la meva total i incondicional estimació.

Igualment passava amb les seves classes d’ecologia, impartides a les vuit del matí, a l’aula 4 de la Universitat Central de Barcelona. La seva peculiar forma d’explicar em va cridar immediatament l’atenció. Allò era diferent del que fins llavors havia conegut i em disposava a prendre breus apunts de les seves elucubracions, trufades del que a la majoria dels alumnes ens semblaven estranyes associacions.

Vull suposar que el fet de seguir les seves classes, al marge de donar-me algun avantatge com alumne, el desvergonyiment de la joventut i l’enorme curiositat que sentia pels temes relacionats amb el món natural, em van donar el valor suficient per abordar-lo en diferents ocasions ja fora a la facultat o al mateix Institut on ell freqüentava anar.

La primera vegada que vaig saltar el protocol institucional (mai escrit) de no ocupar el valuós temps de doctor en qüestions bavadís, va ser, trobar a la vora de la platja, adjacent a l’Institut, el que semblava una estranya i fosca eruga amb curts pèls i llarga cua.

La presència d’aquestes vellositats, a manera de quetes i la seva proximitat a la mar, em va induir a pensar erròniament, que estava davant d’un poliquet. Vaig sol·licitar l’ajuda del personal investigador de, l’aleshores Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, però, no vaig obtenir cap resposta , ni tan sols captar el seu interès per saber que era allò que els hi mostrava i que, amb frases poc consoladores, es van desprendre de mi i d’aquella estranya cosa.

En aquells inicis, no saber què tenia a les mans, ni on buscar, m’incomodava i, alhora, m’irritava. L’única possibilitat que em quedava era recorre al savi doctor, així que em vaig armar de valor i, tot i les advertències de molts, vaig acudir al seu petit i allargat despatx.

Em va rebre amb el seu característic somriure, va tancar el llibre que estava consultant i va quedar a l’espera. Li vaig allargar la placa de Petri sobre la qual reposava la, per a mi, estranya criatura i vaig preguntar si podria dir-me alguna cosa sobre ella, ningú de l’Institut sabia de què es tractava.

D’aquesta primera gesta, han transcorregut una pila d’anys, però tinc la sensació d’estar veient-lo. Assegut com estava, va aixecar el cap amb els ulls tancats durant uns segons, es va alçar i es va dirigir a una prestatgeria propera a la porta del seu despatx. Va buscar amb el dit índex de la mà dreta entre els volums allà alineats i va treure un. Va tornar a tancar, breument, els ulls i va obrir el llibre triat per les seves pàgines centrals per mostrar-me unes il·lustracions on es veia dibuixada una criatura com la que li havia portat. No es tractava d’un poliquet, era la larva d’un dípter conegut com “Mosca abella” o “Mosca abellot” que responia al nom científic d’Eristalis tenax, acompanyant la identificació amb uns comentaris sobre el seu comportament.

La segona vegada que vaig assetjar al Doctor, va ser amb un motiu similar. Em trobava triant la captura d’una pesca, quan vaig detectar la presència d’una petita, fràgil i estranya criatura que mai havia vist.

Es tractava d’un minúscul animal, d’aspecte translúcid que, sota la lupa binocular, em recordava, llunyanament, a un pregadéu (Mantis religiosa) i, igual que en l’ocasió anterior, vaig acudir al Doctor.

El doctor es va ajustar unes petites ulleres, va observar al diminut organisme i va concloure que es tractava d’un caprélid, potser del gènere Caprella, traient-me, un cop més, de la meva ignorància.

El tercer abordatge va ser per a expressar-li una queixa. Una investigadora del seu departament, m’havia encomanat una tasca. Es tractava de netejar les ampolles de vidre que contenien mostres de fitoplàncton fixat en Lugol, per al doctor. Però el que semblava senzill es va transformar en un martiri.

La caixa que contenia les ampolles ja utilitzades, mostrava un bon munt d’elles i jo sabia que havien acumulat un alt nombre d’aquestes unitats per examinar.

La boca de les esmentades ampolles, venia proveïda d’un tap de plàstic, ajustat a pressió, que prevenia de la possible evaporació del conservant. Tap que, al seu torn, estava protegit per un altre de baquelita negra amb rosca.

Quan portava gairebé un centenar d’ells netejats, vaig decidir anar a veure-li perquè, un cop destapats i examinat el seu contingut, no els tornés a tancar.

Jovialment sorprès, va preguntar-me per què havia de fer-ho així i, encara somrient, va prendre una de les ampolles, a punt per anar a engrossir les acumulades a una caixa. Desenroscà la tapa de baquelita i en arribar al tap a pressió li va costar una mica, però mantenint el seu somriure, el va destapar i obrint les dues mans, una amb el flascó i l’altra amb el tap, em va indicar, sense paraules, el fàcil que havia estat.

Llavors, li vaig mostrar la descarnada ungla del meu polze i li vaig respondre que aquesta senzilla operació la repetís cent vegades seguides. El seu somriure va desaparèixer, el semblant es va tornar pensatiu i va assentir. Totes les ampolletes que vaig trobar a partir d’aquell dia, van venir desproveïdes dels enutjosos taps.

Hi va haver més trobades com les comentades i també alliçonadores xerrades, però, amb aquestes breus pinzellades vaig ser capaç d’assimilar un codi de valors humans i científics que, fins aleshores, no havia arribat a interioritzar.

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada, en record al doctor Margalef. [Ref.: Fotocomposició D. Lloris].

Submit a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *