La innocència letal de GAIA

La innocència letal de GAIA

Un parell de fenòmens extraordinaris

D. Lloris

El març de 1986, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un seminari-taller al Mar del Plata (Argentina). D’aquest esdeveniment, encara avui, 36 anys després, guardo memòria de dos fets, ocorreguts en el mateix dia, que mai m’han abandonat.

El primer, va ser durant una de les sessions on segons el torn establert, cadascun exposava la seva ponència. Els temes presentats despertaven, com sempre, més o menys interès en funció de la seva disciplina. Tot d’una, d’entre totes, va destacar una, presentada per un equip d’investigadors de Miami que, per un motiu o un altre, va captar l’interès dels allí reunits. No recordo el seu títol, però sí la imatge, molt viva, que em va impressionar. Estava animada i, això que, en aquest llavors, no existien les tècniques amb les que avui dia ens servim per a aquestes situacions.

La imatge era de la Terra, vista a certa distància on es podia percebre la seva esfericitat. Mostrava una seqüència del mateix pla on es podia veure tot el continent sud-americà i part de l’Atlàntic. Aquesta mateixa imatge va ser presa durant els 12 mesos de l’any i passada com si es tractés la seqüència d’una pel·lícula, aconseguint un resultat que, per a mi, va ser espectacular.

De la superfície amazònica sorgien, intermitentment, a manera de pulsacions, núvols de vapor que es desplaçaven en direcció a l’Atlàntic adjacent. Intermitència i moviment que li conferien l’aparença d’un enorme organisme viu que respirava. No vaig poder evitar pensar que estava veient la imatge de Gaia, la gran mare Terra que, uns anys abans, el 1979 ens va fer percebre James Lovelock.

Transcorregut el temps i assistir a múltiples fenòmens en què Gaia sembla manifestar el seu rebuig, davant de tants despropòsits, produïts per una de les seves criatures, amb capacitat per a modificar i destruir el que tants mil·lennis ha trigat a formar.

Sembla com, si amb aquests atacs d’innocent letalitat, sense aparent propòsit, voldria demostrar el fràgils i insignificants que som davant el seu poder. Les catàstrofes naturals se succeeixen i, en la seva última manifestació, a escala planetària, com aquest fenomen pandèmic com el que estem patint, no puc evitar tornar a Lovelock (2007), a Lovelock et a l (2009) i, per descomptat, a Gaia, amb la seva poderosa i immensa capacitat de resiliència, allunyada de qualsevol mena de sentiment, capaç de reconduir les ingerències d’aquests inquiets i desagradables bípedes.

* * *

El segon esdeveniment, va ser de naturalesa diferent, també visual, sorprenent i extraordinari. D’aquells que només es comenten entre familiars i amics molt propers, els mateixos que arquegen les celles i deixen aflorar el somriure d’incredulitat al sentir-la. Ara, transcorregut el temps i, sense ànim de polèmica és que m’atreveixo a compartir-lo.

Vaig sortir del seminari-taller amb el coautor i col·lega de l’article, passejant per la costanera de la ciutat, comentant assossegadament les ponències a les quals havíem assistit. Ja era fosc, quan vam veure un grup de gent i altres persones més aïllades que miraven cap amunt, al cel, ple d’estels de l’hemisferi austral. Els vàrem imitar i així vàrem poder contemplar, en silenci, un inusual albirament del qual podria catalogar-se com un fenomen OVNI (Objecte volant no identificat).

Allà vam estar aturats un temps indeterminat veient com d’un objecte esfèric, de color blau i blanc que em va semblar es trobava en ebullició. D’ell sortien, a cada costat, dos objectes similars, més petits, amb un moviment oscil·lant, com si suressin, adoptant diferents posicions (a baix, en paral·lel i cap amunt); després tornaven a ajuntar-se amb l’objecte més gran i, tot seguit, la bola així formada, desapareixia en una paràbola a infinita velocitat, per, segons després, tornar a representar, diverses vegades, el mateix ballet, fins que va desaparèixer definitivament (Fig. 1).

Fig. 1. Representació seqüencial del fenomen albirat el març de 1986 des de la costanera de la ciutat de Mar de Plata (Argentina) [Ref.: D. Lloris].

 

No cal reproduir tots els comentaris que ens vàrem creuar inclòs el de la psicosi col·lectiva, que es va descartar totalment com es veurà més endavant.

Un cop a l’hotel, quan ens disposàvem a sopar, veiérem com la gent s’aglomerava en una sala entorn de la pantalla de televisió que retransmetia el mateix que havíem vist poc abans.

He tractat de reproduir el fenomen en una seqüència estàtica. Ignoro si, juntament amb el text adjunt he aconseguit donar idea d’aquesta interessant experiència. De totes maneres, aquí la deixo com a testimoni per a qui pugui interessar-li.

 

REFERÈNCIES

Lloris, D. y J. Rucabado. 1986. Variaciones de las fronteras ictiogeográficas aún no explicadas en la oceanografía descriptiva del Atlántico Sur. Seminario/Taller, (El Océano Atlántico Sudoccidental). Mar del Plata.

Lovelock, J.E. 1979. A New Look at Life on Earth. Oxford University Press. 170 pp.

Lovelock, J.E. 2007. La venganza de la Tierra. La teoría de Gaia y el futuro de la humanidad. Planeta, 249 pp.

Lovelock J. 2009 (En col·laboració amb L. Margulis, G. Bateson, H. Atlan, F. Varela y H. Maturana). Gaia. A way of knowing. Trad espanyol: Gaia. Implicaciones de la nueva biología. Editorial Kairós.

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de Portada: Esfera terrestre presa (segons el NOAA, 2015) i modificada cercant l’aproximació vista al seminari taller a què es va presentar la nostra ponència (Lloris i Rucabado, 1986). [Ref .: D. Lloris].

Submit a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *