És quan dormo que hi veig clar

És quan dormo que hi veig clar

Josep Lluís Pelegrí Llopart

Les més grans idees, o potser millor hauria de dir miratges, sempre m’han arribat quan m’abrigallo en el llit. És en aquests minuts de foscor i silenci, amb ulls i cos aclucats, quan repenso amb tranquil·litat alguna pregunta, científica o filosòfica, que sovint fa dies que em dona voltes pel cap. A poc a poc caic en un estat de consciència somnolenta on tot conflueix al voltant de la pregunta que em persegueix i, força sovint, em sorprenc a mi mateix pensant que tinc la resposta. Davant meu, apareix, clara i precisa, una solució senzilla – no podia ser d’una altra manera – al problema que m’amoïnava. Amb els sentits ja gairebé vençuts, dubto si caldrà escriure-la però la seva senzillesa i claredat són tan evidents que em dic a mi mateix que no és necessari… Flaquesa aquesta, massa recurrent, que l’endemà pagaré cara…

Tot just llevar-me, la cristal·lina resposta s’ha dissipat. La nitidesa ja no és tal i, malgrat els meus esforços, em sento perdut en una boira difusa. I si de cas aconsegueixo recordar, segurament perquè a la nit vaig fer l’esforç d’aixecar-me del llit per a prendre notes, el més normal és que la solució es manifesti irreal, una mena d’al·lucinació… Només unes poquíssimes vegades al llarg de molts anys, mal comptades amb els dits de les mans, els miratges han esdevingut realitats.

Aquestes dues realitats individuals paral·leles, un espai imaginari de reflexió i revelació enfront d’un estat d’aparent realisme i consciència, em porten inexorablement a pensar en les dues realitats socials que estem vivint al llarg de les últimes setmanes. Quan comparo els valors de la nostra societat un mes enrere amb les prioritats d’aquests dies de confinament, tinc la percepció que ara tot és molt més clar. Aquests dies de somnolència i letargia compartida ens han permès identificar quines són les nostres necessitats fonamentals, les nostres prioritats individuals i col·lectives. La salut i les necessitats bàsiques d’aigua, llum i aliment, la solidaritat, l’agraïment, la companyia en la proximitat i la distància.

Màgica sorpresa! En poques setmanes, la societat capitalista i globalitzada s’ha tornat menys consumista i més propera. Ens mirem als ulls quan ens creuem pel carrer o anem a comprar, quan aplaudim a les 8 del vespre, quan ens truquem per a explicar i preguntar què fem. I encara més – gran meravella! – l’aire de la ciutat s’ha purificat i els ocells canten, els altres éssers del planeta, amb els mateixos drets que tenim nosaltres, han sortit dels seus amagatalls per apropar-se a poblacions i costes. Això que semblava impossible, aquesta desacceleració en el consum i la dràstica reducció en l’emissió de contaminants i gasos hivernacle, s’ha aconseguit en pocs dies.

Ben cert que aquesta situació actual no és sostenible. És una lliçó molt dolorosa, tant econòmica com sobre tot emocional, que pateixen moltes persones… però ens ensenya que hi ha un terme mig possible i necessari. Hem tibat tant el ressort que ara ha tornat amb violència i ha passat a un altre extrem, lluny del que hauria de ser el desenvolupament (que no creixement) sostenible. Però la lliçó és molt clara: això havia de passar per una raó o altra. No podem tibar el ressort contínuament. Pandèmia, emergència climàtica, acaparament de la riquesa, crisis migratòria, degradació del nostre entorn, pèrdua de biodiversitat, explotació i aïllament dels més febles… Totes elles són reflexos d’un profund i cruel desajustament en la nostra societat.

Cal cercar un equilibri, somiar i actuar per aconseguir una societat empàtica, sensible i cooperativa. Una comunitat que valori especialment les feines socials, la cura dels altres. Una civilització en harmonia amb la natura. És la utopia que ens apunta el poeta: És quan dormo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina. Embogir, sí, però per allò que realment val la pena.

Prenem curosa nota d’aquestes setmanes de miratge, d’aquest insomni amb un somni, i reflexionem i treballem per tal que el seu missatge no desaparegui. Convertim aquesta tristesa i somnolència en una oportunitat, en un procés curatiu per a la nostre ànima individual i global, per a la nostra consciència planetària.

 


AUTOR:

Josep Lluís Pelegrí Llopart, físic i oceanògraf, educador i investigador, director de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona.

Il·lustracions de Jimena Uribe, escenògrafa titellaire, il·lustradora i directora de lleure.

Submit a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *