“Cientifiricos” a bord

“Cientifiricos” a bord

Conversa durant una campanya de pesca en aigües llunyanes

D. Lloris

En el transcurs d’una campanya de recerca marina, se solen produir gran varietat d’esdeveniments relacionats amb la convivència, sobretot si la permanència a bord té una llarga durada. Durant aquest període de temps, és bastant habitual que s’estrenyin i propiciïn llaços d’amistat o sorgeixin discussions per qualsevol tema que en un altre lloc mai s’haguessin produït.

També passa que, entre el personal hi ha qui, per la seva particular simpatia i manera de comportar-se, aconsegueix suavitzar o amenitzar els dies, contribuint a relaxar tensions que solen produir-se en una comunitat que conviu, durant molt de temps, en un espai reduït. Tampoc falten els que, amb la seva sola presència, enerven el personal. Són aquells que, amb el pas dels dies en confinament, no resisteixen una broma, transmeten el seu malestar i fomenten el mal rotllo. Però aquests no mereixen cap comentari i no haurien d’embarcar, per cap concepte, en un espai reduït com sol ser un vaixell amb una magra habitabilitat.

Dit això, comentaré que, en una d’aquestes llargues campanyes, destinada a mostrejar una fracció del mar a la costa de Namíbia, va destacar, per la seva particular filosofia davant la vida, un mariner que mostrava la seva curiositat per tot el que fèiem amb els organismes que capturàvem. Sempre tenia una pregunta per formular. Després, amb la seva veu gruixuda i característica gràcia d’home del sud, el sentia presumir davant els seus companys del que havia après escoltant els “cientifiricos“.

Com que li havia sentit donar les seves explicacions en diferents ocasions, em vaig adonar que sempre feia servir el mateix terme quan es referia a l’equip d’investigadors, però no sabia si ho feia servir amb segones intencions o era incapaç de pronunciar-lo correctament.

Un d’aquests dies, lluminosos, quan la mar mostra el seu millor caràcter i la conversa resulta fàcil i agradable, el vaig abordar preguntant-li el que pensava que estàvem fent enmig del no-res, a més de 10.000 km. de casa, dalt d’un vaixell com aquell, de 37,20 metres d’eslora, 8,40 m de màniga i una velocitat màxima de 10 nusos, pensat per a la Mediterrània i no per treballar en aigües de l’Atlàntic sud-oriental.

La seva resposta em va fascinar doncs, a la seva manera, ens veia com nens feliços que es divertien amb una joguina cara, sense importar-nos si pescàvem molt o poc, i després tornaríem a casa i fins a la pròxima. Això a ell li anava bé doncs menjava cada dia, s’estava guanyant la vida amb poques responsabilitats, amb l’inconvenient de no poder enganxar-se a la seva dona per molt de temps, mentre que, quan era a casa tenia dona, però si no pescava, no menjaven ni ella ni els que depenien d’ell i això sempre seria així. La conversa va seguir fins que vaig poder formular-li la meva pregunta sobre la parauleta en qüestió.

Es va gratar el cap, va moure un parell de vegades la seva boina i va donar una pipada a la cigarreta que sempre duia encesa o apagada. La seva resposta – feta amb tota naturalitat – va ser que, efectivament, tenia dificultat en pronunciar-la, però que també li feia gràcia perquè tots anàvem a la nostra “bola”. I el millor de tot era que les explicacions que sentia a uns i altres sobre el que ell sí que coneixia bé, perquè d’això depenia la seva subsistència, eren contradictòries i veia, clarament, que alguns no sabíem res sobre l’art de la pesca.

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: El V/O “ García del Cid” en aigües de Namíbia (1979 – 1980) [Ref.: D. Lloris].

Submit a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *