icono_poesiaCartas de los científicos

 


Cartas abiertas de los científicos a bordo

 

Hespèrides, 16 de Març del 2015
Rèquiem per un derivador…

Fa ja 5 o 6 dies (perdo a vegades la noció del temps) que vam alliberar dos perfiladors autònoms.
Són dues boies que deriven amb les corrents variant la seva profunditat, viatjant entre la superfície i uns mil metres, donant dades de temperatura i salinitat a mesura que ascendeixen des dels abismes, i transmetent-les via satèl·lit fins a nosaltres. Un d’ells anava justet de bateria, i hem arriscat més del que era prudent. Quaranta-dos mil euros fondejats davant d’Argentina. Però són coses que passen quan es treballa al mar; un gran oceanògraf del que no sé el nom va dir que, al principi d’una campanya, els investigadors haurien de posar tots els instruments a popa i mirar-los amb deteniment perquè, molt probablement, algun d’ells no retorni mai a la superfície. Així ha sigut.

Però la informació que ens ha donat abans de morir, juntament amb la que encara ens dóna el derivador que segueix navegant, ens permeten dibuixar les corrents, la variació de les propietats de l’aigua en el front, quan l’aigua freda de les Malvines i la calenta de Brasil es troben.

Quan vam venir jo tenia una imatge bidimensional d’aquest encontre de masses. Ara, a mesura que avança la campanya i augmenta el volum de dades, el meu cervell aprèn a dibuixar les estructures en tres dimensions: un front ondulat; un enorme cafè amb llet que traça remolins virulents que es van fraccionant en remolins i filaments més petits cada vegada, trencant-se a bocins per dissipar l’energia cinètica a través de la fricció que provoca la viscositat. La relació superfície/volum augmenta, afavorint la mescla d’una de les trobades de fluids més potents del planeta.

El cap em bull, afegint al trencaclosques dades noves cada dia, que confirmen, o desmenteixen, el quadre que la meva imaginació dibuixava ahir. Una construcció tant dinàmica com l’aigua que treballem, que em porta a tenir més set de dades. Però el temps s’acaba -tenim una setmana de navegació en trànsit fins a Salvador de Bahia, sense dades a recollir-, i no ho podem fer tot. Seria bonic tenir més temps, més instruments, alliberar centenars de boies que dibuixessin la realitat de la corrent, i veure fins a quin punt la ficció que el meu cervell -i el de cadascun de nosaltres- elabora a partir de dades parcials és o no coherent.

Però no pot ser, i l’alta resolució espacial la tenim només a superfície, gràcies als satèl·lits, mentre la resolució que ens permet resoldre estructures en la vertical consisteix en perfils puntuals que deixen forats horitzontals que cal omplir amb la creativitat. Però potser, en el fons, aquesta és la gràcia, no poder veure les coses del tot, només imaginar-les.

Com en el sexe, el més excitant no és allò que és evident, sinó allò que resta amagat i que desperta la curiositat, empenyent-nos a cercar l’orgasme desconegut. La curiositat i els dubtes que són, en el fons, el motor que ens desplaça, que ens fa tenir ganes de viure un demà ignot.

Miquel Rosell

 

PD. Perfilador recuperat
Com a responsable de la campanya, vull aclarir que el segon perfilador, que en el seu escrit del 16 de març en Miquel Rosell donava per mort, va ser recuperat el 19 de març. Una de les prioritats de la campanya ha estat recuperar aquests equips tan costosos i estic content de dir que ho hem pogut aconseguir. En la foto adjunta podeu veure a en Sergio Ramirez tornant cap al vaixell, portant a la zodiac el segon perfilador (l’altre perfilador ja va ser recuperar unes 40 hores abans). Al Diari de Campanya del vaixell,  podeu veure la narració sobre aquesta recuperació en la nota corresponent al dia 19 de març.


Hespèrides, 15 de Març del 2015
Por Miquel Rosell

Inèdit, inimaginable a priori, increïble! Intentaré trobar paraules per emocions que no sé massa si tenen cabuda dins del lèxic.

És diumenge i, al vaixell, la tripulació té festa malgrat la Roseta continuï amunt i avall. Avui hem baixat a més de cinc mil cinc-cents metres! I mentre el CTD explorava les propietats de les aigües profundes, ha arribat per megafonia un anunci inesperat i meravellós: “Cuando termine la estación de CTD se autorizará el baño”. Com? El baño? No parlem de mànegues o cubells d’aigua, no. Parlem de saltar dins de l’oceà, amb quasi sis quilòmetres d’aigua sota els peus!

El mostreig sovint tediós i avorrit semblava un eixam de papallones espantadisses. Ja abans que el CTD tornés a casa es respirava la emoció d’un bany que havia de ser ahir però que es va anul·lar per mal temps. Però avui, sense que estigués previst, hem rebut permís per saltar a l’aigua! Alguns dels que som a bord hem fet ja diverses campanyes, sempre amb el desig, el somni, de poder endinsar-nos en el blau mentre suàvem en aigües càlides per recollir les mostres del CTD. Mai, tot i les peticions reiterades, cap comandant ho havia autoritzat -per això agraïm enormement al comandant el regal que ens ha fet-. Cap de nosaltres té constància, si més no, que això hagués passat abans. Però aquest comandant no només gaudeix del mar mentre navega, en gaudeix quan es pon el sol a l’horitzó, quan es posa el davantal per fer carn a la brasa a la coberta de vol amb els seus mariners, i també quan, rarament, les condicions ho permeten i autoritza nedar una estona. Ell ha sigut el primer, i just des del costat del CTD ha volat cap a una superfície que estem massa acostumats a veure només des de sobre.

Darrere seu hem anat saltant quasi tots, com si de sobte haguéssim regredit als 12 anys, cridàvem, rèiem, estàvem neguitosos. La coberta es troba a uns 4 metres de la superfície. 4 metres en els que omplir els pulmons d’aire i respirar llibertat abans d’esclatar en esquitxos! Incrèduls ens miràvem els uns als altres, xocàvem les mans, somrèiem sense parar. Una llanxa al costat de l’Hespèrides vetllava per la nostra seguretat, amb una corrent que ens obligava a nedar per no quedar endarrere.

Però l’excitació i la felicitat es barregen inevitablement amb la inseguretat, la por ineludible d’imaginar l’inimaginable que hi pot haver en els metres que ens separen del fons. La probabilitat de l’encontre amb algun animal és mínima però, en realitat, als oceans no hi ha cap barrera per als taurons, els calamars, o qualsevol criatura mítica disposada a escrutar els racons dels nostres cervells per atemorir-nos. També d’això hem rigut, perquè riure és la sola manera d’espantar la por que, un cop superada, només ha deixat espai per la immensa felicitat que ha envaït els nostres cossos.

Només ha durat mitja hora, però ha sigut suficient per deixar en nosaltres un estat anímic immillorable. Ens hem abraçat a coberta, conscients que banyar-se a la Confluència de les Malvines, a centenars de milles de la costa, és un privilegi a l’abast de molt pocs éssers humans.

I què més es pot demanar? Res no? Doncs com menys demanem més se’ns dóna i, amb els cors oberts i disposats a rebre-ho tot, prenent el sol després de dinar a la coberta de vol, ha aparegut durant pocs minuts un grup de dofins i calderons que han jugat una estona amb la proa per allunyar-se després a popa, deixant-nos seguir el nostre camí. Com si ens haguessin vist somriure, han vingut a compartir i a incrementar encara més la nostra felicitat.

Hi ha vegades en que tot conflueix positivament i, després d’uns dies de feina dura, de dormir poc, de moltes mostres processades, hem rebut la millor de les recompenses. Un 15 de Març que quedarà imprès en els nostres cervells, en els nostres cors, recordant-nos que el que ens ha portat fins aquí transcendeix les meres dades, i que és quan ens fonem amb l’aigua que recordem l’amor pels oceans que fa de la nostra feina la millor del món. Estudiem el que estimem i, a vegades, només a vegades, ens hi podem submergir des del flanc taronja del vaixell militar que ens alberga. Un somni -un altre- fet realitat!