icono_vidaabordoLa vida a bord

El dia a dia al vaixell

9 de febrer 2015
UTM: els nostres McGyvers particulars

Avui us volem parlar dels nostres salvadors, els nostres McGyvers particulars: els tècnics de la Unitat de Tecnologia Marina (UTM-CSIC).
Què faríem quan se’ns espatlla un aparell al laboratori, al mig del mar, a milers de quilòmetres de qualsevol taller? Què faríem per mostrejar l’aigua sense els aparells adequats i els tècnics sense els coneixements per utilitzar-los, fer les maniobres, i el manteniment des del vaixell?

Llavors apareixen ells (i ella). Sempre amb aquell aire de viatjats, en tots els sentits… I és que en tenen moltes per explicar, de campanyes, hores de mar, experiència a les seves espatlles… Els hem demanat que ens expliquin una mica en què consisteix la seva feina a la campanya. I això és el que ens han contat.

La UTM és la responsable tècnica i logística derivada de l’activitat científica que es produeix a bord dels vaixells d’investigació.
La Unitat va néixer fa més de vint anys arrel de la construcció de la Base Antàrtica Juan Carlos I, i l’aparició del BIO Hespérides, per a realitzar campanyes oceanogràfiques i oferir suport logístic a la base. Poc a poc, amb el temps, aquest equip tècnic va anar creixent amb l’aparició d’enginyeria més complexa i la necessitat de gent especialitzada.

Per a una campanya de les característiques i exigències de PEGASO, els camps tècnics són mecànica, operacions de coberta, anàlisi al laboratori i informàtica.
El tècnic en mecànica durant aquesta campanya és el Ramon, que s’encarrega  que la maquinària a utilitzar per a desplegar un equip a l’aigua funcioni, que estigui a punt i que si hi ha algun problema de funcionament es pugui solventar. En aquesta campanya la part mecànica més important ha estat el torn del CTD. Aquest és un tambor on va cargolat el cable que permet que el CTD baixi a la profunditat desitjada i pugui tornar a sortir.

Les operacions a coberta abarquen la posada a l’aigua dels equips de caracterització i mostreig d’aigua sol·licitats, en aquest cas el CTD i el radiòmetre. I els tècnics encarregats dels treballs de coberta són el Joel, la Cristina i el Xavi.
El CTD és un equip que s’encarrega de caracteritzar una massa d’aigua, i per fer-ho cal conèixer la temperatura i salinitat a cada profunditat. Per a això el CTD porta uns sensors que s’encarreguen de mesurar aquestes variables, i de vegades s’equipa amb altres sensors que mesuren la fluorescència, oxigen dissolt a l’aigua, terbolesa i transparència de l’aigua. A més, el CTD va muntat en una estructura d’acer inoxidable on es col·loquen unes botelles Niskin, que el que fan és tancar-se i omplir-se d’aigua d’una determinada profunditat. Aquesta aigua arriba a la superfície amb la mateixa temperatura, salinitat, etc. que la profunditat on es va tancar.

De la feina al laboratori se n’encarrega el Gustavo. Al laboratori tenim instruments molt diversos, com per exemple el Portasal, balances, banys termostàtics, campanes extractores, congeladors, estufes, microscopis, autoclau, etc. Alguns dels més importants són l’espectrofluoròmetre i espectrofotòmetre, amb els que podem mesurar les concentracions de determinades substàncies en una mostra. També hi ha el citòmetre de flux, que ens diu l’abundància d’un determinat tipus de cèl·lules, i el comptador d’escentil·lació, que ens permet detectar la radioactivitat de les diferents mostres. Una feina clau en la part del laboratori és també mantenir certs subministres, com poden ser l’aigua destil·lada i l’aigua de mar en continu. El Gustavo també s’encarrega de tirar el radiòmetre, un equip que s’utilitza per mesurar la quantitat de llum que arriba a la columna d’aigua. Va equipat amb un sensor PAR, que mesura la longitud d’ona on es produeix l’activitat fotosintètica, a més d’altres moltes longituds d’ona en el rang del visible i ultraviolat.

Pel que fa a la informàtica, es distingeixen tres parts: comunicacions, dades/metadades i suport a l’usuari. I en aquesta campanya el tècnic responsable ha estat l’Alberto.
En la part de comunicacions es tracta de mantenir l’enllaç amb el satèl·lit encarregat de tenir internet a bord. Per tant, s’encarrega de gestionar l’amplada de banda per tenir internet en els ordinadors d’usuari, tenir whatsapp i telèfon.
En la part de dades/metadades, es tracta d’integrar totes les dades que es produeixen en continu a bord, és a dir: dades meteorològiques, del termosalinògraf (temperatura i salinitat d’aigua superficial), dades de posició, gravímetre, etc. Les metadades són un resum de la campanya de cada mostra, que posteriorment es publiquen en catàlegs internacionals per conèixer en quines zones s’han fet investigacions.
I pel que fa a la part de suport a l’usuari, s’intenten solventar els problemes informàtics que puguin sorgir al vaixell.

I tot això, que no és poc, sempre amb un somriure a la cara i amb grans dosis de bon rotllo. I així és com la nostra vida al laboratori i a coberta és més fàcil!
Gràcies nois i noia!

 

2 de febrer 2015
Què passa si ens fem mal o ens posem malalts?

¿De qué seno sale el hielo?
¿Quién da a luz la escarcha del cielo,
cuando las aguas se aglutinan como piedra
y se congela la superficie del abismo?

Hem quedat amb el Toni, infermer de l’Hespérides des del 2008. En té un munt per explicar però ha volgut començar l’entrevista llegint-nos aquest fragment inclòs en el llibre que s’està llegint: Sur, d’Ernest Shackleton. Després d’aquesta intro, seiem a la cadira de la infermeria i escoltem.
Els que hem embarcat hem passat un exhaustiu reconeixement mèdic que ha estat validat pel comitè polar, que ens han donat l’aptitud per participar en aquesta campanya. Aquest reconeixement té com a objectiu excloure tots aquells que tenen malalties cròniques per evitar complicacions mèdiques a bord. També ens hem hagut de vacunar de vàries coses, ja que forma part d’un pla d’immunització i prevenció previ a l’embarcament.

Quins són els casos més comuns que visiten la infermeria?
Doncs petits traumatismes i petites lesions (talls, cremades…) que es tracten i es curen de forma quotidiana. Si hi ha temporals, a més de traumatismes, també s’ha de tractar la cinetosi o “mal de mar”.

Què passa si hi ha un cas més greu?
S’estableix una vídeo conferència, via satèl·lit, amb un metge de l’Hospital Gómez Ulla de Madrid, que va dient com procedir. Aquest hospital militar té un servei d’urgències 24 h, 365 dies, per a totes les especialitats. El vaixell no està preparat per practicar cap tipus de cirurgia. Si se n’ha de practicar alguna (apendicitis o qualsevol altra complicació), s’estabilitza el malalt i es procedeix a la seva evacuació. El Toni acompanya al malalt fins a l’hospital més proper i torna a embarcar.

Quines són les medecines que porteu amb més quantitat?
Pastilles pel mareig, ibuprofè i paracetamol. Per una campanya de 6 mesos com aquesta han embarcat 1000 dosis de pastilles pel mareig.

Què passa si algú necessita dentista?
Es fa una cerca de dentista en vaixells o bases a terra que estiguin a prop del punt on es trobi el vaixell. La majoria de trenca-gels, per exemple, en porten un.

Com es procedeix, aquí a l’Antàrtida, en cas d’una complicació greu?
El protocol que s’activa és l’evacuació del pacient cap a l’Illa Rey Jorge, la més gran de les Shetland del Sud, i la més preparada per evacuar persones. Allà hi ha un cirurgià que podria operar en casos extrems. El Toni ens explica el cas més greu que ell ha viscut a bord, una hemorràgia estomacal. El vaixell els va apropar a Rey Jorge, el pacient va ser traslladat amb la zòdiac fins a la base xilena, d’allà el van portar amb 4×4 fins a l’aeroport, on un avió militar brasiler, model “Hèrcules”, el va traslladar a Punta Arenas (Xile). Allà els esperava una ambulància que els va portar a la Clínica Magallanes, on finalment el van intervenir. El Toni va tornar a embarcar i al pacient, un cop ja no corria perill, se’l va traslladar a Madrid. El vol dura 2,5 hores, però si hi ha mal temps els avions no poden sortir… L’evacuació més ràpida que s’ha produït aquí a l’Antàrtida des de les bases espanyoles va durar en total 5 hores i va ser un problema de ronyó. El pacient va sortir de la base Gabriel de Castilla i a les 5 hores ja es trobava a l’hospital de Punta Arenas.
Si ens trobéssim molt lluny de Rey Jorge l’evacuació s’hauria de realitzar amb helicòpter.

Ens comenta el Toni que a cada port tenen contractats agents per procedir en cas d’emergències. Aquests agents poden aconseguir des de material científic, ajudar a resoldre qüestions burocràtiques, o també saben com procedir en el cas d’emergències mèdiques.
El cas més greu de la història de l’Hespérides es va registrar ja fa anys. Per desgràcia, va ser un infart fulminant que va patir, precisament, l’infermer d’aleshores.
També parlem amb el Chimo, el metge del vaixell durant aquesta campanya, un home tranquil. Sempre ens el trobem amb el seu ordinador, escoltant música clàssica a la cambra d’oficials. En aquest tipus de vaixell es demanen metges especialistes en Medicina General. Ha estat en molts vaixells, ha tractat casos greus però diu que el més comú, com a terra, són els refredats i les gastroenteritis. Els metges, fins als 54 anys, s’embarquen 2 mesos l’any. Ell ha vingut voluntari, no havia estat mai encara a l’Antàrtida, li agrada navegar i disfrutar dels moments a coberta.

 

26 de gener 2015
Temps d’oci

Com que en aquesta campanya volem aprofitar cada segon al màxim, no ens  queda molt temps lliure. Però en aquests petits, necessaris i preciosos moments d’oci, sempre hi ha opcions per passar-nos-ho bé.

Al vaixell es preocupen per mantenir una oferta variada: campionats de parxís, escacs, conferències divulgatives amb concurs inclòs, videojocs i concursos de fotografia, entre d’altres. Disposen també d’una àmplia biblioteca i un bon repertori de pel·lícules i sèries. A més a més, es pot pujar al pont per gaudir del paisatge, sempre que el mar no estigui molt engrescat, ja que és el lloc del vaixell que més es mou amb l’onatge.

Per poder contactar amb família i amics disposem d’un telèfon compartit. Tot i que amb una capacitat molt limitada, també tenim estones d’internet. L’altre dia, però, es va tallar una estona per poder escoltar el partit del Barça contra l’Atlètic de Madrid per la ràdio. No falta el futbol mentre naveguem per aquests mars, tan lluny de casa.

Per gaudir d’aquests moments, hi ha qui busca la companyia d’un bon llibre. Hi ha qui va al gimnàs per eliminar l’estrès (i unes quantes calories de passada), qui toca la flauta, la guitarra, qui fa mitja, i els que escolten música taralejant les cançons mentre es deixen emportar per l’anar i venir de les ones. N’hi ha que componen, que escriuen un blog, poemes, whatsapps a familiars i amics o un diari als seus fills, dibuixen, fotografien o juguen. Però l’activitat més popular de totes, quan el temps ho permet, és sortir a l’exterior i deixar-se meravellar pel majestuós paisatge antàrtic, sempre canviant, sorprenent i tan ple de vida. Només cal un bon abric i estar atents, i de seguida es poden observar immensos icebergs de gel que donen un nou significat al color blau, molts d’ells poblats per simpàtics pingüins, o foques. Amb sort, es poden divisar grups de balenes que surten a respirar a la superfície. Són els instants que tots intentem immortalitzar amb l’ajuda de qualsevol dispositiu capaç de capturar el moment, testimoni fotogràfic que va canviant les nostres fotos de perfil de whatsapp al llarg de la campanya.

 

19 de gener 2015
El tema “menjar”

Com mengem?
Menjar bé a una campanya és molt important, i si és antàrtica més. El fred i el treball a mar passen factura, sempre estem afamats. A més, això que et facin el menjar i no haver-te de preocupar de planificar els àpats, no ens enganyem, ens va molt bé per poder-nos dedicar als nostres mostrejos.

A la cuina
Parlem amb el Paco, el cuiner, sempre amb un somriure a la boca es preocupa de fer àpats equilibrats, amb algunes petites sorpreses, com la xocolata amb xurros de l’esmorzar de diumenge o l’hamburguesa amb patates per sopar, també els diumenges.
A la cuina hi treballen ell, un ajudant i 2 “pinxes”, que ara mateix estan cuinant per 93 persones! Impressionant, no?! Els menús es planifiquen per setmanes, tenint en compte que la disponibilitat de menjar ha de ser pels dies que durarà la campanya. Sempre hi ha vàries coses per intentar satisfer tots els paladars (proteïna, hidrats de carboni, sopa, verdura…). Es lleven a les 6 del matí per començar-nos a preparar l’esmorzar, però el forner, l’Ernesto, treballa de les 9:30 de la nit a les 8 del matí següent, per això encara no hem tingut ocasió de conèixer-lo. Hi ha horaris per esmorzar, dinar i sopar, i a mig matí ens reparteixen un entrepà, bona excusa per fer una paradeta. Si hi ha mostrejos nocturns ens preparen també entrepans de reforç.
En Paco ens comenta que quan hi ha onades de més de 5 metres no es pot cuinar i només es fan entrepans, i també es reparteixen fruita i galetes. La situació més difícil en la qual ha hagut de cuinar és durant el Drake, i ell ja l’ha passat 30 vegades!
Entre les curiositats… Als congeladors hi han arribat a tenir carn de bou, pollastre, porc, xai i fins i tot estruç! Diu que els plats que més triomfen són el “xuletón” i les “vieires”.
El menjador té vàries taules de 6-8 persones i t’asseus on hi ha un lloc lliure, això afavoreix que ens anem coneixent. Com la resta del vaixell, també es mou, per això les cadires estan fixades al terra, les ampolles d’aigua sempre estan tombades sobre la taula, hi ha antilliscants en lloc de estovalles de quadres, i no t’has d’omplir mai el got ni el plat de sopa fins a dalt de tot.

Com es compra menjar per 6 mesos?
Nosaltres estarem 42 dies al vaixell, però l’Hespérides va sortir de Cartagena a l’octubre i tornarà al maig! Per resoldre aquest enigma parlem amb el Joaquín, “l’habilitado”, que també ens explica moltes coses curioses.
Les quantitats de menjar i beguda es calculen segons els registres d’anys anteriors, i tenint en compte les persones, els dies i el pressupost assignat pel Ministeri. La planificació també ha de tenir en compte la ruta (quan es passa l’Equador es veurà més aigua i es menjaran més coses fresques, en canvi a l’Antàrtida es menjarà més carn i plat calent). S’intentarà que la dieta sigui equilibrada pel que fa a les proteïnes i hidrats de carboni. En Joaquín ens comenta que li preocupa molt també la ingestió de vitamina C, per això el vaixell sempre va carregat de taronges per fer suc natural al matí, tot un luxe!
Les begudes, congelats i conserves es compren totes a Cartagena i s’embarquen a la bodega. La verdura i la fruita es carrega a cada port perquè no aguanta més de 3 setmanes (i això perquè les càmares frigorífiques porten uns aparells que ozonitzen l’ambient, retardant així la oxidació).
Als diferents ports tenen contactes proveïdors, que proporcionen carn i peix i verdura i fruita típica del país. Per exemple, ara a Argentina han comprat bife, lluç negre, prunes, síndria (recordeu que és estiu!). El que primer es consumeix són els enciams, les prunes, la síndria, després ve la pinya, les mandarines, i finalment la col, les peres i les pomes que són les que aguanten més.
També ens parla de la funció del forner, importantíssima figura per tenir pa diari! Diu que aquest any va fer un curs de reposteria, donem fe, el dia que hi ha pa de pessic, muffins de xocolata o croissants per esmorzar, ens cau la llagrimeta.
Com a fet curiós ens comenta que també s’han fet delicatessen a l’Hespérides! Sense anar més lluny, a la parada a Buenos Aires, de baixada cap a Ushuaia, es va fer un còctel on va assistir l’embaixador espanyol a Argentina i la gent de cuina van estar 4 dies treballant dur per preparar-ho!

Bona feina i bon profit!

 

Més coses a bord…

La tripulació ha organitzat aquesta setmana diferents concursos i events. Són moments de descans i d’oci per a tots i d’aquesta manera la tripulació i els científics tenim l’oportunitat d’interaccionar i coneixer-nos més i saber què fa cadascú. Bona idea!

-La Vanessa ha quedat la segona classificada en el concurs de fotografia amb una foto que parla de la interacció entre l’oceà i l’atmòsfera, una foto molt “pegassiana”.

-Es van organitzar unes xerrades divulgatives per a la tripulació i va haver-hi un concurs amb preguntes sobre els diferents temes exposats. El Rubén, suboficial de comunicacions va guanyar el premi: “un dia entre els científics”. La veritat és que no sabem si hi podia haver un millor guanyador, el Rubén es va interessar per tot, i va participar en les nostres activitats: reunió científica diària, mostreig del CTD, mostreig de la microcapa… Un plaer Rubén!

12 de gener 2015
Com dormim?

Overbooking
Ja fa uns dies que som al vaixell, i la qüestió del dormir s’ha convertit en un tema de conversa habitual entre nosaltres. La raó és ben senzilla: no tenim prou llits per a tothom. El vaixell va molt carregat de personal, ja us explicàvem en el missatge anterior que acompanyàvem els científics que van a treballar a les bases espanyoles, i aquest personal s’ha de sumar als integrants de la nostra campanya. Així que els camarots s’han de compartir durant els primers dies, fins que desembarquin a cada base.

Quan vam pujar al vaixell el primer dia, els que tenien el seu camarot i llit ja assignat tenien ganes d’entrar-hi i desfer la maleta, situar-se, i fer-se d’aquella petita però acollidora habitació la seva pròpia. Però la resta de companys ja sabien que havien de dormir al terra, ja que als camarots de dues persones s’havia de sumar un nou habitant. I això sense excepció, perquè el camarot del cap de campanya també ha anat ple.

En un principi, semblava que hi hauria matalassos per posar a terra, i que hi cabríem tots, però després van ser esterilles (de les d’anar d’excursió) i els companys més alts ja van veure de seguida que no podrien allargar les cames per dormir, i els no tant alts van entendre que seria difícil aclucar l’ull… Així que, per tot plegat, i des del primer dia, hi ha personal científic que vagabundeja amb sacs de dormir escales amunt, escales avall, mirant de trobar un sofà a les sales d’estar, un sofà que, és clar, no queda lliure fins molt després d’haver acabat de mirar la pel·lícula, rutina també de la vida aquí. Així que els resignats companys, i s’ha de dir que amb un somriure sempre, s’esperen pacients que alliberin el seu llit temporal.
Hem tingut sort que el Drake no ens hagi regalat un dels seus millors balls, i ha permès que els que són a terra o als sofàs no hagin caigut ni s’hagin fet cap cop.

Aquest overbooking no és habitual al vaixell. Bé, ara sí, perquè el vaixell que s’encarregava de fer aquests trànsits de gent i material de les bases a Ushuaia era el BIO Las Palmas, que ara ja fa un parell d’anys que no està en actiu per anar a l’Antàrtida. El seu antic capità i algun tripulant formen part ara de la dotació de l’Hespérides. Ells eren el vaixell que anava i venia durant tota la campanya antàrtica espanyola, mentre que l’Hespérides podia dedicar-se a realitzar les investigacions oceanogràfiques programades. Ara, durant la nostra baixada a l’Antàrtida, s’aprofita també l’Hespérides per a portar tota aquesta gent i queviures cap a les bases Gabriel de Castilla, Juan Carlos I i campament Byers. Aquests últims seran els darrers a desembarcar i, quan ho facin, els camarots es normalitzaran i cadascú de nosaltres podrà tenir un llit per fi, ai! Sembla que volem que marxin ja, pobres, però s’ha de dir que ha estat molt interessant compartir amb ells alguns dies, hem après moltes coses sobre les seves investigacions.

Com són els camarots?

De totes maneres, ja sigui des d’un llit o des del terra o el sofà, les nits aquí no són fosques. El sol només es pon lleugerament durant un parell d’hores al dia i, per tant, l’ús de cortines és imprescindible. Els camarots són de dues persones, que dormen en una llitera. La de dalt té una finestreta, des d’on es poden veure els icebergs, tot un luxe! I tots dos, dalt i baix, tenen, a més, una cortineta individual, molt útil per si es vol llegir i no es vol encendre el llum general. Això  de segur ho aprofitarem quan comenci la feina dura i durant la nit calgui anar i venir del laboratori. Els llits tenen també unes baranes, per evitar caigudes quan el vaixell es mou molt. I tot, tot, ha d’anar ben trincat, perquè la cadira de l’escriptori, l’ordinador i les coses dels prestatges tampoc no caiguin. Utilitzem cordills i material antilliscant perquè res no es mogui excessivament.

Al vaixell es dorm molt bé. Si no fa molta mala mar, el balanceig de les ones et bressola i t’acompanya durant la nit. A més, els llits són molt còmodes, i això s’agraeix molt. El confort és molt important durant una campanya com aquesta, on la climatologia externa i les condicions de treball poden ser molt dures i un cop tens l’oportunitat de deixar la feina fins a l’endemà, i anar a dormir, s’agraeix trobar-te un matalàs generós… I ja ha arribat l’hora, així doncs, bona nit!

 

8 de gener 2015
Ens presentem

Aquests dies de trànsit cap a les bases antàrtiques és moment de reunions per presentar-nos i explicar-nos què farem cadascú. A PEGASO hi participen principalment científics i tècnics de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, però també de diferents instituts de recerca europeus (Finlàndia, Itàlia, Irlanda, Anglaterra, Alemanya) i és bo que ens anem coneixent. També s’ha de revisar el pla de la campanya, els volums d’aigua que necessitem durant els mostrejos, experiments que volem realitzar per complementar les dades, resoldre problemes amb els aparells, afinar les tasques de tothom, etc.

Els membres de la tripulació també ens preparen reunions informatives. La primera és una presentació del vaixell, de la tripulació i de la campanya des del punt de vista de la navegació. Se’ns parla de les normes de convivència. Durant 40 dies serem 34 científics i tècnics en un vaixell que ja porta quasi 60 tripulants a bord. Seguir unes normes, doncs, és bàsic. Se’ns informa també de l’ús dels diferents espais (biblioteca, gimnàs, sales d’ordinadors, sales d’estar, laboratoris, etc.) i qüestions pràctiques com els horaris dels àpats, el reciclatge de la brossa, horaris de bugaderia, horaris de perruqueria (sí, també hi ha perruquer a bord!) i altres qüestions pràctiques. Un aspecte molt important és la seguretat (què fer en cas d’incendi, sortides d’emergència, etc.) i la prevenció d’accidents laborals. Aquí ens ho passem bé perquè hi ha una part pràctica: ens hem de posar el vestit de supervivència en el mínim temps possible i embarcar als bots de salvament. Passem tots per la prova. Ens han explicat que si caiem a l’aigua, que a la zona on treballarem té una temperatura al voltant de 0º a 2ºC, la supervivència sense aquest vestit és només de 5 minuts. Fem tots molt de goig vestits de teletubbies, ens fem abraçades i les càmeres de fotos treuen fum.

El Drake s’està portant molt més bé del que ens esperàvem i la majoria aguantem bé sense marejar-nos. Són tres dies de convivència tranquil·la que aprofitem per conèixer-nos més entre nosaltres i sobretot per parlar amb altres científics que portem de trànsit a les diferents bases, saber què estudien en aquest continent tan allunyat, l’última terra verge del planeta.