icono_grupos

Grups de Treball


Parlen els científics: cada grup d’investigació ens explica els seus objectius de treball

9 de febrer 2015
Per què estudiem el color del mar?

En les aigües marines existeixen molts elements que tenen la propietat òptica d’absorbir llum; i per tant tenen color. Aquests elements es troben tant en forma particulada (organismes planctònics i detritus) com en forma dissolta (sals i compostos orgànics excretats pels organismes). Nosaltres ens aprofitem de les propietats òptiques de la matèria orgànica per mesurar la seva concentració i dinàmica, i el seu efecte en l’extinció de la llum a la columna d’aigua.
Però per què volem estudiar aquesta matèria?

El Gonzalo està interessat en avaluar els diferents factors que determinen l’extinció de la llum en el medi aquàtic i com el fitoplàncton s’adapta als canvis en la quantitat i en la qualitat de llum. Per aconseguir-ho, mesura l’absorbància a diferents longituds d’ona de la llum de la matèria particulada i dissolta mitjançant l’espectrofotòmetre. La informació obtinguda es necessària per entendre com funciona la fotosíntesi a l’oceà i per poder validar les estimes de producció que es calculen amb les dades de sensors remots (satèl·lits).
Part de la matèria orgànica calorejada té, a més a més, la propietat d’emetre llum. Els compostos fluorescents que absorbeixen llum a baixes longituds d’ona son substàncies molt complexes químicament i difícils d’utilitzar pels organismes heteròtrofs (bacteris i arqueus). Per tant tenen vida llarga i es poden utilitzar com a traçadors de masses d’aigües.

La Cèlia determina els canvis en la quantitat i qualitat dels compostos fluorescents en relació amb les activitats dels microorganismes. La concentració d’aquests compostos es mesura amb un aparell anomenat espectrofluorímetre.  Els resultats obtinguts són importants tant pel seguiment de les masses d’aigua com per avaluar la capacitat de l’oceà per retenir l’excés de carboni que l’home emet a l’atmosfera.

Les substàncies que estudien el Gonzalo i la Cèlia tenen un paper molt important en la transmissió de la llum ultraviolada i, per tant, en la fotosíntesis i l’estrès oxidatiu dels organismes. Aquests dos processos són crucials per entendre la producció i dinàmica dels compostos volàtils que estudia el grup del Rafel Simó.

Allò que necessiten els microorganismes per créixer: els nutrients
Les plantes que tenim a casa o a l’escola necessiten que les reguem amb aigua i que els toqui el sol perquè visquin, però també els calen adobs perquè estiguin ben ufanoses. Els adobs els donen els nutrients necessaris per créixer. Doncs als oceans s’esdevé el mateix: als diminuts microorganismes que hi viuen els calen substàncies nutritives que són sals de nitrogen, fòsfor i sílice, entre d’altres. En aquesta campanya oceanogràfica estudiem quins nutrients estan presents al llarg de la columna d’aigua (des de la superfície fins a 400 m de fondària) i en quina proporció els trobem. D’això se n’encarrega l’Alícia.

Us recordeu de la rosetta? En vàrem parlar al diari d’a bord del dia 19 de gener. Les mostres d’aigua que anem agafant amb el CTD a diferents fondàries ens permetran comparar els nutrients en les 4 zones d’estudi: el mar d’Escòcia, el mar de Bellingshausen i el mar de Weddell (àrees antàrtiques) i el front Polar (àrea subantàrtica). Quan haguem fet les anàlisis podrem veure si són semblants o si canvien.

Quins són els nutrients que trobem als oceans? Doncs els majoritaris són el nitrat, el nitrit, l’amoni, el fosfat i el silicat. En menys quantitat hi ha el ferro i algun altre element metall, però que n’hi hagi menys no vol dir que no siguin importants! Tots aquests compostos químics són l’aliment de moltíssims éssers vius. Al diari d’a bord del dia 19 de gener ja us vàrem presentar el fitoplàncton, les petites microalgues que necessiten la llum i aquests nutrients dissolts a l’aigua per tal de fer la fotosíntesi. Quan hi ha prou aportació de nutrients des de les aigües profundes, més riques, les microalgues creixen molt i acaben formant els blooms o proliferacions. Aquí a l’Antàrtida, això passa ara, a la primavera i l’estiu. Per això ens va tan bé que la campanya antàrtica es faci en aquesta època de l’any.

I aquí és on us volem explicar la gran paradoxa antàrtica. Resulta que als mars del voltant de l’Antàrtida, en el que anomenem l’Oceà Austral, els nitrats, fosfats i silicats es troben en abundància. Com és que el fitoplàncton no els utilitza i creix fins a esgotar-los? Com és que no hi ha la quantitat de microalgues que esperaríem, amb tant de nutrient. Doncs perquè la limitació per créixer és la manca de ferro. Enteneu ara perquè que n’hi hagi menys no vol dir que no sigui important? Podem dir que l’Oceà Austral és anèmic. Aquest ha estat un dels grans descobriments de l’oceanografia moderna, i encara no en sabem prou els detalls. Com ens ho hem fet, doncs, per trobar blooms en aquest oceà anèmic? Doncs hem anat a buscar-los en llocs on els corrents fan pujar el ferro que tenen els pendents de terra submergits de les illes. Són zones on el moviment de l’aigua serveix el ferro en safata perquè les algues puguin utilitzar els nitrats, els fosfats i els silicats per créixer ufanoses. Interessant, oi?

 

 

 


2 de febrer 2015
7 microbiòlegs a l’Antàrtida. Estudiant el “què, qui, quant” dels microorganismes

Mentre nosaltres suportem el dolor del fred a les mans, un grup de microorganismes marins, tan petits que tan sols es poden veure al microscopi, mantenen la seva activitat en condicions de temperatura extremes per a nosaltres… Aquests microorganismes (protistes, bacteris i virus), encara que invisibles per a l’ull humà, juguen una funció molt important en mantenir la vida del nostre planeta. Sabem molt poc d’ells, perquè fins fa pocs anys no teníem les metodologies necessaries per estudiar-los, però sabem que n’hi ha molts, que són molt diversos i que realitzen funcions bàsiques.

En el marc de la campanya PEGASO, el grup de “Micro”, volem saber quins d’aquests microorganismes es troben presents en els afloraments (o blooms) que hem estudiat. A més de saber qui són, volem saber quants n’hi ha i com estan d’actius. O el que seria el mateix, volem conèixer la seva diversitat, la seva abundància i la seva funció. Finalment relacionarem les nostres respostes amb la resta de paràmetres que estan analitzant els nostres companys, per tenir una visió global (física, química i biològica) del funcionament d’aquests blooms i la seva implicació en la formació de les partícules de condensació que donaran lloc als núvols.

Per saber el “què, qui, quant”, el grup de microbiòlogues de PEGASO recollim mostres d’aigua que processem fent servir diverses tècniques que ens permetran respondre aquestes preguntes aparentment tan senzilles però alhora tan importants.

Per saber quants n’hi ha, l’Encarna es mira les mostres d’aigua al citòmetre, un aparell que permet contar cèl·lules, a la vegada que ens dóna informació de la seva activitat, mida, fluorescència… De forma molt general, a més de comptar-les, podem fer una primera classificació de tipus de cèl·lules (bacteris, picofitoplàncton, flagel·lats, etc.). La Mireia recull mostres d’aquests bacteris i protistes en filtres. Per una banda hi afegeix un colorant fluorescent (DAPI) que tenyeix el nucli de les cèl·lules, i fa una preparació per mirar al microscopi d’epifluorescència. Sobre un fons negre, apareixen un munt de puntets blaus, com si fossin les estrelles en un cel fosc. A Barcelona es dedicarà a comptar tots aquests puntets, perquè cadascun correspon a un microorganisme, i d’aquesta manera sabrem quants n’hi ha. Ella i l’Encarna compararan els seus resultats per poder verificar els resultats del citòmetre. D’altra banda la Mireia també recull mostres per FISH (fluorescent in situ hybridization). A Barcelona, tractarà les mostres amb una sonda específica pels diferents grups taxonòmics, i així, també comptant al microscopi d’epifluorescència, calcularà l’abundància de cada família de microorganismes.

La Carolina i la Montse investiguen què fan els bacteris. Els bacteris, al mar, s’encarreguen de degradar la matèria orgànica que s’allibera de l’activitat de tots els organismes vius. Aquesta matèria orgànica, però, té una composició molt complexa i és difícil saber quines són les molècules que utilitzen els bacteris per créixer. El nostre objectiu és esbrinar-ho, de manera indirecta, mitjançant la incubació de bacteris amb 95 fonts de carboni diferents en plaques Biolog. Per respondre la mateixa pregunta també realitzem la determinació de l’activitat de 7 enzims diferents per veure, per exemple, la degradació de proteïnes, quitina o cel·lulosa. A més, com a mesura d’activitat general, analitzen els creixement o producció dels bacteris mitjançant la determinació de la incorporació de leucina.

Per saber qui són, la Isabel i la Vanessa recullen mostres d’aigua en diferents filtres amb una mida de porus molt petit (3 i 0,2 µm), adequat per retenir primer les algues i altres protistes (3µm) i després els bacteris i els eucariotes més petits (0,2 µm). De tornada al laboratori de l’ICM, n’extrauran l’ADN (material genètic que contenen les cèl·lules) i l’ARN (la fracció de gens que estan utilitzant les microorganismes en cada moment). Un cop tinguem aquest material, el seqüenciarem, és a dir, la seqüència d’As, Ts, Gs i Cs, que constituteixen les quatre lletres del codi genètic, i que determinaran la identitat i funció de cada gen. En concret, de tots els gens d’un ADN de bacteri o protista, primer estudiarem el gen ARN ribosòmic, que vindria a ser com el DNI de les espècies del planeta. Aquests estudis els complementarem amb les tècniques d’òmica de nova generació, en concret la metagenòmica (ADN) i la metatranscriptòmica (ARN), que ens permetran estudiar, a partir dels gens, les funcions que duen a terme aquests microorganismes.

Finalment, la Dolors investiga el paper que juguen els microorganismes més petits del mar: els virus. Tenen de mitjana una mida d’entre 20 a 120 nanòmetres, i en cada mil·lilitre d’aigua de mar en podem trobar 10 milions. Són importants perquè controlen l’abundància, l’activitat i la diversitat dels bacteris i petits eucariotes, que juguen un paper clau en les xarxes tròfiques marines. Dins del projecte PEGASO, per saber quants virus hi ha, la Dolors fa servir citometria de flux; per saber com són els observa al microscopi electrònic de transmissió (TEM), i per saber qui són aplicarà les tècniques de biologia molecular que ja us han explicat la Isabel i la Vanessa.

Tots aquests estudis ens ajudaran a entendre millor la diversitat i la funció dels microorganismes antàrtics, i més contribuiran a conèixer millor la biodiversitat del nostre planeta i com la vida funciona a la Terra.  I mentre en el petit món molecular els microorganismes respiren, els enzims intenten unir-se als seus substrats i els gens s’expressen lliurement, nosaltres frisem perquè el vaixell torni a endinsar-se en el desert de gel, on tot és grandiós, extrem i espectacular.

 

 

 


26 de gener 2015
Què fa un oceanògraf físic en una campanya dedicada a l’estudi de la biologia marina?

Doncs el mateix que fan els meteoròlegs, presentar el temps als ciutadans. Els biòlegs necessiten saber les condicions ambientals en les quals es troben els organismes marins que estan estudiant. Així que un oceanògraf físic proporciona als biòlegs la informació sobre els paràmetres principals de l’aigua marina (temperatura, salinitat, oxigen dissolt, fluorescència, transmitància i terbolesa), i com aquests paràmetres estan canviant en l’espai i el temps.
Per a realitzar la descripció de les aigües, l’oceanògraf disposa d’unes eines sofisticades, uns equips electrònics amb els sensors corresponents. Per a mantenir en marxa i utilitzar aquests equips, l’oceanògraf treballa colze a colze amb els tècnics de manteniment, que l’ajuden a realitzar mesures. Els principals equips per a aquestes mesures són el CTD i l’ADCP.

Del CTD ja us en vam parlar en un missatge anterior. És una sonda amb sensors que baixen amb un cable des del vaixell a les profunditats que es vulgui, i enregistren, durant la baixada i la pujada, les característiques de l’aigua. La informació obtinguda es transmet a bord mitjançant un cable de comunicació. El senyal dels sensors arriba finalment a la unitat de coberta, connectada a un ordinador, i un operador pot veure a la pantalla les dades dels sensors a temps real. Les primeres sondes CTD portaven només tres sensors,  de Conductivitat (C), Temperatura (T) i Profunditat (D de Depth en anglès), i d’aquí el nom de l’aparell.

Aquestes tres variables són bàsiques per a l’oceanografia, perquè determinen la densitat de l’aigua. Les aigües menys denses són més lleugeres i les aigües més denses pesen més. La densitat, a més, depèn de la temperatura i la salinitat que, a la vegada, es calcula a través de la conductivitat. Les aigües més tèbies són més lleugeres i les aigües més salades són més pesades. Els canvis de densitat provoquen els corrents, perquè la natura sempre s’esforça per mantenir l’equilibri i tendir a l’homogeneïtat.

Un cop tenim les variables de la columna d’aigua marina, cal mesurar els corrents. Necessitem saber on va el corrent, és a dir, la seva direcció, i amb quina velocitat es desplacen les aigües. Hi ha diversos mètodes per a mesurar els corrents: el més simple consisteix en comptar les voltes que fa una hèlix i i registrar la seva orientació, de la mateixa manera que es fa per mesurar el vent. Però amb una hèlix tan sols podrem determinar el corrent a la profunditat on es troba, i a nosaltres el que ens interessa és determinar com van els corrents a diferents profunditats. Per això disposem d’un sistema acústic que es diu ADCP (Accoustic Doppler Current Profiler – Perfilador acústic per l’efecte Doppler). L’efecte Doppler consisteix en un canvi de freqüència amb la velocitat. L’exemple d’aquest efecte és el so que sent un observador quan un tren passa prop de l’andana. El so emès pel tren canvia de freqüència i intensitat, tant quan s’acosta com quan s’allunya. Aquest canvi és l’efecte Doppler i, com hem vist, té relació amb la velocitat. El transductor instal·lat al vaixell emet un so amb la freqüència determinada, i rep el so rebotat pel zooplàncton i partícules grosses que hi ha a la columna d’aigua. I com que sabem la velocitat de propagació del so en l’aigua, es pot saber el temps que triga el senyal rebotat d’una o altra profunditat, estimar el canvi de la freqüència del senyal rebotat comparant-la amb l’emesa (l’efecte Doppler), i calcular el corrent, tenint en compte que les partícules on rebota el senyal acústic es mouen juntament amb l’aigua. Aquest senyal de rebot es transmet a la unitat de coberta. A la pantalla de l’ordinador, connectada a aquesta unitat, l’operador pot veure en temps real la magnitud i direcció del corrent a diverses profunditats.

Un cop caracteritzada la columna d’aigua i els corrents, preparem els mapes de la seva distribució espacial, tant horitzontal (latitud i longitud) com vertical (profunditat). D’aquesta manera extraiem conclusions sobre la dinàmica d’aigües, dient en quines profunditats estan situades i com es mouen les aigües més/menys tèbies/fredes i salades/dolces. Com que ham afegit al CTD uns sensors que mesuren la concentració d’oxigen de l’aigua, la fluorescència de la clorofil·la i la transparència, aconseguim una descripció de la columna d’aigua encara més completa, ideal per entendre com si desenvolupa el plàncton. En això consisteix la feina d’un oceanògraf físic al vaixell.

 

 

 


19 de gener 2015
El fitoplàncton a PEGASO

Tant en els ecosistemes terrestres com en els marins, la xarxa tròfica es basa en una sèrie d’organismes, anomenats col·lectivament productors primaris,  provistos de clorofil·la, amb la qual capten energia solar per sintetitzar matèria orgànica a partir d’aigua, CO2 i petites quantitats de nutrients com nitrogen i fòsfor. A terra, els productors primaris són herbes, matolls, arbres i altres formes vegetals que constitueixen una part important del paisatge natural. Al mar, la major part de la producció primària va a càrrec del fitoplàncton, un conjunt d’algues microscòpiques unicel·lulars i bacteris fotosintètics que viuen en suspensió a l’aigua.

Una estimació molt útil de la quantitat de fitoplàncton que hi ha en un ecosistema aquàtic es pot obtenir mesurant la concentració de clorofil·la. Els aparells que s’utilitzen per mostrejar la columna d’aigua porten un sensor que mesura la fluorescència de la clorofil·la de les cèl·lules en suspensió i permet fer perfils amb molta resolució vertical. Passa, però, que la fluorescència de les cèl·lules vives pot variar en funció del seu estat fisiològic. Per obtenir mesures més robustes es fan passar mostres d’aigua a través de filtres que retenen les cèl·lules; aquests filtres es posen després en acetona i la concentració de clorofil·la de l’extracte es determina mitjançant un fluoròmetre (que mesura la fluorescència) o un espectrofotòmetre (que mesura l’absorbància).

La Marta Estrada té molta experiència en realitzar aquest tipus de mesures i, gràcies a la informació que diàriament ens dóna, podem anar prenent decisions a mesura que avancen els dies, i acostar-nos als afloraments (blooms) que PEGASO vol visitar.

Però a més de la clorofil·la, el fitoplàncton té altres tipus de pigments. L’Sdena Nunes s’ocupa de trobar-los durant aquesta campanya. Utilitza la cromatografia líquida d’alta eficència (HPLC en anglès) per a quantificar aquests tipus de pigments i associar-los a diferents grups de fitoplàncton. Així, coneixem com és la composició pigmentària del conjunt de microalgues marines. El fitoplàncton comprèn grups d’organismes molt diversos. N’hi ha que tenen cobertes externes dures, de formes molt característiques, i es poden examinar amb microscops òptics o amb microscòpics electrònics, que augmenten molt més; però n’hi ha molts d’altres que tenen aspectes molt semblants o són tan petits que no es poden identificar per la seva forma, i s’han d’estudiar amb mètodes de biologia molecular. A bord de l’Hespérides comptem amb un microscopi òptic i la Marta Estrada s’hi passa força hores mirant de trobar i comptar els representants característics del fitoplàncton d’aquesta zona.

A banda de caracteritzar el fitoplàncton en base a la seva morfologia i pigments, també durant la campanya realitzem mesures d’activitat i n’estudiem la fisiologia, ja que factors com l’estatus nutricional, canvis en la qualitat o quantitat de la llum, o la radiació UV poden tenir un efecte sobre les taxes metabòliques d’aquests organismes. La Clara Cardelús i la Daffne López s’encarreguen d’aquests aspectes. Per establir la producció primària s’inocula un isòtop del carboni i, després d’un temps d’incubació, es filtra per recollir les diverses fraccions de carboni particulat i dissolt, i poder fer la lectura de la quantitat d’isòtop que les algues han incorporat per al creixement. També es fan altres aproximacions per a veure l’estat en què es troben aquestes algues, si estan més o menys actives, estressades o si generen exsudats extracel·lulars. Això es pot mesurar mitjançant una tècnica de tinció cel·lular i lectura posterior de la fluorescència d’aquest colorant. La Daffne estudia, en concret, l’efecte de l’estrés oxidatiu sobre el percentatge d’alliberament extracel·lular de carboni orgànic sintetitzat i sobre la producció de DMS(P), un compost orgànic que, entre altres coses, participa en la formació de núvols en l’oceà i, per tant, té un paper fonamental en la regulació del clima del planeta.

 

 

 

 


12 de gener 2015
Pegàs: El missatger entre Posidó i Èol

En la mitologia grega, el cavall alat Pegàs va néixer del cap tallat de Medusa i va emergir de l’oceà, deixant enrere els dominis de Posidó. Devia volar per l’atmosfera arreu del planeta amb l’ajuda d’Èol, déu del vent. Avui, cada segon de cada minut, en multitud de llocs de l’oceà, milions de petits Pegassos repeteixen la mateixa proesa i ajuden a formar núvols que reflecteixen la llum del sol. Què són? Com es formen? Com es destrueixen? On van?

Aquests petits Pegassos són els aerosols marins, partícules en suspensió en l’aire, i es poden formar bé a partir de partícules que hi ha a l’aigua del mar i que aixeca el vent, bé a partir de gasos exhalats pel mar i que s’oxiden a l’aire per formar partícules. En tots dos casos, tant les partícules com els gasos del mar provenen de l’activitat del plàncton. Precisament l’efecte del plàncton en la producció i reciclatge de gasos i partícules formadores d’aerosols és l’objectiu del grup de recerca del Rafel Simó a l’ICM: Marina Zamanillo, Pau Cortés, Charlotte Cree, Sarah-Jeanne Royer i Pablo Rodríguez.

La Marina analitza l’aigua de mar per trobar-hi i comptar-hi partícules orgàniques no cel·lulars, sobretot gels de carbohidrats produïts pel fitoplàncton i els bacteris. Utilitza l’espectrofotòmetre i una tècnica nova de citometria de flux. La Pau i la Charlotte (investigadora convidada del Plymouth Marine Laboratory, a Anglaterra) analitzen els compostos volàtils d’origen biològic i es fixen en el paper que juga la llum en la seva producció i destrucció. Aquests compostos són els volàtils de sofre, l’isoprè, els iodo- i bromo-metans i les metilamines, aquestes últimes responsables de l’olor de peix fresc. Totes dues fan anar cromatògrafs de gasos específics per a aquestes substàncies. La Sarah-Jeanne fa anar un espectròmetre de masses, amb el malnom de “màquina infernal”, especialment dissenyat per a l’anàlisi en continu del dimetilsulfur (DMS), el gas de sofre produït pel plàncton i que tots reconeixem com l’olor del marisc. És un dels principals formadors de partícules sembradores de núvols. Gràcies a la màquina infernal podem mesurar la concentració del DMS 24 hores al dia i 7 dies a la setmana mentre naveguem per aquestes aigües polars. Quan tornem, el Pablo s’encarregarà de desenvolupar models numèrics que permetin simular les distribucions d’aquests gasos en l’espai i els temps, amb l’ajuda de dades proporcionades per satèl·lits orbitals. De la mateixa manera que els meteoròlegs utilitzen models per predir el temps, nosaltres utilitzarem formulacions matemàtiques per tal de descriure com es comuniquen l’oceà i l’atmosfera i com ho faran en el futur.

El Rafel coordina el grup i, de fet, tota la campanya. Això ja el té prou enfeinat, però a més s’encarrega, juntament amb el Pablo, d’agafar mostres de l’aigua més superficial amb navegacions diàries en la zodíac.

 

 


8 de gener 2015

En aquest viatge, el B.I.O Hespérides porta diversos grups de científics a bord, a més dels que participem a la campanya PEGASO. Ara mateix som 116 persones al vaixell! Als nostres camarots hem acollit científics extremenys, andalusos, madrilenys, gallecs, i també japonesos, russos, portuguesos, entre d’altres… Els vaixells oceanogràfics aprofiten els viatges cap a l’Antàrtida per transportar científics que van a les bases i deixar-los allí perquè puguin dur a terme les seves investigacions. Aquest suport logístic és fruit de la intensa col·laboració dels diferents països que van signar el Tractat Antàrtic. Ens sembla una oportunitat magnífica per parlar amb ells i conèixer una mica les altres investigacions que es duen a terme al continent gelat.

Un grup de tres portuguesos són un bon exemple de col·laboració científica entre països. Vénen de la Universitat de Lisboa, i el vaixell espanyol els portarà a la base búlgara de l’illa Livingston. Es dedicaran a cartografiar amb detall algunes zones de l’illa, sobretot pel que fa al relleu i la vegetació (líquens i molses), amb l’ajuda de drons. Una d’elles es quedarà però, a la base argentina Primavera, on estudia l’evolució anual del permafrost (el sòl gelat), que és un bon indicador del canvi climàtic.

L’Alejandro, de Granada, i el Mariano, de Badajoz, són vulcanòlegs i es dirigeixen a l’illa Decepción, a la base espanyola Gabriel de Castilla. Formen part d’un programa de vigilància sísmica, ja que tota l’illa és un volcà actiu, el cràter principal del qual forma una badia interior de 8×14 km aprox. L’última erupció data dels anys 70. Cada any, abans d’obrir les bases, cal fer una inspecció visual per l’exterior de l’illa i de les fumaroles i s’ha de registrar l’activitat sísmica un cop a terra durant un mínim de 4 hores. Si tot és “normal” es procedeix a l’obertura de les bases. Un altre objecte d’estudi a l’illa és el Glaciar Negro, on les anelles negres formades per dipòsits de piroclasts (cendres volcàniques) permeten datar les erupcions. Els pingüinòlegs també tenen oportunitat d’estudiar una de les colònies de pingüins de cara blanca (barbijos en castellà) més grans de tota l’Antàrtida.

El Javier Benayas de la Universitat Autònoma de Madrid fa molts anys que estudia diferents aspectes d’impacte ambiental a l’Antàrtida. Aquest any té dues missions que li ha encomanat el Tractat Antàrtic. Primer anirà a la base argentina de Primavera, a Caleta Cierva, sobre la Península Antàrtica. Allà estudiarà la presència d’una planta gramínea invasora, la Poa pratensis, que va ser introduïda als anys 50 (abans del Tractat Antàrtic), quan els argentins van decidir plantar arbres a l’Antàrtida. Òbviament, no van sobreviure, però amb la terra que portaven van introduir aquesta espècie que va aconseguir arrelar-se. L’objectiu final serà arrencar-la i intentar eradicar-la. L’altra missió, també encomanada pel Tractat Antàrtic, consisteix a estudiar l’impacte turístic a l’illa de Barrientos. Els primers turistes que van arribar a l’Antàrtida, també als anys 50, van formar un caminet per sobre d’un prat de molsa de gran interès per creuar l’illa. El Tractat, fa uns anys, va decidir tancar aquest camí i obrir-ne un altre que passa per la costa, pensant que no tindria tant d’impacte sobre el prat. Ara, també han decidit tancar aquest altre camí perquè els turistes, atrets pel prat, decidien sortir del camí i impactaven encara més aquesta zona tan sensible. El pic màxim de turistes a l’Antàrtida es va assolir l’any 2007-2008, amb més de 42.000 visitants. Els principals turistes vénen d’Estats Units i d’Alemanya, i la majoria tenen més de 60 anys.

També parlem amb el Paco Navarro, de la Universitat Politècnica de Madrid. L’acompanyen tres científics japonesos i un rus. Estudien dues glaceres de l’illa Livingston, la Johnson i la Hurd. Aquests estudis s’emmarquen dintre d’un programa de monitorització mundial de glaceres. Amb tècniques de geo-radar mesuren el gruix del gel, i amb les dades elaboren models numèrics per predir el comportament de les glaceres. Aquest cop, per primera vegada, faran un sondeig de perforació amb aigua calenta per instal·lar sondes tèrmiques i per mesurar la pressió d’aigua basal, amb l’objectiu d’estudiar els moviments de les glaceres. Des de fa anys, tenen instal·lada una xarxa de 60 estaques que permeten determinar tant el desplaçament com el gruix del gel. A més, aquesta vegada agafaran mostres per estudiar la diversitat microbiana als sediments de sota la glacera i també a la seva superfície.

Per últim, parlem amb els científics que deixarem al campament Byers de l’illa Livingston. Principalment s’hi fan estudis de limnologia al llacs. En estudis anteriors van trobar que la diversitat de virus en aquests llacs era molt gran, i ara volen seguir estirant el fil. Com us hem dit, l’Antàrtida té una força magnètica increïble i fa que les persones que hi vagin estiguin disposades a renunciar a les mínimes comoditats. Aquests científics estaran acampats en tendes 3 setmanes, hauran de fer les seves necessitats en pots i guardar-los per tornar-los a la base i que puguin ser incinerats. A les tendes no tenen ni dutxes, no poden rentar la roba, i no tenen calefacció!!… Diuen que el pitjor és quan se’t mulla la roba, i que per escalfar-se el lloc més calent és el sac de dormir. Ens semblen tan intrèpids!!! Ells ens diuen que els intrèpids som nosaltres per fer una campanya de 40 dies, encarant-nos als mars ferotges prop de les costes de Geòrgia del Sud i de les Orcades del Sud. La vida molts cops és així, sempre impressiona més el que fan els altres.