icono_escolesLa Petita Antàrtida


Aquest apartat està especialment dedicat al seguiment que alguns col·legis de primària esteu fent de la campanya PEGASO. Des d’aquí, els científics volem aprofitar per saludar-vos i dir-vos que esperem aprendre moltes coses de l’Antàrtida tots plegats… Potser algú de vosaltres, de gran, prendrà el relleu i continuarà investigant en aquest continent tan especial!

Si voleu fer arribar les vostres preguntes als investigadors, ens podeu enviar un correu electrònic a ICMDivulga icmdivulga@icm.csic.es i l’enviarem cap a l’Antàrtida!

On està l’Hespérides ara? Consulta la posició actual del vaixell, la temperatura de l’aire, la velocitat, la temperatura de l’aigua, la salinitat, etc. Tot en temps real!

 

 

Escola Antoni Brusi

Veure Diàleg

Escola Concepció Arenal

Veure Diàleg

Escola Bordils

Veure Diàleg

Escola Eduard Marquina

Veure Diàleg

Col·legi Yglesias

Veure Diàleg

Escola Costa i Llobera

Veure Diàleg

12 de febrer 2015
Missatge dels investigadors: l’hora d’acomiadar-nos!

Hola petits exploradors i exploradores, ha arribat l’hora d’acomiadar-nos.
Avui, dia 10 de febrer de 2015, després de 3 dies de navegació, hem vist terra, la terra de més al sud d’Amèrica, i ja sentim casa nostra més a prop.

Ara queden uns dies de recollir, tornar a empaquetar tot el material, carregar-lo en contenidors que viatjaran cap als nostres laboratoris una altra vegada.

Ens ha fet molta il·lusió escriure-us tots aquests missatges sobre l’Antàrtida. Hem sentit com un fil invisible ens ha mantingut units a vosaltres durant la campanya. Cada imatge, cada lloc, cada animal que vèiem o cada cosa nova que experimentàvem… pensàvem amb vosaltres, en com us ho explicaríem i quines fotos podíem fer que us agradessin. Això ens ha fet créixer molt com a científics, estudiant altres temes que no són ben bé els nostres, intentant trobar les paraules per explicar-vos les meravelles d’aquest continent. Hem après molt també, amb vosaltres!

 


Les vostres preguntes han estat el motor dels diàlegs amb les escoles. A vegades no teníem la resposta i hem hagut de preguntar, estudiar algun tema que no coneixíem…
I ha estat màgic poder parlar amb vosaltres per telèfon, a tants quilòmetres de distància.

Volem saludar tots els nens i nenes que heu seguit el bloc, especialment als col·legis Antoni Brusi, Bordils, Concepció Arenal, Costa i Llobera, Eduard Marquina i Yglesias, per haver-vos implicat més directament en el projecte. Volem aprofitar també per felicitar els i les vostres mestres per la seva motivació, per contagiar-vos l’entusiasme per aprendre i per guiar-vos en les preguntes i en les hipòtesis, per estirar el fil tant com es podia. Han sortit temes molt i molt interessants, que ni tan sols prevèiem!

Esperem veure-us a la tornada. Hem fet molts vídeos i moltes més fotos que ens agradaria ensenyar-vos.

Esperem que la vostra motxilla també s’hagi omplert: d’emocions, de coneixements i de curiositat per la vida i per la ciència. Que no se us acabi mai la curiositat, les ganes de saber-ne més, de llegir, d’escriure, d’explorar, d’experimentar, de proposar vosaltres mateixos solucions a les vostres preguntes. Qui sap, potser algú de vosaltres de gran és un científic o una científica, i va a fer investigacions a l’Antàrtida. I pot seguir explicant a altres nens i nenes les coses magnífiques que es veuen i que passen allà on el dia i la nit duren sis mesos, el desert és de gel, les glaceres tronen, els icebergs naveguen, les foques dormen, els pingüins somriuen i les balenes dansen.

Els científics de PEGASO


9 de febrer 2015
Missatge dels investigadors: els pingüins, el símbol antàrtic per excel·lència

Sense cap mena de dubte els pingüins poden considerar-se com el símbol antàrtic per excel·lència. No voldríem acabar la campanya sense parlar-vos d’ells. Segur que us faríeu grans amics, són tan graciosos!

Els pingüins són un tipus d’ocells que habiten a l’hemisferi Sud. No només trobem pingüins a l’Antàrtida, també els podem trobar a les costes de Nova Zelanda, sud d’Austràlia, Sudàfrica, a la Patagònia Argentina o a les costes xilenes, fins i tot hi ha una espècie que habita en climes càlids, a les illes Galápagos, a la línia de l’Equador. Però els més bonics sens dubte es veuen a l’Antàrtida.
Són uns ocells molt particulars perquè no volen, caminen amb dificultat però són uns grans nedadors. S’alimenten principalment de crustacis, sobretot de krill, i també de peixos i altres organismes marins que capturen en les seves immersions. Se’n coneixen 17 espècies.

Els pingüins de l’Antàrtida
Les tres espècies més abundants a l’Antàrtida són el pingüí d’Adèlia, el pingüí de corona blanca (papua en castellà) i el pingüí de cara blanca (barbijo en castellà). Nosaltres els hem vist tots tres!
Aquestes tres espècies arriben a l’Antàrtida a la primavera i busquen els seus llocs de reproducció, després de recórrer molts quilòmetres de mar gelat. La seva vida és una mica estressant perquè només tenen uns pocs mesos de primavera i estiu (d’octubre a març) per fer el niu, pondre els ous, incubar-los i fer que el pollet creixi prou per poder valer-se per ell mateix. Així doncs, en arribar, sense perdre temps, formen parelles i fan els nius. A l’Antàrtida no hi ha branquetes ni vegetació, de manera que fan els nius amb pedres. Són animals molt socials, viuen en colònies, no només per reproduir-se, sinó també per nedar, passejar o menjar. Normalment ponen 2 ous, que incuben tant el pare com la mare. Els pollets són alimentats pels pares i les mares per regurgitació. Quan ja poden caminar, però encara han de ser alimentats pels pares, es formen “guarderies” on només alguns adults cuiden tots els pollets de la “pingüinera”. Cap a finals de febrer i principis de març (final de l’estiu antàrtic) els pollets ja poden migrar, i és habitual veure com els grups de pingüins joves es llancen al mar en grups, normalment després que un d’ells prengui la iniciativa.

 

 

 


El pingüí Emperador
El pingüí Emperador és un cas especial. Nosaltres no n’hem vist cap perquè es troba al continent, no a les illes on hem estat nosaltres.
Per començar és el més gran de tots (pot arribar a fer 125 cm d’alçada), té la part posterior del cap de color gris-blavós i una taca ataronjada darrere l’orella, tot i que aquesta només es veu en els pingüins adults. És l’única espècie que passa l’hivern al continent antàrtic, aguantant el fred extrem. Per suportar el fred i els forts vents de l’hivern formen grups compactes en forma de cercle i es van movent com les agulles del rellotge per generar calor. Els individus de l’exterior es van alternant, quan tenen molt fred empenyen cap endins i fan sortir-ne un altre cap a fora. Destaquen per la seva monogàmia, per la seva forma particular de protegir-se del fred i pel llarg viatge que realitzen per trobar el lloc de cria. Les colònies poden arribar a tenir fins a 10.000 individus!
Aquests animals només ponen un ou per parella, un cop l’any (cap al mes de maig), quan mascles i femelles es concentren a les colònies. El mascle ajuda a la posta perquè l’ou no pot tocar el terra, de seguida l’agafa amb les potes i el cobreix amb el cos per incubar-lo durant 2 mesos. El mascle es passa tot aquest temps sense abandonar l’ou, incubant-lo sense alimentar-se, mentre que les femelles seran les encarregades d’alimentar-lo durant les tres primeres setmanes de vida. Després s’alternen, però qui passa més temps amb el pollet és la mare. Durant els propers mesos hi ha molta activitat a la colònia, ja que els adults no paren d’anar i venir del mar per anar a buscar aliment. Reconeixen el seu pollet pel seu xiulet; tot i que a nosaltres ens semblarien tots iguals, sembla ser que cada pollet crida amb una freqüència diferent. Si un dels pares és capturat per depredadors (orques o foques lleopard) les possibilitats de supervivència del pollet són molt minses ja que, aleshores, mentre l’únic progenitor que queda viu va a buscar menjar, el pollet pot ser atacat per ocells depredadors, i la resta d’adults de la pingüinera no hi pot fer res perquè cadascú ha de cuidar el seu pollet… Així explicat sembla trist, però a la natura cada espècie té els seus depredadors, i aquesta és la forma com es regulen les poblacions naturals.


FOTOS PREGUNTES 4-5:

Ja us vam parlar de les espècies de pingüins que hem vist en el missatge sobre fauna antàrtica. Sabeu distingir quin és el pingüí de cara blanca i quin el de corona blanca?

I per acabar… una mica d’història

Ja som al final de la nostra campanya, i també hem arribat a la fi d’una de les històries més èpiques de l’exploració Antàrtica. Recordeu que a Shackleton li quedava un últim i gran esforç per acabar bé la seva aventura? Shackleton i dos dels seus homes, després de creuar caminant les muntanyes de Geòrgia del Sud, van arribar a l’estació balenera noruega el 20 de maig de 1916. De seguida van enviar un bot a recollir els tres companys que es van quedar a l’altra banda de l’illa… Però encara quedaven 22 homes per rescatar a Illa Elefant, on portaven aïllats més de 4 mesos. Van intentar-ho dos cops però no hi van poder arribar per culpa de la presència de gel que impedia l’accés a l’Illa. Finalment, Shackleton va demanar ajuda al govern Xilè, que va oferir un dels seus vaixells. D’aquesta manera, els homes de l’Endurance van ser rescatats el 30 d’agost de 1916. Feliçment, els 28 homes que van salpar d’Anglaterra l’any 1914 van poder tornar sans i estalvis 3 anys després! No van tenir tanta sort els tripulants del vaixell Aurora que havia de recollir Shackleton al Mar de Ross si aquest hagués completat la travessia antàrtica. També van perdre el vaixell i van passar penúries i, quan finalment van ser rescatats, havien perdut dues vides.

Hi ha altres noms importants en la història de les exploracions al Pol Sud, com Amudsen (el primer a arribar al Pol) o Scott (que va morir intentant-ho), però no hem tingut temps d’explicar-vos-les totes. Explica la llegenda, veritat o mentida, del mariner que deia: “Si s’ha d’anar organitzat, vull anar amb Scott. Si s’ha d’anar ràpid, vull anar amb Amudsen. Però si les coses es posen lletges, espero i desitjo que sigui Shackleton el meu capità!”


2 de febrer 2015
Missatge dels investigadors: el gel marí

Hola petits exploradors i exploradores!
L’altre dia us vam parlar del gel dolç antàrtic. Avui us parlarem del gel marí, i de com és d’important per sostenir tot l’ecosistema antàrtic.

La banquisa
Un dels paisatges que atreu més l’observador és el gel que es forma directament sobre l’aigua marina. Quan tota la superfície del mar es gela, rep el nom de banquisa. Es forma quan la temperatura de l’aigua superficial del mar arriba als -1,8°C, la  seva temperatura de congelació. Ja sabem que l’aigua, l’aigua dolça, es congela als 0ºC. Però és que la temperatura de congelació es veu afectada per la salinitat (contingut en sals de l’aigua de mar). A l’Antàrtida, a superfície, l’aigua té una salinitat mitjana d’uns 34,5 (que són els grams de sal per litre d’aigua). Com més salada és l’aigua més li costa congelar-se. És per això que, per evitar que la neu de les carreteres glaci, s’hi tira sal.

A diferència de la capa de gel que cobreix el continent antàrtic, la banquisa canvia molt d’extensió al llarg de l’any. La mínima extensió es dóna durant el mes de febrer (finals de l’estiu antàrtic) i la màxima extensió es dóna al mes de setembre (finals d’hivern antàrtic). A més, cada any varia, de manera que, per exemple, aquest any ens hem trobat que la banquisa de la zona del Mar de Weddell no s’ha desfet tant com altres anys i per això no hem pogut endinsar-nos en aquest mar.
La banquisa es forma de manera progressiva. Primer, es formen uns petits cristalls de gel que es van ajuntant fins a formar plaquetes de pocs centímetres de diàmetre, que es fan cada cop més grans, anomenades “pannes”. Aquests pannes es van consolidant i ajuntant a poc a poc, tant pel moviment de l’aigua com pel vent, i l’aigua que les separa també es va congelant paulatinament. Aquestes formes van agafant mides cada cop més grans, fins el punt que es veuen com plaques de gel d’extensions immenses, perfectament planes i completament estables.

Entre aquestes formacions planes de la banquisa hi queden trossos o braços de mar anomenats “polynyes” (cal pronunciar la y grega com a i, no pas com a dígraf amb la n). Aquestes formacions són de vital importància per a molts organismes antàrtics, com ara les foques o les balenes, perquè puguin sortir a respirar quan la banquisa recobreix una gran extensió de superfície marina al voltant del continent antàrtic. És també a partir de les polynyes per on es trenca la banquisa quan arriba la primavera antàrtica.
El gel que es trenca sovint té, per la part de sota, color marronós, a vegades tirant a verdós. Sabeu què pot ser aquest color?

 


Biodiversitat antàrtica
Fa poques dècades encara es creia que els fons marins del continent antàrtic estaven tan despoblats com moltes regions de l’oceà profund o, almenys, com els de l’oceà Àrtic.
No obstant això, els estudis que es van dur a terme mitjançant l’ús de vehicles submarins equipats amb càmeres de vídeo o fotogràfiques, van descobrir una riquesa biològica extraordinària. El nombre d’espècies bentòniques (que viuen al fons) és d’unes 4.200, encara que es preveu que molt aviat s’arribarà a les 9.000 espècies gràcies a la intensificació dels estudis sobre biodiversitat antàrtica. Per comparar-ho, a la Mediterrània, per exemple, es coneixen unes 5.500 espècies.

Les microalgues del gel marí
Moltes d’aquestes espècies viuen al fons marí. I doncs, què permet que es mantingui aquesta selva animal en un món de foscor, on durant 6 mesos l’any no hi arriba el sol?
Doncs el gel. És el gel marí precisament el que permet la vida durant tot l’any.
Les baixes temperatures no impedeixen que dins del gel antàrtic hi hagi vida. I, això, com pot ser? La resposta la tenim si ens fixem en la formació d’aquest gel. Quan l’aigua de mar es  comença a congelar, es crea en el seu interior un sistema de microcanals, les “càmeres de salmorra”, on es concentren les sals i s’acumula aigua líquida. Si agafem un glaçó del congelador, veurem que el gel hi és molt compacte, potser amb alguna bombolla i prou. Allà dins no hi pot haver res! Però si agafem gel marí i hi tirem aigua amb colorant, veurem que el color penetra dins el gel a través d’aquests canals tan petits. Aquests espais són el refugi de molts microorganismes (entre ells, per exemple, els bacteris i les microalgues) que donen lloc a un autèntic ecosistema viu.
Durant l’hivern polar, i tot i l’escassa il·luminació, les microalgues del gel es mantenen actives. No poden multiplicar-se, però sí emmagatzemar substàncies de reserva en forma de lípids (greixos) que faciliten la seva supervivència i impedeixen que es congelin.
En sortir de l’hivern, la llum que travessa el gel permet que les algues comencin a créixer, i el gel agafa, per sota, aquest color verd-marronós característic. A la primavera, el gel s’ha aprimat i té menys neu a sobre; les microalgues continuen creixent fins al punt de formar llargues cadenes que es poden observar sovint com una gespa que penja sota el gel.


El krill
Aquesta floració tan espectacular de vida desperta tot l’ecosistema antàrtic, i molt especialment el krill (Euphausia superba), un petit crustaci (de pocs cm) molt abundant a l’Antàrtida. El krill menja fitoplàncton, i li agraden molt les microalgues de sota el gel. La primavera i l’estiu són, doncs, bones èpoques perquè el krill s’atipi i es reprodueixi. Penseu que una femella pot arribar a pondre fins a 8.000 ous en un mes i mig! Durant unes poques setmanes, les que van de finals de l’hivern a l’estiu polars, les aigües superficials de l’Antàrtida es tornen les més productores de vida del planeta.
Una part important del krill és devorada per balenes, foques, pingüins, peixos, etc., que en consumeixen més de 800.000 milions de tones anuals. El krill ocupa, doncs, un esglaó importantíssim dins de la xarxa tròfica de la vida marina a l’Antàrtida.
Sabíeu que una sola balena pot consumir 4 tones de krill diàriament i que hi ha més de 120.000 balenes que migren cada any cap a l’Antàrtida per alimentar-se?
Són tantes les algues que creixen entre el gel i el mar, que moltes acaben caient al fons, i formen les anomenades catifes verdes,que poden arribar a cobrir centenars de metres quadrats. Aquestes catifes es conserven tot l’any malgrat no haver-hi llum (durants els 6 mesos d’hivern) ja que la temperatura roman entorn el punt de congelació i, tot i que no estan vives, no es descomponen. Entremig d’aquesta catifa podem trobar organismes que creixen i viuen ancorats al fons, i entre ells hi predominen les esponges, que són animals filtradors. Això vol dir que no es belluguen però que s’alimenten de totes les partícules que porta l’aigua, incloses les algues que cauen. N’hi ha de moltes formes i colors diferents, però n’hi ha una que es diu “xupa-xups” per la forma que té. Busqueu-ne una fotografia!


I per acabar… una mica d’història.
Recordeu els exploradors britànics que havien perdut el vaixell en el gel, havien arribat a Illa Elefant i estaven desesperats de fred i gana sense saber què fer?

Arribem quasi al final de la història precisament quan som a tocar de Geòrgia del Sud. Shackleton va veure clar que, si es quedaven a Illa Elefant, tard o d’hora moririen. Ell i cinc homes més van agafar un del bots salvavides, el van millorar tant com van poder, i es van llançar a la mar. Van navegar més de 1000 km, en una barca de 6 metres, per les enfadades aigües que nosaltres no hem travessat fins que la predicció meteorològica no ha donat “permís”. Justament ara estem desfent el camí que van fer ells ara fa 99 anys.

Com van trobar l’illa? Mireu el mapa, sembla impossible! Precisament es van guiar gràcies a un sextant, el GPS de l’època (en podeu veure una foto en els diàlegs del Brusi), i gràcies a la perícia de navegant del capità Worsley. Després de dues setmanes de gran esforç, van arribar a la costa sud de Geòrgia del Sud, on no hi havia res de res. La mala mar els impedia donar la volta a l’illa. En lloc de caure morts d’esgotament o desesperació, Shackleton i dos homes més van creuar l’illa desconeguda a peu. Van ser 51 km i 36 hores sense descans, per llocs on mai no havia passat ningú, travessant glaceres amb esquerdes i un pas de muntanya de 1800 metres!

Imagineu quina alegria quan es van topar, a l’altre costat de l’Illa, amb una estació de caçadors de balenes on podien demanar ajuda. Però encara quedava un últim i gran esforç…
No us perdeu el proper missatge!


26 de gener 2015
Missatge dels investigadors: la fauna antàrtica

En el missatge anterior us parlàvem dels habitants més petits del mar. Avui us parlarem dels animals més grans que hem vist aquests dies, aquells que tenen característiques morfològiques apreciables que ens permeten identificar-los a simple vista.

Hem vist, entre d’altres, aus marines, pingüins, balenes, alguna foca, algun elefant marí i algun lleó marí. Dintre d’aquests grups hem pogut identificar pingüins de cara blanca (barbijos en castellà), algun pingüí de corona blanca (papua en castellà) i pingüins d’Adèlia. Hem vist foques de Weddell, lleopard i blanques, i les balenes que hem pogut identificar eren minkes i balenes geperudes. Entre les aus marines, el que més hem vist són petrells del Cap, i el petrell blau, el petrell de les neus, el petrell antàrtic, el petrell de ventre negre, els albatros cellanegre i viatger (l’ocell amb més envergadura del planeta), algun corb marí i algun paràsit antàrtic (skua), el temut depredador dels pingüins. Encara queden dies i esperem allargar la llista!

A l’Antàrtida no hi ha animals terrestres com els del Pol Nord (guineus, óssos, llops…). Això és degut al fet que és un continent de condicions molt dures i aïllat dels altres continents. La majoria d’animals han de migrar a l’hivern i arribar-hi a l’estiu, i només poder fer-ho per mar o per aire. Per aquesta raó és al mar on trobem una quantitat i varietat enormes de vida.

Aus marines
Les més característiques són els pingüins; n’hi ha diverses espècies que s’agrupen en colònies de centenars a desenes de milers d’individus. Són grans nedadors però no poden volar i caminen amb dificultat. La majoria arriben a la primavera-estiu i fan els seus nius amb pedres. El pingüí emperador és l’única espècie present al continent durant l’hivern antàrtic, i que cria sobre el gel i la neu. Però dels pingüins us en parlarem en un altre missatge.

Altres ocells que podem trobar a l’Antàrtida són el colom i el xatrac antàrtics, els petrells (n’hi ha de moltes menes) i els paràsits o skuas, uns ocells rapinyaires molt temuts pels pingüins ja quepoden atacar les seves cries per menjar-se-les.

 


Mamífers marins i altres animals
Entre els mamífers destaquem, primerament, els elefants marins, les foques i els lleons marins. El lleons marins es diferencien de les foques perquè tenen orelles, i poden plantar-se sobre les seves extremitats davanteres, que són articulades i els permeten desplaçar-se bé pel terra. Per contra, les foques han de reptar perquè les seves aletes davanteres no són articulades, però això també fa que siguin millor nedadores que els lleons marins. Entre les espècies de foques trobem, per exemple, la foca de Weddell, la de Ross, la menjacrancs o blanca, i la foca lleopard, la més temuda pels pingüins, ja que és un dels seus principals depredadors.

Sota el mar gelat, a l’estiu, hi ha gran quantitat de fitoplàncton que penja o s’allibera del gel serveix d’aliment per al krill. El famós krill és un petit crustaci molt abundant, que forma eixams que són l’aliment de les balenes, les orques, foques, pingüins, etc. Les balenes, a l’estiu, migren milers de quilòmetres cap a l’Antàrtida per alimentar-se d’aquest krill i en consumeixen tones. L’altre dia des del pont vam contar 57 balenes! Allà sota hi devia haver uns bons eixams de krill, perquè amb les balenes hi havia també pingüins i ocells de tota mena.

Entre els invertebrats nedadors trobem algunes espècies de meduses, calamars i pops. El fons del mar és un hàbitat també molt ric, amb espècies singulars com les aranyes marines i una gran varietat d’esponges, alguna de molt curiosa, com les xupa-xups. Les esponges s’estan quietes al fons del mar i s’alimenten de filtrar el plàncton i partícules que els porten els corrents profunds. Les esponges antàrtiques es caracteritzen pel seu gegantisme.


Recordeu: l’ós polar no el trobareu a l’Antàrtida, mentre que els pingüins no els trobareu al Pol Nord! Si mai veieu un dibuix d’un ós polar amb un pingüí, és fruit de la imaginació.

Si voleu saber-ne més, al web de l’ICM DIVULGA teniu dues guies penjades, una d’ocells antàrtics i una altra de foques polars. (veure)

D’altra banda, us volem comentar que, tot i veure molts animals, la majoria no portem càmeres prou potents per poder-los captar amb detall. La majoria de vegades els veiem bé si fem servir els binocles. Com que us volíem ensenyar els detalls de tots aquests animals, volem agrair al Carlos, contramestre de l’Hespérides, i al Xavi, de la Unitat de Tecnologia Marina, que ens han cedit la majoria de les fotos que ells han fet amb càmeres molt bones. Així us podem il·lustrar aquest missatge perquè vegeu bé tota la fauna antàrtica que ens estem trobant.

I per acabar… una mica d’història.
Havíem deixat els nostres homes amb l’Endurance, el seu vaixell, trencat enmig del gel. On? Doncs precisament al Mar de Weddell, on nosaltres no hem pogut arribar a entrar degut a la presència de la banquisa que no s’ha desfet encara. Ells, atrevits o potser insensats, sí que ho van fer, durant l’estiu antàrtic de 1915, just ara fa 100 anys. No tenien, com nosaltres, mapes de predicció del temps ni de l’estat del gels que envolten el continent antàrtic.

Amb aquesta expedició, Ernest Shackleton volia creuar el continent antàrtic a peu i amb gossos, amb 7 dels 28 homes de la tripulació, des del mar de Weddell al mar de Ross, on els esperaria un segon vaixell, l’Aurora. Quan duien un temps mirant dde trobar un pas per la banquisa Mar de Weddell, el 19 de gener de 1915, l’Endurance va quedar atrapat pel gel, massa lluny encara del continent. Van pensar que a la primavera següent el vaixell s’alliberaria amb el desglaç, però no va ser així. Al novembre següent, el vaixell de fusta es va trencar i es va enfonsar. Van viure acampats al gel flotant durant cinc mesos, fins que que van poder tirar els bots salvavides al mar i navegar fins a Illa Elefant. La resta ja la sabeu.

Escrivim aquestes ratlles el 19 de gener de 2015, som a l’Hespérides i no a l’Endurance, i sospirem alleugerits. Ens queda saber ara com va acabar aquesta història, potser una de les més èpiques de la història de les expedicions a l’Antàrtida… No us perdeu el següent missatge!

 

PREGUNTA DE LA SETMANA:
Hem sabut que la classe de 6è del Marquina es diu “Hespérides”. Algunes escoles heu preguntat coses sobre el vaixell, així que la pregunta d’avui va sobre això, i us la fa el propi comandant del vaixell: Sabeu per què el vaixell amb què naveguem es diu “BIO Hespérides”?

I una pregunta dirigida als nens i nenes de 6è del Marquina: Per què la vostra classe es diu així?

Per acabar us volíem engrescar a totes les escoles que ens seguiu, si teniu temps, a llegir els diàlegs de les altres escoles. Entre tots esteu fent preguntes molt interessants i complementàries! Sou els nostres petits antàrtics i petites antàrtiques preferits!

19 de gener 2015
Missatge dels investigadors: plàncton marí

Els organismes del plàncton marí.
Deia el Petit Príncep que l’essencial és l’invisible als ulls. Portem ja uns dies de campanya antàrtica i hem pogut veure bastants éssers vius que habiten aquest lloc meravellós però inhòspit per nosaltres… Hem vist, entre d’altres, petrells, pingüins, balenes, alguna foca i un lleó marí. Els hem pogut identificar perquè els veiem a simple vista i perquè tenen característiques morfològiques que ens permeten classificar-los. Per exemple, el Petrell del Cap té unes taques blanques que recorden un tauler d’escacs o dames (de fet, en castellà, es diu petrel damero) que el diferencien d’altres petrells. Tot i que alguns d’aquestes animals són molt grans, no són ni de lluny els més abundants al mar.

Els organismes del plàncton, aquells que no tenen capacitat natatòria i són empesos pels corrents marins, són majoritàriament microscòpics i, per tant, invisibles a l’ull humà.
La Marta Estrada ens ha fotografiat alguns dels organismes fitoplanctònics que ha estat veient aquests dies al microscopi. Això sí que són resultats frescos! Sou els primers en veure’ls!

Quants n’hi ha? Són importants? Què fan?
Malgrat ser tan petits, els microorganismes del plàncton són els més abundants a l’oceà. En un mil·lilitre d’aigua de mar podem trobar mil flagel·lats i microalgues, un milió de bacteris, i fins a deu milions de virus.

A més de ser molt abundants, també són molt importants. Per començar, són la base de la xarxa tròfica marina. En qualsevol oceà del planeta, al primer esglaó trobem el bacterioplàncton, que són els organismes recicladors, i els productors primaris, el fitoplàncton (majoritàriament algues microscòpiques). Els bacteris són menjats per flagel·lats petits, que serien els carnívors, mentre que el fitoplàncton és menjat pel zooplàncton herbívor. El zooplàncton és menjat per peixets petits, aquests per peixos més grans, i al final de la cadena hi som nosaltres, que mengem peix.
A l’Antàrtida, però, hi ha un protagonista que fa un paper especial: el krill. És un membre del zooplàncton que s’alimenta del fitoplàncton que creix a l’aigua i al gel. El krill és molt abundant en aquestes aigües, i és l’aliment principal dels pingüins, les foques i fins i tot les balenes! Però d’això ja en parlarem en un altre missatge…

Els organismes del fitoplàncton marí són, juntament amb les plantes terrestres, els principals organismes productors del planeta. Això vol dir que, mitjançant la reacció de la fotosíntesi, transformen el diòxid de carboni i l’aigua en matèria orgànica (per créixer, reproduir-se i alimentar els altres) i oxigen, que passa a l’aire perquè puguem respirar. Si pensem que la Terra té dos pulmons com nosaltres, l’oxigen d’un pulmó estaria produït per les plantes terrestres mentre que l’oxigen de l’altre estaria produït pel fitoplàncton dels oceans.

Així doncs, aquests petits organismes juguen un paper molt important pel que fa a les nostres necessitats vitals més primàries: menjar i respirar. D’altra banda, també hi ha estudis que demostren que tenen un paper important en la regulació del clima de la Terra mitjançant la producció de partícules de condensació, indispensables per a la formació dels núvols. Precisament això és el que hem vingut a estudiar en aquesta campanya a l’Antàrtida.

 


Com els estudiem?
Els organismes del plàncton marí tenen un rang de mides molt gran. Tenim les meduses, observables a simple vista. El zooplàncton més petit també es pot veure a simple vista, tot i que necessitem lupes per veure’l més gran, observar-ne els detalls i distingir de quina espècie es tracta. Els organismes del fitoplàncton tenen un rang de mides inferior i calen microscopis per identificar-los. Quan arribem als organismes del bacterioplàncton la cosa es complica. Tot i fer servir microscopis, tots es veuen semblants, no tenen característiques morfològiques observables, són petits puntets sobre un fons fosc. És impossible saber a quina espècie pertany cada puntet. Per estudiar-los, els recollim en filtres que tenen uns forats petitíssims i després n’estudiem el seu contingut genètic. De la mateixa manera que les nostres cèl·lules contenen el material genètic que determina les nostres característiques (color dels ulls, alçada, sexe, etc.), el codi genètic contingut en les cèl·lules microbianes ens permetrà identificar-los i saber quines espècies hi ha en un ecosistema concret, en aquest cas en les aigües antàrtiques.

On els estudiem?

Els científics de l’Institut de Ciències del Mar tenim mostres de tots els oceans del món, Àrtic i Antàrtic inclosos. D’aquests oceans ens agrada saber quins organismes hi ha prop de la superfície, on arriba la llum del sol i l’aigua sol estar més calenta, i també els que hi ha a les profunditats, on no arriba la llum del sol i les temperatures són molt baixes. Ens interessen també molt els organismes que habiten llocs amb condicions extremes, per exemple de temperatura, com l’Antàrtida, on els trobem per sota dels 0ºC, o bé les fonts termals de l’oceà, on hi ha vida fins als 121ºC! Aquests organismes estan menys estudiats i sovint amaguen sorpreses, ja que s’han hagut d’adaptar a viure en condicions extremes. Esperem que els que estem recollint per PEGASO ens en donin moltes i bones!

I per acabar… una mica d’història.
Ara fa cent anys hi havia un grup d’homes per aquests mars. Els havíem deixat a Illa Elefant, ho recordeu? Us preguntàvem si sabíeu què hi feien, allà, vivint en uns bots panxa per avall… Doncs bé, ara us direm que hi havien arribat buscant ajuda en aquestes petites embarcacions, però no hi van trobar ningú. A Illa Elefant van estar-s’hi mesos, es diu que fins i tot van arribar a menjar carn de pingüí i foca per sobreviure. Eren navegants experimentats però el seu vaixell, l’Endurance, es va trencar i van haver de marxar en les barques salvavides, en un intent desesperat per salvar-se. Però, com és que es va trencar el seu vaixell? D’on venien i què hi feien, en aquests mars inhòspits? No deixeu de seguir el nostre viatge, i us explicarem la resta de la història.


12 de gener 2015
Missatge dels investigadors: Gel antàrtic

Joves exploradors i exploradores, bon dia!
Avui us parlarem del gel antàrtic dolç, aquell que prové de la neu acumulada al continent.

 


Icebergs
Ja us vam explicar en el primer missatge la il·lusió que fa veure els primers icebergs dansant amb les onades, camí de l’Antàrtida. Un iceberg és un tros de gel que prové d’una glacera sobre el continent que s’ha desprès i viatja arrossegat pels corrents marins. És, per tant, gel dolç, fet de neu acumulada i premsada amb els anys. Els icebergs més grossos poden navegar desenes d’anys fins que es fonen. Alguns viatgen milers de quilòmetres i escapen cap a mars més càlids, i aleshores es desfan més ràpid.

Aquests dies, ja per sobre dels 60º de latitud, en veiem molts. Normalment són de color blanc o blau (aquests són els més antics, ja que el gel està més comprimit i ha perdut l’aire que té a l’interior). A vegades, quan el sol està baixant al vespre (ja us vam explicar també que durant l’estiu antàrtic el sol no es pon mai, només puja i baixa sobre l’horitzó), els icebergs es tenyeixen d’una llum especial, són moments màgics. Ahir vam veure un tros de gel molt curiós, era negre! I tenia un parell de roques incrustades. El vaixell es va aproximar i tot per estar segurs del que era, perquè de lluny ens pensàvem que era un animal mort, potser una balena. Ens explica el comandant que aquests gels solen venir de la part de la glacera que està en contacte amb la terra i per això són d’aquest color. Els que hem estat més cops a l’Antàrtida vam comentar que no n’havíem vist mai cap. Les formes també són molt variades. Els que s’han trencat de glaceres flotants (el que en diem ‘gels continentals’) solen ser grans plataformes planes, els que han caigut quan la glacera arribava a la costa tenen formes més rodones. Amb l’erosió de les onades i el vent poden adquirir formes molt particulars; a vegades, al pont, juguem a trobar formes conegudes (una cara, un castell, un tauró…). Els icebergs tenen un gran poder hipnòtic, passaries hores mirant-los. També són molt misteriosos, la major part d’un iceberg (vuit novenes parts aproximadament) s’amaga sota l’aigua.

Malgrat que la majoria del temps el vaixell està pilotat en automàtic, al pont del vaixell sempre hi ha guàrdies de tres persones que es passen molta estona observant amb els prismàtics. En aquestes latituds és molt important vigilar aquests grans gegants de gel, ja que són molt perillosos pels vaixells. Recordeu, si no, el que li va passar al Titànic! Ens diu el comandant que el fet que sempre hi hagi llum natural s’agraeix enormement.

Glaceres
A l’Antàrtida, la majoria de la terra del continent i de les illes està coberta de glaceres. S’han format per la neu que s’ha compactat pel seu propi pes i forma com un riu de gel que avança per un terreny amb cert pendent. Prop del 75% de l’aigua dolça del planteta es troba a les glaceres, la majoria de les quals són a l’Antàrtida. Com us hem dit, si de les glaceres que van a parar al mar se’n desprèn un tros de la part final i és un tros gros, es forma un iceberg. El naixement d’un iceberg provoca un soroll aterridor i al mateix temps emocionant.

Com també vam explicar al missatge anterior, les glaceres són objecte d’estudi dels glaciòlegs. Amb diferents tècniques estudien la seva massa i la velocitat amb què es mouen. Amb el canvi climàtic veiem amb preocupació com moltes glaceres perden massa any rere any. A Decepción s’estudien els anells de la Glacera Negra per a datar les diferents erupcions del volcà que forma l’illa. El nom de la glacera ja ens diu clarament que és una barreja de gel i cendres.

Mentre hem fet l’abastiment de les bases antàrtiques espanyoles n’hem vist algunes, de glaceres. A Livingston, molt a prop de la base, hi ha la glacera Johnson. A la seva part final sembla un pastís de nata que va a parar al mar.

Pregunta:
Us adjuntem una foto d’una roca volcànica negra de l’Illa Decepción. Fixeu-vos que ha fos la neu que té al voltant. Per què creieu que es produeix aquest fenomen?

I per acabar… una mica d’història
Ara fa cent anys un grup de 28 intrèpids exploradors, comandats per Ernest Shackleton, eren a la mateixa zona on som ara nosaltres, però en terra ferma, a Illa Elefant. Nosaltres també som 28 investigadors i ens sentim propers a ells perquè d’alguna manera seguirem la mateixa ruta que van fer. Ells no volien estudiar l’oceà i l’atmosfera, eren valents navegants, tenien fred, por i molta gana, i portaven molts mesos vivint en barques posades panxa avall sobre la platja… I doncs, què hi feien, allà? Com hi havien arribat? Si eren navegants, per què no eren al vaixell? No deixeu de seguir el nostre viatge, i us ho anirem explicant poc a poc.


8 de gener 2015
Àrtic i Antàrtida, iguals o diferents?

L’Antàrtida era un territori ben desconegut fins fa poc més d’un segle. Això es deu principalment que era un continent no habitat degut a les dures condicions climàtiques i al fet que està ben allunyat de la resta de continents coneguts.

Els dos pols de la Terra tenen moltes similituds (el clima, la durada del dia i la nit a les diferents estacions, etc.), però una gran diferència. Mentre al pol Nord hi trobem l’Àrtic, un mar gelat voltat de continents, al pol Sud hi trobem  l’Antàrtida, un continent gelat voltat d’oceans, i separat d’altres continents per distàncies superiors als 1.000 km. Aquesta diferència tan important és la que marca moltes altres diferències entre els dos pols, com ara la fauna, la flora o els habitants.

Així doncs, d’una banda tenim l’Àrtic, que és un mar gelat. Sota aquest gel hi ha l’oceà i no pas terra. Les terres que envolten l’Àrtic pertanyen a Canadà, Noruega, Rússia, Estats Units i Groenlàndia (una illa associada amb Dinamarca). Malgrat la duresa del clima, hi habiten diferents ètnies com els inuit de Canadà, Alaska i Groenlàndia, o els nenet de Sibèria. De l’altra, l’Antàrtida és un continent voltat completament per l’oceà Antàrtic, l’únic que dóna la volta completa al globus terraqüi i que llinda amb els oceans Pacífic, Índic i Atlàntic. A sota les grans masses de gel antàrtic hi ha terra. I no només terra! També hi ha llacs, rius, muntanyes, volcans… Però no hi ha habitants humans, els únics pobladors són els científics que habiten en bases dedicades a la investigació. L’1 de desembre de 1959 es va signar el Tractat Antàrtic. Aquest tractat protegeix aquesta terra: diu que l’Antàrtida no pertany a cap país, és un continent de pau, patrimoni de la Ciència i la Humanitat i on, bàsicament, només es fa recerca científica per entendre millor com funciona el món i com conservar la natura. El Tractat és un exemple poc freqüent de col·laboració internacional on, per ara, els polítics se sotmeten als científics.
El fet que l’Antàrtida es trobi tan allunyada de qualsevol altre continent determina també la fauna i la flora que hi trobem. Creieu, doncs, que pot haver-hi fauna terrestre com óssos o guineus polars? Hi ha arbres a l’Antàrtida? Quin tipus de vegetació i animals hi podem trobar? Investigueu una mica aquests temes!

El clima als dos pols és molt semblant, fa molt fred, molt vent i quasi no plou; així doncs, els pols són autèntics deserts de gel. A l’Antàrtida els vents bufen molt fort i agafen molta velocitat. Els vents i els corrents marins giren al voltant de l’Antàrtida amb el sentit de les agulles del rellotge, per això sempre hi ha entre cinc o sis tempestes actives que van girant al voltant del continent. Al Drake, l’estret que hem de travessar per arribar a l’Antàrtida, hi acostuma a haver molt mala mar, perquè es converteix en un coll d’ampolla per on han de passar aquestes tempestes. Nosaltres hem estat de sort, i hem tingut un Drake molt plàcid que ens ha permès gaudir del viatge. Si busqueu algun vídeo per internet podeu veure com de ferotge pot ser la mar en aquest estret. Nosaltres hem tirat de predicció del temps, i una mica de sort, per passar ben de pressa tot esquivant les tempestes.

Una altra cosa que estem notant és que avui, el tercer dia de navegació, la llum del dia dura moltíssim. Són les dotze de la nit i encara tenim llum! Quan arribem a l’Antàrtida, per sobre dels 60º de latitud, serà quasi sempre de dia. Ara mateix, a Catalunya, situada a l’Hemisferi Nord, és hivern, i al Pol Nord és negra nit durant les 24 h del dia. En canvi aquí és estiu i sempre hi ha llum. És per això que la majoria de científics que treballem a l’Antàrtida hi anem entre els mesos de novembre i març, perquè és quan fa menys fred i el clima és més amable. Tot i això, esperem temperatures per sota zero.

La longitud (els meridians), determinen les hores de cada zona. Nosaltres, a Ushuaia, vam celebrar dos cops el cap d’any. A les vuit del vespre, mitjanit a Catalunya, vam trucar  les nostres famílies per desitjar-los un feliç 2015, però nosaltres ens vam haver d’esperar 4 hores per celebrar-ho amb la gent d’Argentina.

Avui, dia 4 de gener, direcció sud, hem vist el primer iceberg que ens indica que estem cada cop més a prop. Els petrells antàrtics volen pels voltants del vaixell i hem vist tres foques saltant que s’allunyaven de nosaltres, una balena que sortia a respirar i molts grups de pingüins nedant com si fossin peixos i no ocells. La seva presència i el fred cada cop més intens que fa a coberta ens fan pensar que no som gaire lluny de l’Antàrtida!