icono_poesiaEpíleg

 

Per Rafel Simó, cap científic de l’expedició (i poeta)

12 de febrer 2015

Ja ho dèiem, que un viatge com aquest et regira l’ànima i et construeix, et condensa els somnis, et connecta, et desperta a la bellesa. Hem treballat molt tot afrontant els reptes de la meteorologia, dels corrents, de la incertesa i la improvisació en funció de les dades, del cansament, de la convivència de tarannàs diferents. I ens n’hem sortit. La recompensa és enorme, tant de coneixement nou com d’imatges inesborrables. I de fils trenats amb els companys, amb les escoles, amb la gent de les bases, amb els de casa.

Prop de la Base de l’illa Livingstone hi ha una roca increïble, totalment natural, que és com una mà que assenyala cap a casa. Ja està tot fet i bufo alleugerit. Què dic, alleugerit… sospiro satisfet i orgullós, agraït, i ja començo a covar un nou projecte. Abans, però, caldrà reposar, abraçar, mastegar, estimar, empènyer, riure, escriure, escoltar. Ves que vinc, amb ganes de vosaltres.

 

Sonet per a un viatge sonat

Volia un final de records indestructibles
i, a l’hora dels secrets, de somiar prodigis,
diu el pressentiment: tindràs el que desitgis.
I jo li he fet a mans la llista d’impossibles:

petrells del Cap fent safareig, rient, rentant-se,
un mar voluptuós com cossos que s’embalen,
i tres balenes que s’acosten i ens regalen
el seu fer lent i hipnotitzant, com una dansa.

I encara no en tinc prou: entre aquell broll de vida
directa en vena, de criatures estimant-se,
acluco els ulls i et sé present, embadalida.

9 de febrer 2015

Va dir: ‘Mestre, fa temps que busco la bellesa… he travessat muntanyes, he escoltat música en lloc increïbles, m’he deixat xuclar pel silenci mineral, he creuat mars estucats de gel, aquarel·les de tots els blaus, he vist saltar balenes i pingüins, vessar glaceres al Neumayer, sagnar les roques als Fuelles de Neptuno. He vist molta bellesa, i tant, però l’he vista passar. Em vau dir que dugués els ulls ben oberts, l’ànim despert. Que no escatimés somriures ni m’amagués els plors, que no jutgés, que no tingués por, que respirés la vida. Que sortís, que deixés entrar. Que fos generosa amb els meus dons i estimés pel goig de fer-ho. Que fos ben jo. Tot això he fet, amb l’esperança que la bellesa es quedaria. Però sempre se m’escapa i em deixa un buit, i en ploro la pèrdua.”

El Mestre va somriure carinyosament tot mirant-la als ulls, com si ja hagués estat esperant la pregunta.  “Tot això has fet, no en tinc cap dubte. Se’t nota en el mirar, que és tot guspira, i en el posat, les mans esteses. I et penses que no tens recompensa? Té, aquí hi ha bellesa per un omplir un bol, i un altre, i encara un altre.”

Va prendre el bol i va mirar-hi a dins: l’aigua va tornar-li la mirada. Li va semblar que ja ho entenia abans que el Mestre parlés encara una vegada: “Hi ha qui mira el món, el respira, i el vessa pels ulls, tot fet energia i tendresa. Com l’iceberg que s’encén amb un cop de llum. No hi ha font de bellesa més autèntica i inacabable que deixar-se commoure, sentir-se viu i donar-se tot.”

2 de febrer 2015

La Creu del Sud que apunti al punt
i s’acompleixin les expectatives.
El punt on el satèl·lit insinuï
que tal vegada hi hagi un bloom
prou definit, prou ufanós,
prou lluny d’aigües prohibides.

Un punt on el fluoròmetre s’enfili
i els corrents siguin propicis
-mai massa forts, millor si xuclen,
i el mar i el vent s’encalmin prou
com perquè tot tingui un encaix,
i l’aire sigui ple i l’aigua fèrtil.

Al capdavall, heus aquí el punt:
cinquanta i tretze llargs del sud
trenta-nou cinquanta-set oest,
l’indret precís on sec
   i prenc alè
i em miro el Mikhail i m’asserena,
i deixo que condensi el temps passat
quan tot era un projecte, una incertesa,
un punt en el futur, una quimera.

26 de gener 2015

Al sud de tot, el fred té gust de sal. Les hores es fan llargues; la nit passa i no baixa, no para taula, al sud de tot, i l’enyorança fa córrer les converses.
Al sud de tot es troben els silencis més i tot que les rialles. El blanc i el blau fan festa grossa, al sud de tot, i el negre és un avís per al desig d’anomalies.
Al sud de tot, la vida no és poruga i fa la seva, i això et fa connectar-hi amb la sintonia dels lliures, del qui no està sempre amatent a l’amenaça. El mar fa olor de descoberta; i, si no en fa, et penja a la pell interrogants d’agulles fredes. Seguim tots un mateix vent, al sud de tot, però cadascú ha sargit la seva vela. El sol encén els ànims i els convoca. És ben escàs, el sol, al sud de tot. Però, com aquell somriure, només que tregui el nas tot es perfila i s’encomana.

Tan lluny del nord, els ulls es fan miops però la mirada és més precisa, ves quina cosa. Desconnectem del món estrident, del món convuls, i connectem al món primer, de fluids i ploma i pedra.
Al sud de tot, la vida cap per avall t’emplena els ulls de ganes; camines poc i tanmateix sents que et mous contínuament. Tot troba un lloc, al sud de tot: l’aprenentatge, l’esforç, el repòs, la confidència, el fil estirat des de casa. Vivim la sort rumiant com ho compartirem, a la tornada, si no és agraint l’espera i la distància.

Ja queda poc més sud, al sud de tot.
I, si et descuides i et passes, ja ets al sud de l’altra banda. Així és el món i el som, al sud de tot.

19 de gener 2015

El color del mar és un estat d’ànim. Hi ha mars de plom, encaparrats. Hi ha mars ambre furiosos, revoltats d’ira. N’hi ha d’oliosos, arbequins, expectants. N’hi ha encesos de blanc, inquiets, i mars turquesa, relaxats. N’hi ha de maragda, fèrtils, creatius, generosos. I n’hi ha d’un blau anyil punyent i precís, valent, joiós, lliure.

Aquí baix, sovint el mar és com opac, com si el fred fes condensar la llum que amb prou feines s’ha esmunyit dels núvols. Només els petrells i el pingüins festegen amb l’opac sense deixar un reflex. Fins que surt el sol i la llum s’escampa com ho fan les bones notícies. Passa un gel flotant, i es vessen tot els blaus i regalimen gel avall, dintre de l’aigua. Es vessa també la vida, que es retalla i treu el cap per tot arreu. L’eufòria dura com un poema, que és curt o etern segons el pòsit que deixa. Com una cançó, com un viatge.

El nostre és un viatge d’estats d’ànim, una altra pedra del nostre projecte en construcció. Tornarem als nostres una mica més alguna cosa, amb la convicció que, fins i tot per a ells, aquesta mica més compensarà l’absència.

12 de gener 2015

És ben estrany, el gel. Estrany i magnètic. Un cúmul de textures, de formes, d’invitacions. El veus quiet i tanmateix saps que és viu, canviant, efímer. Com totes les coses canviants, desperta la fascinació de les preguntes: d’on ve, què conté, quant durarà. I ens dóna la mesura del temps, de l’ara i de l’adéu. Dels meus records del gel, en tinc dos a la capseta dels tresors: veure sortir un iceberg immens del silenci de la boira, des d’una zodíac, i veure encendre’s un iceberg amb un raig de sol entre els grisos d’un paisatge ennuvolat, talment com si dugués la llum a dins. De fet, som icebergs. Duem molt més a dins del que mostrem, i som fets de la mateixa pasta, tossuda i modelable, efímera i eterna. I, mira, de tant en tant en veiem encendre’s un, d’iceberg, que se’ns fa especial. I la trobada esdevé màgica i fecunda i alguna cosa canvia i ja no torna enrere. Oi? Miro d’afinar la guitarreta del vaixell, i us ho canto.

 

A cop de gas creuem la boira A cop de vida entre la boira
que talla els nervis amb el fred, que talla els ànims amb el fred,
i adorm els dits i pren les hores duc més a dins que ensenyo a fora
i escampa els ànims en un mar de gel. i escric poemes des d’un lloc secret.
La ràdio diu que anem amb compte; Però aquest matí sento que cantes,
ja som a prop, li contestem… dus a la mà un poema meu…
I en aquell punt s’encén un iceberg, I en aquell punt s’encén un iceberg,
ni un dia abans ni al cap d’un mes. ni un dia abans ni al cap d’un mes.
En aquell punt precís del temps, En aquell punt precís del temps,
un cop de llum. un cop de llum.

8 de gener 2015

Hi ha ben poques experiències a la vida que ens remoguin tant com començar un viatge. I això que ho fem a cada moment, pràcticament cada dia. Sortim d’allò que ja coneixem per entrar en un nou lloc, un nou repte, una nova relació, un nou projecte. Un viatge com aquest, al sud de tot, t’agafa tot sencer i et sacseja l’ànima. Per això, perquè ja ho has notat quan el preparaves, abandonar el recer d’Ushuaia i descobrir el primer gel amb forma de presagi no té preu. Tots al vaixell tenim aquella serenitat estranya de qui conté l’alè per por que se li escapi un crit que trenqui l’encanteri. Som aquí moguts per la curiositat, o l’aventura, o l’admiració per allò que no podem abastar per noms que vulguem posar-hi. Neven converses i els repetidors encomanen les ganes. Hi ha una complicitat nova, entre nosaltres.

Què ho fa, que es trobin dos viatgers
si cada un és gelós del seu viatge?
No serà que l’atzar que dicta el temps
ve tot carregat de mapes?