icono_diarioDiari de Campanya

 


On està l’Hespérides ara? Consulta la posició actual del vaixell

 

13 de febrer 2015
Penúltima parada…i l’hora dels adéus.

Illa Rey Jorge
Aquesta Illa és la més gran de les que conformen l’arxipèlag de les Shetland del Sud. Allà hi ha l’aeroport xilè des d’on es realitzen vols cap a Punta Arenas (Xile).

Penúltima parada.

Anem a recollir uns investigadors per portar-los a la BAE Juan Carlos I. Quan entrem a la badia de la Base Frey (xilena) hi ha un ambient espectacular. Dos patrulleres, un helicòpter, un avió que està aterrant i un vaixell de passatgers que va fent viatges amb les zòdiacs per embarcar els turistes, els que volen directament a l’Antàrtida per estalviar-se el Drake, i que acaben d’aterrar. A mà esquerra un petit refugi argentí voltat de molsa. Més enllà, la base xinesa i cap a la dreta la uruguaiana. Davant tenim tot el desplegament de la Frey, amb escola, església, una carpa, uns mòduls que són com cases. I és que hi viuen famílies tot l’any. Les llumetes vermelles de l’aeroport donen sensació d’activitat. Just a la dreta de Frey hi ha la base russa, amb la seva església ortodoxa damunt d’un turonet. És molt curiós veure edificis religiosos a l’Antàrtida…

Recollim la gent i ara ja sí, prenem el rumb cap l’última parada.


BAE Juan Carlos I

Un mes i dos dies després tornem a la Base Antàrtica Espanyola (BAE) Juan Carlos I, a l’Illa Livingston, aquest cop per visitar-la.
Això del teletubbie i la zòdiac ja està xupat, ho fem en un obrir i tancar d’ulls. Aquesta campanya ens ha donat moltes oportunitats de baixar a terra -no és gaire freqüent poder baixar tant en una sola campanya- i som conscients de l’esforç que això comporta per a la tripulació; ho agraïm profundament, cada baixada és un regal per estar en contacte amb la terra antàrtica, la seva fauna, la natura.

Però aquesta no és una visita qualsevol. Molts hi tenim companys i amics a qui ens fa molta il·lusió abraçar en aquestes llunyanes i gèlides terres. A la platja ens rep el Jordi Felipe, el cap de la base, que s’inclou a la llista dels vells coneguts. A la base, a més dels de casa, ara mateix, hi ha japonesos, russos, alemanys, portuguesos, ucraïnesos… La ciència no entén de fronteres. I l’Antàrtida no és de ningú però és casa de tots.


El Jordi ho ha preparat tot, amb ajuda de la resta de companys de la BAE, perquè les hores que siguem amb ells ens ho passem bé. Primer se’ns ofereixen els guies de muntanya per fer una excursió pels voltants. Els que anem a la glacera Johnsons hem de caminar per la platja, esquivar onades, pingüins i foques, pujar unes roques amb l’ajuda de cordes i fer una mica la cabra. No és complicat, però té un toc d’aventura que ens fa pujar l’adrenalina. Per darrera d’una extensa platja de pedres, hi ha una petita badia i la glacera al fons, tenyida amb les cendres de les erupcions de la veïna Decepción. Ens rep amb una petita esllavissada i el tro associat. Ens deixa muts. L’adrenalina es converteix de cop en pau. Avui anem en tropa, però és un lloc que desprèn molta serenor, a tots ens encantaria anar-hi en solitari per escoltar el silenci. A la platja observem una foca endormiscada que es deixa fotografiar sense preocupar-se gaire, salpes, krill, pedretes, closques de petxines…


De tornada a la base explorem els camps de molsa, les roques plenes de líquens. Podem veure també les dues úniques espècies de plantes que podem trobar a l’Antàrtida: la gramínia Deschampsia antarctica i la Colobanthus quitensis, coneguda com a perla antàrtica o clavell antàrtic. Està tot molt verd, i contrasta amb la sorra negra, el vermell de la base i el blanc de les muntanyes. Encara tenim una mica de temps per explorar l’altre costat de la platja, on veiem pingüins de corona blanca i de cara blanca. Darrera d’unes roques agrestes hi ha unes caletes que recorden la Costa Brava, i ens fa pensar que aviat tornarem a veure els nostres paisatges.

El cuiner de la base s’ha currat un dinar per a tots, i això que som vora de 60! Els pinxos i el rissotto de xai estan de luxe! Mengem, brindem, fem una foto de grup, xerrem, riem. Hi ha un ambient d’alegria. Els companys de la BAE són tots maquíssims, bona gent! Després de dinar, en Jordi ens fa una visita per la base, els mòduls d’habitabilitat, els dormitoris, els lavabos, la zona del menjador, els esquís, les motos de neu, les grues, incineradora, generadors, el gimnàs. Fins i tot tenen dues porteries que delimiten un camp de futbol improvisat! Ens ha passat el temps volant. Hem de marxar, ens queda l’alegria del que hem viscut i la tristesa dels adéus. La majoria somiem en tornar un dia a fer els nostres estudis a la base, s’hi ha d’estar la mar de bé. El mar i les campanyes oceanogràfiques ens encanten, però quedar-se aïllat en una base ha de ser també una gran experiència.


L’hora dels adéus.
Tornem a Decepción a recollir els darrers passatgers que portarem amb nosaltres de tornada a Ushuaia.

El vaixell torna a anar ple de científics i científiques de tot el món que han estat fent les seves investigacions a l’Antàrtida. Última vegada que creuem els Fuelles de Neptuno. Cadascú està fent el seu ritual de comiat: els solitaris, els fotògrafs, els ploraners, els que tenen moltes ganes de tornar ja a casa, els que es quedarien més temps al sud de tot… A proa, els veterans obren una ampolla de cava, diuen que qui brinda en passar pels Fuelles, torna. Canviem els plors per somriures i aixequem el got. I tornem cadascú al seu recés particular. Volem captar les últimes imatges d’aquest lloc, i acomiadar-nos, ara sí, del tot.

El cor està dividit. Les ganes de tornar casa per un costat, abraçar i petonejar als nostres. Explicar-los el que hem viscut, remirar les fotos… Per altra banda el cor es queda trist, és hora de dir adéu a gent amb qui hem conviscut intensament el darrer més i mig. Potser no els tornem a veure. És hora de dir adéu als paisatges i a la natura del sisè continent, tan desconegut encara per a la majoria d’habitants del planeta.

Ens sentim privilegiats de poder desenvolupar part de la nostra feina en aquest lloc. També sentim la responsabilitat que això comporta. Tornem amb les nostres mostres, les nostres dades, les nostres mesures. Ara queda processar les mostres, analitzar les dades, entendre els resultats, treure’n conclusions i donar-les a conèixer. I la ciència i el coneixement sobre el nostre planeta avança. Serà el nostre granet de sorra.

La motxilla personal plena de sospirs, imatges, silencis, experiències, moments, mirades, emocions. Ens donaran corda quan ho necessitem, quan ens envaeixi la melangia, quan tornem a la rutina i necessitem parar una estona. Quan necessitem emocionar-nos, o tranquil·litzar-nos, o somriure.

L’Antàrtida: majestuosa, minimalista, espectacular, feréstega, austera, fantasmagòrica, lluminosa… Magnètica. Encara no l’hem acabat d’abandonar i ja necessitem tornar-hi.


9 de febrer 2015
Sortir a coberta sempre té premi (citant a C. Pedrós-Alió)

Som a la càmera de científics, menjant formatge i embotit ibèric, i fent un xin xin amb vi, o cervesa, o refresc, que cadascú té la seva beguda preferida per brindar pel final de la feina ben feta. Hem estat fent l’últim cicle dia-nit de la campanya al Mar de Bellingshausen. Ja està! Ara queda el retorn… Però encara no hi volem pensar.
Sortir a coberta sempre té premi (la frase és del nostre company Carles Pedrós-Alió, i l’apliquem sempre que podem). Aquesta nit el premi es materialitza a mitjanit, una lluna plena immensa a babor i l’ocàs del sol a estribor.

 


Anvers i Palmer Station
Per sobre d’una boirina blanca que tapa l’horitzó, s’endevinen els pics imponents de les muntanyes d’Anvers. Aquesta illa de 70 quilòmetres és la més gran de l’arxipèlag Palmer. Aquí hi ha la base americana de Palmer, construïda als anys 60. Actualment acull 45 científics a l’estiu i una dotzena durant l’hivern.
Avui ens llevem nerviosos. Baixarem a visitar-la. Als nervis de visitar un lloc nou se’ls afegeixen les ganes de trepitjar terra després de més d’un mes de vaixell. El dia és perfecte, el mar com una bassa d’oli i ni gota de fred. No ens importa la feixuga tasca que suposa posar-nos el nostre estimat teletubbie, que se’ns talli la circulació de les mans dintre aquell canell maleït de neoprè. Ni baixar a la zòdiac per una escala de fusta que penja d’estribor, amb unes sabates fetes per a peus gegants. Arribem i ens està esperant el personal de la base, i també una foca menja-crancs que dorm tranquil·lament entre les roques i que sembla de peluix, un colom antàrtic, un skua. Ens divideixen en grups i ens passegen i ens expliquen coses sobre Palmer.  La base consta de diversos edificis i, entremig, contenidors, ferralla, tancs… Totes les bases s’assemblen, amb un cert aire entre decadent i extraterrestre, però en un entorn espectacular. Entre d’altres, hi ha el mòdul d’habitabilitat, els laboratoris, els contenidors de deixalles, gimnàs, sauna, un bar… Ens expliquen moltes coses, com es viu, què investiguen, com ho fan, etc. A l’estació hi ha fins i tot botiga. Des de lluny sembla que tinguin la roba estesa a la intempèrie, però no, són tots els modelets de samarretes, dessuadores, gorres, etc., exposats per al turista i per als científics que, com nosaltres, els visitem. Ens sembla una mica pervers fer shopping a l’Antàrtida, però piquem… És la nostra condició humana, el souvenir ens pirra. Finalitzem la visita amb una estampa pel passaport, un cafè i un brownie, al costat d’una agradable sala d’estar amb llar de foc. Fem intercanvi i els científics de Palmer visiten el vaixell.
La tornada amb la zòdiac també té premi. En només dues hores que hem estat a la base, ara el mar està ple de trossets de gel caiguts de la glacera; ens apropem a les roques, veiem un corb marí, una foca que neda, ens apropem a un iceberg, les muntanyes i les glaceres al fons, i l’Hespérides enmig de tanta bellesa. El patró de la zòdiac ens deixa gaudir del moment, alenteix un pèl la marxa i intentem retenir totes les imatges ben endins… viurem de renda una bona temporada.
Com si no n’haguéssim tingut prou, a la tarda ens avisen els companys que estaven mirant el mar: hi ha una balena saltarina a proa. Mare meva, fa unes acrobàcies espectaculars, sembla que juga amb les onades que s’acaben de formar gràcies a un vent que s’ha aixecat just després de tornar de la visita, en un plis. A la majoria ens ha agafat d’imprevist i, com en molts moments en aquesta campanya, hem d’escollir entre anar a buscar la càmera per immortalitzar el moment (arriscant-nos a perdre’ns-el) o passar de tot i viure-ho. La majoria escollim la segona opció i al pont hi ha ambient de festa major.


Canal de Neumayer i Estret de Gerlache.
Això és un no parar! A les 8:00 del matí, puntuals, som a proa. Estem a punt d’endinsar-nos en el Canal de Neumayer i seguir per l’estret de Gerlache. Diuen que és uns dels llocs més impressionants de l’Antàrtida. El Sol ens acompanya, que afortunats! Estem voltats de terra. Per on s’entra? Sembla impossible! Però no ho és. En qüestió de minuts estem en un canal, no sabem si mirar a babor o a estribor. Tot és bonic, tot ens fa obrir la boca de bat a bat. Avui quasi no hi ha fauna, almenys amb l’esplendor d’altres dies, però avui l’espectacle és geològic, de llums, de textures, de colors. Muntanyes feréstegues, de roca fosca, tenyides de blanc. Podrien semblar els Alps… Però aquestes s’alcen al costat mateix del mar! Glaceres esquerdades que hi desemboquen. Un blanc infinit sense talls, on s’ajunten els núvols i les muntanyes de nata. Si t’aboques a la barana del vaixell i mires endavant, desapareixen els colors del vaixell i dels anoracs dels companys. Llavors tot és blanc, gris, negre, un pèl de blau lluminós entre els núvols. La llum hi juga un paper molt important, donant mil matisos al blanc, en principi tan minimalista. Vira cap a blau, cap a daurat, cap a platejat, cap a gris, es tenyeix de marró, de negre, inclús de rosa depenent de l’hora del dia… Cap foto fa justícia a la preciositat de veure-ho en directe.

 


Illa Decepción
Per moltes vegades que creuem l’estret que dóna pas a l’interior d’Illa Decepción, no ens en cansem. Estem fatigats però matinem expressament per veure-ho. Avui fa un dia clar i veiem molt bé Caleta Balleneros, la platja amb els lleons marins, la pingüinera. Avui tornarem a baixar, mentre la tripulació fa les tasques d’abastiment una altra vegada. El paisatge antàrtic pot semblar monòton però la veritat és que és molt canviant, i Decepción és un lloc especialment “viu”. Les roques, menys cobertes per neu, ensenyen els colors dels diferents estrats: rogencs, grisos, marronosos, negres, en contrast amb el verd de la molsa… La platja per la que vam passejar l’altre dia, davant de la base, ha retrocedit alguns metres, s’ha fos la neu i ara els mòduls queden com penjant sobre el terra.
Un grup ens hem dirigit a la pingüinera. L’excursió ha estat llargueta: hem passat per la platja, on ens han ensenyat les dents els lleons marins, hem creuat prats de molsa i líquens. Als llacs dels cràters s’ha fos el gel i tenen uns colors blaus-verdosos espectaculars. Creuem un rierol, caminem per la neu, per la roca, pel fang, ens enfonsem a la sorra, pugem carenes. Surt el vent i ens dificulta la caminada, però avancem amb la decisió que provoca el desig de la recompensa final. Després de baixar un pendent empinat costa avall arribem al mar, a l’altre cantó de l’illa, on ens espera una colònia amb 20.000 parelles de pingüins de cara blanca. Podem veure com tenen cura dels pollets, com alguns estan mudant el plomatge, com fan els nius, com alimenten i protegeixen les cries…
La resta del grup ens hem quedat a prop de la base, hem passejat per la platja, hem vist foques, els lleons marins, un skua amb els seus pollets, i ens hem apropat fins a la base argentina. És un lloc molt acollidor, amb llar de foc; s’hi estava calentet i ens han convidat a cafè amb llet i alfajores. Sembla un refugi de muntanya, xerrem animadament i per un moment quasi ens oblidem que som a l’Antàrtida.


2 de febrer 2015

Geòrgia del Sud
La treva que esperàvem ha arribat. Posem rumb cap al Nord, sortim de la zona antàrtica per dirigir-nos a la subantàrtica, a l’Illa de Geòrgia del Sud, a mostrejar el tercer bloom d’interès. Estem seguint una tempesta que acaba de pasar; d’aquesta manera trobem mar de fons (ones d’uns 4 metres), que és una mica incòmoda per la gent que es mareja, però no tant com si la tempesta t’atrapés. Al pont del vaixell miren tota l’estona de trobar el rumb més apropiat perquè el vaixell i la gent pateixi el mínim possible. Un detallàs! De tota manera, tots, en secret per no temptar, desitgem un dia d’aquells on el mar s’enfada de veritat.
L’Illa Geòrgia del Sud, com les Illes Orcades del Sud, ocupada per britànics i reclamada per argentins, és una illa coberta per glaceres i abruptes muntanyes nevades. Durant la primera meitat del segle passat va ser un lloc clau per a la indústria pesquera, comptant amb algunes estacions baleneres, sobretot noruegues. Té alguns atractius turístics, com la tomba de Shackleton. Després d’arribar-hi amb alguns dels seus homes l’any 1916, i aconseguir rescatar la tripulació de l’Endurance que havia quedat a Illa Elefant, va tornar-hi l’any 1922 de camí cap a l’Antàrtida. Volia intentar, una altra vegada, creuar el continent blanc. Va morir als 47 anys d’un atac de cor a la mateixa illa on s’havia salvat uns anys abans. La seva vídua va demanar que l’enterressin allí.

Dies de trànsit
Són tres dies de trànsit i només mostrejarem del continu. Aprofitem per descansar una mica després de dos mostrejos intensius a Orcades i al Nord de Weddell. Mirem pel·lícules, juguem al trivial, xerrem, pugem al pont, anem a fer un cafè a màquines… Aprofitem i baixem al microscopi, ens deixem meravellar per les formes que la natura ha donat a diatomees, ciliats, dinoflagel·lades… Les simetries, les punxes, els anells, les closques… És un vici. Mentre un mira al microscopi i busca les formes més boniques i les enfoca a la pantalla de l’ordinador, n’hi ha quatre que anem fent ooooohs i aaaaaahs davant tanta bellesa. Fa solet i sortim a la coberta; aprofitem per fer una mica la fotosíntesi a la nostra manera, captem tota l’energia que ens dóna el Sol, carreguem piles. Malgrat la treva enyorem l’adrenalina i el moviment del laboratori, quan treballem el temps passa més ràpid. Es donen moments molt divertits, al laboratori. Sol passar quan tenim molta feina, tothom corre per allà i estem tots molt derrotats. La feina al vaixell és cansada però relaxant, paradoxal però comprovat.

Lat 50º18’ Long 39º 45’
El mar en aquestes latituds té molts colors i cares. En aquesta campanya encara no l’havíem vist enfadat. Avui ho està, per fi, i malgrat la incomoditat del moviment, captiva. Et sents petit i et deixes protegir pel vaixell. Estem més al Nord i torna a visitar-nos la nit més fosca. El vaixell cruix quan dormim. A més de fosca, la nit està coberta d’una boira espessa. Neva a la llum del focus de proa, els flocs de neu semblen lluernes. Fantasmagòric i màgic. Un altre momentàs per guardar a la motxilla dels records.

 


Altres estratègies de mostreig: la microcapa
Ja us hem parlat del CTD, que ens permet agafar aigua de la profunditat que volem. Això no és del tot cert, perquè l’estructura del CTD i la mida de les ampolles és tan gran que no podem agafar l’aigua més superficial. I, a més a més, quina és l’aigua més superficial de l’oceà? Si simplement tiréssim una galleda amb una corda i l’omplíssim, aquella aigua seria representativa de la part del mar que està en contacte amb l’aire? Hi ha qui ha observat que, en condicions de mar en calma, es forma una pel·lícula, ben bé a la superfície del mar, que és aigua amb unes característiques diferents de la de sota. La raó és que s’hi acumulen substàncies orgàniques i els microorganismes que se n’alimenten. De fet, si un dia sou a alta mar i hi ha molta calma, veureu que l’aigua de la superfície pren un color tornassolat, fins i tot oliós.

Sembla ser que aquesta microcapa diferenciada té un gruix aproximat d’una cinquena part de mil·límetre. Impossible agafar-la ni amb cap recipient ni xuclant. Com ho fem, doncs? L’invent és enginyós: des de la zòdiac, suquem un plat de vidre perfectament recte i curosament net. El suquem perpendicular a l’aigua, com si la talléssim. Després el traiem poc a poc, i la capa més superficial s’adhereix al vidre per totes dues cares. Deixem que gotegi una mica l’aigua menys adherida, i la que queda l’escurem, a l’interior d’una ampolleta, amb una placa de plàstic ben neta, de manera semblant a com ho fem per rentar els vidres del cotxe.
Cada vegada que ho fem recollim uns pocs mil·lilitres; per recollir-ne un quart de litre ens hi estem una mica més de mitja hora. Alguna vegada n’hem recollit un litre i quart, imagineu-vos quina feinada!
Al laboratori, els companys prenen aquest tresor i n’analitzen la química i la microbiologia. Per tal de comparar, agafem també una mostra d’aigua de 10 cm de fondària. Això ho fem amb un tubet i un flotador que ens manté l’entrada del tub a 10 cm independentment de les onades. Per l’altre extrem del tub xuclem l’aigua amb una xeringa de vidre.

Els mariners que ens acompanyen a la zòdiac es riuen de nosaltres i dels nostres invents i paciència. Però el cert és que a ells també els agrada allunyar-se del vaixell una estona, parar els motors, deixar-se bressolar en silenci, sota la mirada encuriosida de pingüins i petrells, i deixar que surtin els acudits i les confidències.


25 de gener

Venim del pont. Ja sabeu, el lloc perfecte per tornar a estar en pau amb un mateix. Sembla que allà no et pugui pasar res dolent, malgrat el vent, els gels, les ones o la neu.

Després de mostrejar amb intensitat el bloom de les Illes Orcades, i veient que el temps a les Illes Geòrgia del Sud no millora, hem decidit anar cap al Sud, cap al mar de Weddell, tot i que tampoc no està clar que puguem avançar gaire, ja que els mapes indiquen que la banquisa aquest any no s’ha desfet gaire i el vaixell no pot trencar el gel. De camí, des del pont, arribem a comptar fins a 57 bufs de balenes, i segur que n’hi ha més. Si hi posem música i llums de colors semblaria l’espectacle de les fonts de Montjuïc, versió marina. Centenars d’aus marines ens sobrevolen durant una llarga estona. Quan planegen gairebé tocant l’aigua flipem, quin control! Transmeten una sensació de llibertat que ens fa molta enveja. Acabem d’entrar a la plataforma sud de les Orcades, i els corrents porten aigües riques que alimenten aquest espectacle de vida concentrada.

El pont i màquines, el cervell i el corde l’Hespérides.
Els primers exploradors antàrtics es llençaven a la mar sense GPS, ni mapes de predicció del temps, ni dels gels, ni sondes, ni radars, ni res de tot això. No sempre sortia bé…

Ara tenim molta sort, podem preveure-ho i decidir on anem i quan, tenint en compte els riscos. Portem dies pendents de la previsió del temps mirant diferents webs: que si l’alçada de les onades, el vent, els gels, les tempestes. I mirant les dades de satèl·lit, per saber on ens esperen les aigües riques en clorofil·la. Tot en temps real, tot informatitzat.
Pujar al pont, el cervell del vaixell, i trobar-te els binocles, la giroscòpica que marca el rumb, que si l’agulla magistral, la desviació magnètica, una carta nàutica de paper (amb les seves batimetries, la seva cartografia precisa ben dibuixada), un compàs i un llapis, el quadern de bitàcora… Té un toc romàntic i tot. En Josemi i en Gregorio ens expliquen pacientment per què serveix cada cosa i com es calcula el rumb vertader, tenint en compte la declinació magnètica, el rumb de l’agulla i la desviació. Està bé que malgrat l’electrònica es mantinguin aquestes pràctiques. Artesania fina que ens recorda els mariners que van explorar els pols ara fa més d’un segle.

 


Amb aquest bon sabor de boca baixem a màquines. Ja fa dies que ens en fan propaganda, diuen que hi fan el millor cafè del vaixell. I tenen raó, ens preparen un bombó en tota regla, com el del bar de sota de casa. Quan ja portes dies de campanya aquests petits detalls et fan molt feliç. L’Emilio ens fa una visita guiada, unes “portes obertes” al cor del vaixell. Ho explica senzill però detallat, però des de la nostra ignorància en mecànica, ens sembla que tot és molt complicat. Ens posem els cascs a les orelles per protegir-nos del soroll. Baixem fins a les entranyes del vaixell; quina impressió, estem en el punt més baix de la panxa de l’Hespérides. A sota, l’oceà antàrtic amb els seus misteris. Ens sorprèn la netedat del lloc, ens ho esperàvem tot ple d’oli o de greix.
El cor consta de dos motors elèctrics principals, els propulsors encarregats de moure l’hèlix, que s’alimenten de l’energia elèctrica que li proporcionen 4 motors dièsel generadors de corrent. El 30% aproximadament d’aquesta corrent passa per una sèrie de transformadors i és la que s’utilitza per tenir llum i corrent a tot el vaixell. Vaja, que estem sobre una central elèctrica flotant. També veiem la dessalinitzadora que, mitjançant l’òsmosi inversa, produeix l’aigua dolça de tot el vaixell, a partir d’aigua de mar. El tanc de combustible ple porta 429.000 litres de gasoil i, en condicions normals de velocitat i maniobres, tindríem una autonomia per a uns 60 dies. A màquines es manté l’onda retro, els colors taronja i verd sixties de la salaens transporten a les pel·lícules de Wes Anderson… si ens posem un gorro de llana roig seríem uns Zissous de primera.

Estem més al sud i es nota. Tenim els típics dies antàrtics: temperatura sota zero, neu, el vent que et glaça la cara. Mostrejar l’aigua freda de les ampolles del CTD és un suplici. Les mans se’ns glacen, fa mal. És una sensació ja coneguda per molts, el preu de mostrejar al congelador de la terra. Però no ens importa repetir.


Altres estratègies de mostreig
Cicles dia i nit
A cada bloom que visitem farem un cicle dia/nit. De la mateixa manera que nosaltres tenim un bioritme amb unes hores d’activitat i altres de descans, durant 24 hores, els organismes del plàncton sospitem que també. Per tal d’esbrinar-ho, mostregem cada 4 hores la mateixa massa d’aigua durant un total de 32 hores, per tenir un dia complet i una mica més. D’aquesta manera volem caracteritzar com varia la seva activitat durant el dia, els canvis químics que es produeixen a l’aigua… Paral·lelament, mesurarem la penetració de la radiació solar a l’aigua amb un aparell que es diu radiòmetre.

Durant el cicle dia-nit vam aprofitar per fer fotos cada cop que mostrejàvem, cada 4 hores més o menys. Vam intentar agafar els mateixos punts de referència, un iceberg i les Illes Orcades. Hem afegit també la posta de sol, que va ser espectacular. Fixeu-vos que el sol es pon entre les nou de la nit i les deu, i torna a sortir cap a les 12 de la nit, de manera que tot i fer-se fosc una estona no és mai negra nit. Aquestes hores depenen de la latitut. Ara, per exemple, estem més al Sud i la posta de sol i la sortida han variat una mitja hora respecte la posta i sortida a les Illes Orcades. Si estéssim al mig del continent no arribaria ni tan sols a fer-se fosc.
A mitja nit vam fer dues fotos: una a l’iceberg, per on sortia el sol, i una des de la proa, on es veia la lluna.


Fotos del cicle dia-nit

Com es mostreja la mateixa massa d’aigua al llarg del temps?
En Mikhail, el nostre expert en oceanografia física, ens explica què vol dir un mostreig Lagrangià.

El moviment d’un fluid es pot estudiar de forma euleriana (des d’un punt fix) o lagrangiana (”incrustats” i movent-nos amb el propi fluid).
Imagineu que voleu estudiar el trànsit. Si poseu una càmera en un punt fix i aneu enregistrant el trànsit que passa per aquell punt, estaríem agafant mostres de forma euleriana. Per contra, si posem la càmera dintre un cotxe que circula i enregistrem el trànsit des d’allà, estaríem agafant mostres de forma lagrangiana. Al mar, per seguir una mateixa massa d’aigua de forma lagrangiana hi ha diferents estratègies. Nosaltres estem fent servir dues boies, cadascuna unida a una corda de 10 metres, que està unida a 10 metres de vela.
Igual que a l’aire la vela es fa empènyer pel vent, a l’aigua es fa empènyer pel corrent. D’aquesta manera, les boies es mouen segons els corrents que circulen entre els 10 i 20 m per sota de la superfície, i no pel vent que les faria anar segons el buf, que a vegades és contrari al corrent.

Aquestes boies emeten un senyal a una freqüència determinada, que és captat per un satèl·lit, i aquest envia les coordenades de GPS a un centre de dades. D’aquesta manera el vaixell pot anar-les seguint, i cada 4h mostregem la mateixa massa d’aigua, on es troba el nostre bloom. Així sabem què li passa a una mateixa comunitat de plàncton al llarg d’uns quants dies.

En el segon bloom que hem mostrejat, al sud de les Orcades, ens arriscàvem a perdre les boies entre el gel flotant. El que hem fet ha estat agafar de referència dos icebergs. Al pont n’han batejat un com a “Camp Nou” (un que és tabular i molt gran) i l’altre, un d’irregular que té dues punxes, l’anomenen “fita”. Ja us vam dir que la major part d’un iceberg està sota l’aigua, de manera que es mouen segons els corrents i no segons els vents superficials, a diferència dels gels més petits, que són empesos pels vents. Així doncs, aquests dos icebergs s’han convertit en la versió gelada de les boies lagrangianes.


19 de gener

Els blooms
Després de les estades a les bases ens hem començat a dirigir cap al Nordest. Com ja sabeu, un dels objectius de PEGASO és caracteritzar les zones d’aflorament (blooms) de plàncton, tant biològicament com químicament, per poder establir la implicació del plàncton en la formació dels núvols. Per tant,  hem d’anar a buscar aquests blooms i mostrejar-los. La idea inicial era dirigir-nos cap a les illes de Geòrgia del Sud perquè, amb els mapes que tenim d’imatges de satèl·lit, hem vist que és una zona molt productiva. Això vol dir que hi ha molt fitoplàncton, el qual, tot utilitzant l’energia de la llum solar, transforma el CO2 absorbit per l’oceà i l’aigua en matèria orgànica i oxigen, per mitjà de la reacció de la fotosíntesi. Hi ha satèl·lits orbitant la Terra que són capaços de llegir el color del mar i detectar-hi la clorofil·la, el pigment característic del fitoplàncton. Aquesta informació ens permet tenir una idea de quines són les zones més productives dels oceans. Avui la bona notícia ens la dóna el satèli·lit: hi ha un bloom important a la zona on volem anar. La mala notícia ens la donen els mapes de predicció del temps: a la zona del bloom no hi ha treva i hi passen tempestes fortes amb parèntesis d’un dia com a màxim. Això és massa poc marge per fer un bon estudi, que hauria de durar uns 4-5 dies. La feina a mar (tirar els aparells, sortir amb la zòdiac, etc.) no es pot realitzar si el temps és tan dolent. Els científics que estudiem el mar ho sabem molt bé, a vegades els plans de campanya s’han de canviar sobre la marxa degut a les inclemències del temps.

 


Illa Elefant i Illes Orcades del Sud
Com que ja ho vam preveure, tenim un pla B, un segon bloom d’interès situat a prop de les Illes Orcades del Sud, unes illes subantàrtiques que, com la majoria, també estan en constant disputa entre els britànics i els argentins. En aquestes illes els argentins van establir una estació meteorològica el 1904 que encara està en funcionament. Aquests tipus d’estacions són l’origen, en molts casos, de la investigació científica als pols. De camí, a l’alçada d’Illa Elefant, on van quedar atrapats 22 membres de la tripulació de Shackelton durant 105 dies, ara fa cent anys, ens trobem un mar de gel en un dia assolellat. Quan et sembla que ja ho has vist tot (icebergs, illes de terra negra tenyides d’infinitat de blancs, cràters de volcans glaçats i natura salvatge), l’Antàrtida et torna a sorprendre amb un paisatge colpidor. El gel marí que es forma durant l’hivern quan el mar es congela ha començat a trencar-se, i estem voltats de petits gels a la deriva amb uns colors que tallen la respiració. Depenent com els toqui el sol adquireixen unes tonalitats i textures indescriptibles. Al mar li passa el mateix, és blau, plata, gris, negre a estones. Les plataformes de gel que resten dintre l’aigua són d’un blau turquesa que no necessita cap mena de filtre fotogràfic. En molts dels gels hi ha pingüins, normalment en grupets de quatre o cinc, com si estiguessin fent petar la xerrada en una terrassa. En una de les plataformes hem vist una foca de Weddell mandrosa. Agraïm les estones de descans de la feina de laboratori, sortir a coberta en dies com aquests no té preu.


Abans d’anar a dormir
Un altre moment màgic sol ser el capvespre al pont del vaixell. Depenent del torn de guàrdia hi ha bona música, però quasi que és millor quan està en silenci. Crec que és un moment màgic per tothom que hi puja, perquè es crea un clima de benestar que és el bàlsam perfecte abans d’anar a dormir. L’altra nit el mar semblava una bassa d’oli. Els oficials ens deixen els seus prismàtics, són potentíssims i permeten veure els detalls que l’ull no és capaç de distingir amb claredat. Mentre ens expliquen que l’horitzó visual està a 24 km de distància, allà mateix, surt vermella i imponent la lluna, que es reflexa sobre el mar gris. De cop i volta comencem a veure balenes, es trenca la pau, estem ara excitadíssims, els prismàtics van de mà en mà. Passen molt a prop del vaixell i nosaltres desafiem el fred exterior; aquests moments són únics i tots volem emportar-nos-els.


Posta de sol amb iceberg al fons

Mostreig en un punt fix amb el CTD
L’altre dia us vam explicar com mostrejàvem del continu per adquirir paràmetres de forma permanent durant tota la campanya. Ara ja fa gairebé dues setmanes que estem navegant per l’oceà antàrtic. Ens ha mostrat la seva superfície ondulada o plena d’ones encrespades, i els seus colors blaus i grisos més variats. Però, què hi ha a sota del que estem veient cada dia? Per als nostres estudis això és imprescindible: conèixer on són les partícules, on viuen els éssers vius més petits o invisibles (virus, bacteris i microalgues o fitoplàncton). I aquí és on apareix el protagonista de la nostra història: el CTD. Si l’observem des de dalt sembla un pom de roses ben posades i, per això, també se l’anomena una rosetta. Es tracta d’un aparell força gran que comprèn 24 ampolles disposades en forma de cercle. És així com podem agafar aigua oceànica i estudiar-la després.

Des del pont de comandament ens donen la posició del vaixell a cada instant. Quan decidim mostrejar aigua, el vaixell s’atura i el CTD es posa a punt i mitjançant un cable molt llarg comença a submergir-se. A part de les ampolles, aquest aparell també duu tot de sensors que són els nostres ulls dins l’aigua. Sabem a quina fondària es troba, quina temperatura i salinitat té l’aigua i on es troben les partícules que emeten fluorescència (fitoplàncton majoritàriament), mentre s’enfonsa fins a 400 metres de fondària. Així decidim a quines fondàries és més interessant agafar aigua per estudiar-la i quan el tornem a fer pujar anem tancant les ampolles a les fondàries d’interès.

A la coberta del laboratori humit hi ha un brogit de tubs, ampolles i bidons ben retolats a punt per omplir-se d’aigua marina per a ser analitzada per les científiques d’a bord (aquest cop les dones som majoria!!!). Quan el CTD aterra a la coberta, cadascuna cerca el número d’ampolla d’on ha de treure aigua i, a partir d’aquí la rosetta o CTD queda envoltada de persones que passen d’una ampolla a una altra. Quan acabem de fer-li la volta, ràpidament ens n’anem cap al laboratori per fer les anàlisis i mesures.

A PEGASO ens interessa sobretot l’aigua de superfície, perquè és on es produeix l’intercanvi de gasos amb l’atmosfera, però també mostregem altres profunditats d’interès, com aquella en què l’abundància del fitoplàncton disminueix abruptament perquè ja no hi arriba prou llum. A més, podem relacionar aquestes mesures amb les del continu, també de superfície, i amb els mostrejos de la microcapa, de la qual us parlarem en propers missatges.


12 de gener 2015
Illa Decepción: trepitgem terres antàrtiques!

El 5 de gener de 2015 no pot començar millor. Són les 7 del matí, la mar és plana com un mirall i una balena surt a respirar a la proa del vaixell. Fa boira i neva lleugerament, no fa un fred excessiu. L’Hespérides es disposa a entrar a Illa Decepción, on hi ha la Base Espanyola Gabriel de Castilla. Uns pingüins neden saltant al costat del vaixell. Estem passant pels “Fuelles de Neptuno”, unes columnes de roca impressionants (“la catedral” i la “columna de Pete”) que donen l’entrada per un pas estret a la badia. La natura, èpica i salvatge, sembla que ens doni la benvinguda. En Mariano, un veterà ja a la base, diu que se li accelera el cor cada cop que els creua. Illa Decepción és un volcà actiu amb forma de ferradura, i la badia interior n’és el cràter principal. No és habitual navegar pel cràter d’un volcà actiu. Millor no pensar gaire en els riscos geològics. És tan bonic que se’ns oblida. A la dreta, a Caleta Balleneros, veiem les restes d’una antiga estació balenera xileno-noruega de principis de segle passat. Més endavant, a una petita platja arrecerada apareix la base on ens dirigim. A més dels científics que van a la base, també es desembarcarà menjar i altres productes d’abastiment general. Les zòdiacs comencen a fer viatges amunt i avall, és increïble, tot s’ha de transportar amb aquestes embarcacions.

Ens han dit que podem baixar a la base! Estarem molts dies al vaixell i trepitjar una mica de terra antàrtica ens eriça la pell. Ens hem de posar el “teletubbie”, baixar per una escala de corda fins la zòdiac, amb la por de relliscar i quedar penjant en situació indigna. Ara bufa el vent, la barqueta es mou i suem la gota gorda, però ho aconseguim! Ens deixen a la platja, saltem a l’aigua, caminem com podem fins a la base, la imatge sembla extraterrestre. En Mikhail i en Rafel vénen de fer volar el dron, últimes proves a terra ferma abans de fer-lo volar sobre el mar. Tot és fotografiable. L’Enrique, un científic que s’està a la base, ens dóna la benvinguda i ens ensenya les instal·lacions: mòdul d’infermeria, el científic, els magatzems, que ara bullen amb tot el que s’ha descarregat, i el mòdul d’habitabilitat, on ens conviden a un bon cafè calent. Però tenim pressa per explorar l’illa. El Mariano, ja instal·lat, ens fa de guia. Per la platja arribem a la base argentina, al darrere de la qual hi ha un gran llac, a trossos glaçat. Durant una estona ens acompanya un lleó marí. L’aigua negra, la terra negra volcànica, les muntanyes tenyides de blanc… Tot un espectacle geològic. Pugem fins a un dels cràters del volcà, que també és un llac i està glaçat. Ens expliquen que quan es desfà el gel és d’un color verd maragda que et treu l’alè. Sens dubte, un gran regal de Reis!

Els Reis també baixen al sud de tot
El dia 6 fem la mateixa operació però a l’Illa Livingston. Fa molt vent i fred i dificulta les operacions, però són uns professionals! Sortim un moment a coberta a veure-ho. Per sorpresa veiem que els dos barquers de la zòdiac de la Base Juan Carlos I, són l’Òscar i el Joan, dos companys nostres de Barcelona. Ens costa reconèixer-los, tan tapats com van. Si ja és una alegria trobar-te algú en llocs no habituals, imagineu-vos a l’Antàrtida!!!! Avui no baixem a terra, però sis balenes dansen durant més d’una hora… salts, bufs, cues que es mostren amb tot el seu esplendor. A la nit, fem una mica de festa, és dia 6 de gener i intercanviem regalets d’amic invisible, mengem tortell i fem uns brindis. La Marina ens toca unes peces clàssiques interpretades amb flauta travessera i en Rafel, acompanyat de la guitarra, una cançó que ha composat amb el seu fill just abans d’embarcar, i que parla dels icebergs que s’il·luminen. Un dia rodó.

Últims adéus i arrenca PEGASO
El dia 7 de gener fem l’última operació a les bases. Aquest cop és el torn del campament Byers, també a l’Illa Livingston. També us vam parlar dels intrèpids científics que van allà. Veure l’emplaçament d’aquesta base encara ens posa els pèls més de punta. Des del vaixell només es veuen dos diminuts iglús vermells, ens sembla veure-hi una tenda de campanya, i al voltant tot és neu. Estan a cinc hores amb moto de neu de la base Juan Carlos I, i no tenen barca pròpia per a sortir d’allí en cas que els fes falta. El paisatge és preciós, fins i tot bucòlic, però mirat des de la confortabilitat de la nostra sala d’estar al vaixell.

A partir d’aquí, comença doncs, pròpiament, la campanya PEGASO. Després d’una setmana al vaixell, tenim moltes ganes d’agafar ja la rutina de treball. Posem rumb a la primera zona d’interès, les Illes Orcades del Sud, a la recerca d’un bloom (proliferació) de plàncton generós, l’estudi del qual generi moltes dades interessants per al projecte!

De moment estem navegant per l’estret de Bransfield: a una banda les Illes Shetland del Sud, a l’altra banda el continent, concretament la Península Antàrtica. La mar ara es mou una mica, esperem que es porti bé demà, quan comencem els mostrejos!

Mostreig del continu
De camí cap a la zona d’elevada activitat biològica mostrejarem del continu, un sistema instal·lat al vaixell que bombeja aigua superficial de forma constant cap als laboratoris. El continu porta acoblats uns sensors de temperatura, salinitat i fluorescència que van adquirint aquestes dades també de forma contínua. Durant la campanya aprofitarem aquest sistema de bombeig per mesurar alguns paràmetres durant els trànsits cap a les estacions, sense necessitat d’aturar el vaixell, de manera que anirem mapejant el nostre recorregut amb dades de les variables d’interès, cosa que ens permetrà contextualitzar l’escenari de la campanya.

 


8 de gener 2015
El viatge

Arribar a l’Antàrtida no és fàcil. No ho és logísticament ni econòmicament. La campanya antàrtica PEGASO porta preparant-se des de principis de 2012 i el seu pressupost és de més de 300.000 euros, sense tenir en compte el cost diari del vaixell i la tripulació. A les complicacions logístiques de fer arribar tot el material i les persones a la Patagònia, hi hem d’afegir les revisions mèdiques que ens donaran l’aptitud per participar en una campanya polar. I els problemes geopolítics i entrebancs burocràtics, tant per respectar el Tractat Antàrtic com per obtenir els permisos per prendre mostres en aigües que, encara avui, són motiu de disputes de sobirania. Ho acabem de resumir en quatre ratlles, però en Rafel, el nostre cap de campanya, ho sap prou bé. La preparació de PEGASO li ha costat molts disgustos i ha hagut de superar molts obstacles per poder arribar fins aquí.

Per als científics, arribar a l’Antàrtida tampoc no és fàcil emotivament. Molts deixem família, amics, fills petits i no tant petits, que no veurem en gairebé dos mesos, i circumstàncies personals que no sempre són fàcils de portar tan lluny de casa nostra. Hem celebrat el Cap d’Any i els Reis lluny dels nostres… Però l’Antàrtida, potser perquè a més del pol sud geogràfic també hi ha el pol sud magnètic, ens atrau irremeiablement amb un magnetisme poderós on es barregen pors, il·lusions i ganes de viure experiències vitals i científiques que no es donaran en cap altre lloc de la Terra.

El viatge en el sentit més literal també ens ha semblat una odissea. Ens trobàvem a l’aeroport del Prat a les 10:00h del dia 28 de desembre de 2014, esperant que tot plegat no fos una innocentada. Arribàvem a Ushuaia a les 16:00 hora local del dia següent (les 20:00h a Barcelona), després de passar pels aeroports de Madrid, Buenos Aires i Calafate. Al port d’Ushuaia ens espera l’Hespérides, el vaixell d’investigació oceanogràfica que ens ha de portar a l’Antàrtida. Els següents dies no tindrem temps de recuperar-nos del viatge ni del jet lag: s’han de desempaquetar tots els baguls amb el material, s’han de muntar els laboratoris, s’han de provar els aparells, que tot funcioni. I, sobretot, s’ha de trincar absolutament tot, als laboratoris, a la bodega on deixem els baguls buits, al camarot. Trincar, en l’argot mariner, és lligar-ho tot a prova de cops de mar. Per pesat que sigui un aparell o per molt que ens sembli que un objecte no es mourà, tot ha de quedar ben lligat bé per evitar accidents quan el vaixell es mogui a mercè de les ones.

Però no correm, que encara no hem salpat. Ushuaia és una ciutat portuària, la ciutat més austral del planeta. A l’aeroport ens reben cartells on s’indica que som a “la fi del món”. Malgrat és estiu, la temperatura s’assembla a la del nostre hivern, les muntanyes del voltant estan nevades, ens hem de posar les jaquetes i en ocasions els gorros i els guants. Fins fa poc més d’un segle, a la Terra del Foc, només hi vivien indígenes amb formes de vida molt primitives semblants a les de l’era neolítica. L’origen d’Ushuaia com a ciutat és, si més no, curiós. A finals del segle XIX, a l’Illa dels Estats, hi enviaven presos reincidents perquè complissin condemnes de cadena perpètua o llarga durada. L’aïllament del lloc feia que no sempre es pogués abastir la presó i es van donar episodis de mort per fam. Així doncs, per raons humanitàries, l’any 1896 es va decidir traslladar aquesta presó a Ushuaia, on l’abastiment era més fàcil. El fet que Ushuaia també es trobi en una illa va fer que permetessin als presos anar tranquil·lament per la ciutat, ja que no podien escapar, i fossin ells mateixos els qui construïssin la presó. Amb la presó també van arribar els primers serveis a la ciutat: telèfon, bombers, hospital, tren… Avui dia, Ushuaia és una ciutat que viu principalment del turisme i també és el punt de partida de nombroses expedicions científiques cap a l’Antàrtida. L’última nit a Ushuaia és ben especial, és la primera nit de l’any. Quan tornem a dormir al vaixell ens entretenim al port; fa una nit preciosa i es veuen els estels. Uns quants busquem la Creu del Sud i, com els vells mariners, esperem que l’endemà ens guiï cap a l’Antàrtida.

És dia 2 de gener de 2015, sortim del port d’Ushuaia i enfilem 6 hores de navegació tranquil·la pel canal de Beagle, muntanyes i boscos australs a cantó i cantó. A l’horitzó ens espera el passatge del Drake, amb una de les mars més braves del món. Plou, fa fred i vent, però tots som a coberta amb les càmeres preparades. En el punt més bonic del canal, quan es fa més estret, surt el sol i, de regal, un arc de Sant Martí. Tots estem feliços, tant els que anem per primera vegada a l’Antàrtida, com els que repetim. No hi ha excepcions. En Rafel somriu feliç, i recorda en veu alta el que ha costat arribar fins aquí…