La Ciència que volem

La Ciència que volem

Olga Margalef

 

Som moltes que ens preguntem com serà la tornada al que solíem dir normalitat, amb el convenciment que aquesta crisi sanitària hauria de servir per replantejar-nos moltes coses. El meu àmbit laboral és el de la recerca i per això el confinament m’està fent pensar en disfuncions i reptes latents en el món de la ciència que han quedat molt palesos amb la present crisi sanitària. La pandèmia ens ha mostrat com la ciència tindrà un paper importantíssim en la gestió dels desafiaments climàtics, ambientals o sanitaris que vindran. En aquest escenari futur, una major coordinació entre les esferes de la recerca i l’administració esdevindran fonamentals. I és que avui en dia, gran part del coneixement generat amb pressupost públic no es tradueix en millores en la gestió del bé comú. La crisi que vivim també ens mostra que necessitem una altra manera de fer ciència, plenament col·laborativa i molt més connectada al conjunt de la societat via canals de comunicació bidireccional. Per això caldrà augmentar una inversió en recerca que està molt per sota de la mitjana europea i que condemna a la precarietat i temporalitat a una part important de les nostres investigadores.

La ruptura entre la ciència i l’administració pública 

A casa nostra s’hi fa molta ciència. I bona ciència, si tenim en compte el poc que s’hi inverteix. Però hi ha un buit gegant en la seva transmissió a l’administració i les esferes de gestió. No tenim panells amplis d’assessoria en la gestió en què s’incloguin actors socials, perfils tècnics i científics de disciplines diverses. Entitats d’aquest tipus serien molt útils per la gestió d’espais naturals, de la salut ambiental o del risc geològic entre d’altres. Aquests panells haurien de ser estructures independents i democràtiques que poguessin proposar línies d’acció vinculants. En l’àmbit català existeixen alguns espais, com podria ser el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), que es van constituir amb aquesta orientació. El CADS ha publicat un bon grapat d’informes  amb recomanacions en el camp de la sobirania alimentària, gestió del litoral i canvi climàtic. Però lamentablement poc o res d’això s’ha vist reflectit en acció de govern.

Dit d’altra manera, el que s’inverteix en recerca pública acaba omplint articles especialitzats en anglès, però molt poques vegades retorna a la societat en forma de millores en la gestió del bé comú. Us poso un exemple: tenim centres de recerca punters en oceanografia. En col·laboració amb ells es podria monitorejar l’estat dels ecosistemes i les platges, tendències de temperatures, etc.. en programes pensats per treballar en mitigació i adaptació als fenòmens extrems que vindran. Avui en dia hi ha programes de col·laboració puntual amb l’administració, però són insuficients i caldria fer-ho de forma molt més sistemàtica i coordinada entre societat, administració i centres de recerca.

Crisis vaticinades

El que sí que es fa és trucar als investigadors després de les catàstrofes.  Aleshores poden ocupar les tertúlies prime time durant uns quants dies, fins que tornen a ser convidats (i temàtiques) residuals als mitjans. Recordeu el temporal Glòria? Em deia un amic que en totes les pel·lícules de catàstrofes hi ha un científic (normalment home), que alerta del perill però és ignorat fins que s’instal·la el caos planetari. Més enllà de la caricatura de Hollywood, la història té alguns elements que no són exclusius de la ficció. Si feu una cerca ràpida en buscadors d’articles acadèmics trobareu desenes de publicacions dels darrers 20 anys que alertaven de la letalitat d’algunes variants de coronavirus i el potencial perill que suposava el comerç de certes espècies i la destrucció dels seus hàbitats.

Cal recordar que el 2002 i el 2012 ja es van patir dos brots d’elevada letalitat de distintes variants de coronavirus contagiats a humans a partir d’altres espècies d’animals, un procés anomenat zoonosi. Aquests brots, sorgits a la Xina i l’Aràbia Saudita respectivament, van esperonar nombrosos grups de recerca internacionals a conèixer-ne millor l’origen. Nombroses revistes especialitzades van recollir la presència de coronavirus perillosos per humans en rat-penats, civetes, dromedaris i altres mamífers. Part d’aquests estudis es van fer analitzant animals confiscats d’un tràfic il·legal que mou enormes quantitats de capital internacional. Altres estudis han demostrat de forma contundent com la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat està directament relacionada amb un major risc de zoonosis arreu del planeta. Aquest procés té a veure amb un major contacte dels humans amb espècies que actuen com a hostes del virus, però no només. Ecosistemes saludables i no degradats asseguren un efecte de dilució i amortiment del virus en les poblacions portadores. Les pàgines d’aquests articles acadèmics estan plenes de motius per protegir els nostres ecosistemes de l’extractivisme. El dia que la crisi climàtica impacti de forma encara més severa les nostres vides, l’hemeroteca també ens tirarà en cara milers de pàgines que ho alertaven. És impossible predir amb exactitud l’ocurrència de futures pandèmies o  temporals de gran magnitud. Però la ciència ens dóna múltiples eines per una gestió que mitigui riscos i ens prepari per a les emergències.

Incertesa i comunicació científica

Millorar un intercanvi bidireccional entre ciència i societat té diversos desafiaments. En clau comunicativa, per exemple, serà fonamental poder transmetre bé la incertesa. Que estem vivint un canvi climàtic d’origen antròpic es considera el consens científic més gran de la història. L’escalfament de la Terra és irrefutable, però hi ha una enorme incertesa en determinar les seves conseqüències exactes. Hi ha massa processos interdependents i no lineals actuant a l’hora i tota predicció es fa amb un marge d’error. El mateix pot passar en relació amb aquesta pandèmia. Voldríem xifres i dates exactes però no les tenim. El que tenim són alguns llindars, processos i les seves interdependències i conseqüències. Cal fer gestió i comunicació a partir de rangs d’incertesa. I això hauria de ser prou per a poder prendre decisions valentes seguint principis de precaució. Sempre serà més car i menys eficient gestionar una crisi que la situació prèvia.

Aquesta idea ja va ser desenvolupada per Jerome Ravetz i Silvio Funtowicz a principis dels anys noranta. Aquests filòsofs van alertar que els nous reptes planetaris requerien una nova relació ciència-societat. La van anomenar ciència post-normal, terme que sona de rabiosa actualitat. La ciència post-normal hauria d’aportar eines per prendre decisions en contextos d’elevada incertesa i risc, mitjançant processos de presa de decisió oberts, basats en comunitats expertes més que comunitats d’experts, en un camí que aprofundiria en la democratització de la ciència.

Mancances estructurals i reptes del sector 

A l’hora de fer arribar la ciència al conjunt de la societat, es pot pensar que les investigadores posem poc de la nostra part. Semblem més preocupades de la nostra pròpia carrera i sovint la divulgació se sol veure com una “pèrdua de temps”.  Però en gran part és perquè el sistema ens deixa molt poc temps per exercicis d’aquest tipus. La dinàmica acadèmica les darreres dècades és un reflex del sistema econòmic. El principal objectiu és produir i publicar, preval quantitat davant qualitat i queda poc espai per la ciència lenta i la construcció de pensament crític. Sumeu-li a això la precarització crònica del jovent investigador i docent universitari. Tot plegat desemboca en una forta competència en el sector que juga en detriment d’una ciència col·laborativa i més oberta a la societat. Aquesta cursa esgotadora deixa molt poc temps per bolcar-se en la comunicació científica o en espais permeables entre ciència i societat. Les investigadores que s’hi dediquen ho fan sovint en el seu temps lliure, per amor a l’art o per militància.

Pel que fa a l’accessibilitat del coneixement, la crisi sanitària ens ha ofert algunes finestres d’oportunitat. Per exemple, durant aquests dies un munt d’editorials han posat llibres a disposició del públic general. El context actual també obliga a replantejar la gestió dels congressos i l’elevada mobilitat. Els congressos són actualment importants nodes d’intercanvi de coneixement, però alhora evidencien l’enorme desigualtat de recursos entre comunitats científiques. Els preus d’inscripció sumats als costos d’estada a l’estranger solen ser prohibitius per estudiants i per investigadores de països empobrits. De resultes de la crisi sanitària i de forma encara incipient i experimental s’estan celebrant congressos en format obert i telemàtic. Ningú negarà que les trobades en persona fan molt més humana la ciència però potser ens hem de plantejar si a partir d’ara una part de l’activitat d’intercanvi pot fer-se per canals virtuals i completament oberts. Contribuint així a minimitzar desigualtats i emissions de CO2 a parts iguals.

La post-normalitat

Aquests dies podreu trobar, força pancartes als balcons. Algunes clamen que no hem de tornar a la normalitat, que la normalitat era un problema. Ens ve una crisi econòmica sense precedents i certament farem ben fet d’encarar-la abordant profunds canvis en la gestió dels béns comuns. Pel que fa al sector de la ciència pública hi ha transformacions que ens podrien ser molt útils.

Els reptes planetaris que tenim davant com la crisi climàtica i energètica, requeriran equips interdisciplinaris i de dinàmiques plenament col·laboratives tant en recerca com en gestió. Ara més que mai necessitem replantejar-nos el nostre encaix amb els sistemes naturals més enllà de l’extractivisme. Mecanismes de cooperació eficaços i independents entre la societat, la comunitat científica i l’administració haurien d’existir i vetllar perquè els governs prenguessin decisions pensant en les generacions futures i més enllà d’una legislatura. A tot això hi contribuiria una aposta forta per la comunicació científica. A casa nostra tenim excel·lents professionals en aquest camp, però malauradament la seva presència als mitjans segueix essent anecdòtica. Aquesta és una reivindicació de molta actualitat, com mostra el recent manifest signat per l’Associació Catalana de Comunicació Científica i més de 40 entitats del sector, incloent-hi nombrosos centres de recerca i col·legis professionals.

Necessitem posar fi a la precarietat i temporalitat que ofega les nostres joves i no tan joves investigadores. Ens cal una major inversió en recerca orientada a superar els grans reptes ambientals però mai per tancar l’aixeta de recerca en ciència bàsica. A l’Estat Espanyol es dedica tan sols un 1.2% del PIB a ciència pública, força per sota de la mitjana europea i molt lluny del 3% que dediquen molts països del nord i centre d’Europa. Hem d’apostar per una ciència en obert i ser conscients que compartir coneixements també és lluitar contra la desigualtat. La realitat ens seguirà sorprenent amb virus nous, fenòmens extrems i un canvi climàtic ja imparable. Si el món ciència ha de contribuir a afrontar-los, hem de repensar de forma urgent el rol i encaix de la ciència en la nostra societat. Es tracta d’una aliança imprescindible.

Aquest post ha estat publicat a CRITIC https://www.elcritic.cat/opinio/olga-margalef/la-ciencia-que-volem-58343.

 


AUTORA:

Olga Margalef, Geòloga, investigadora post-doctoral al CREAF i professora associada a la UAB. Membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire.

Foto de portada de Michal Jarmoluk 5 d’octubre 2017, Ciència i Tecnologia.

Pinzellades

Pinzellades

El cas del peix prehistòric

D. Lloris

La Rosana, la noia que atenia la centraleta telefònica de l’Institut, em va trucar per dir-me que algú, d’aspecte més aviat estrany, volia parlar amb un especialista en peixos sobre un assumpte molt important – Podria ser tan amable de venir i atendre’l?

Efectivament, l’aspecte de l’individu era un xic desmanegat. El seu cap petit, amb cabells vermellosos i encrespats, sobresortia d’entre les solapes alçades de la jaqueta marinera on anava embotit, i els seus petits ulls de mirada fugissera semblaven voler controlar tot el que es movia al seu voltant. No sé per què, però em va recordar un d’aquests dibuixos on es representa un conspirador que porta una bomba, negra i esfèrica amb la metxa encesa, sota l’abric. Em vaig presentar i vaig preguntar en què el podia ajudar.

Després d’una llarga i lateral mirada de reconeixement em va respondre, amb un murmuri de confident, que portava un peix prehistòric que volia mostrar-me. Al mateix temps que deia això, ficava la mà a la jaqueta.

Vaig fer un pas enrere en prevenció de qualsevol sorpresa, però el que va extreure va ser una caixa de cigars de poc més d’un pam de llarg, per uns deu centímetres d’ample i tres o quatre d’alt. Sense obrir-la, em va mirar amb desconfiança i va tornar a remugar alguna cosa sobre la importància de la troballa.

El vaig apressar a ensenyar-me’l, ja que estava interessat en saber com era aquest peix i, així, drets a l’entrada de l’Institut, em va mostrar un malarmat (Peristedion cataphractum) ressec i d’un color groguenc esvaït, que apareixia sobre un fons de tela vermella acuradament disposada (Fig. 1).

Fig. 1. Caixa de puros amb l’exemplar “prehistòric”. [Ref.: Fotocomposició D. Lloris]

Quan li vaig mostrar el meu interès per saber d’on l’havia tret, va explicar que l’havia trobat, encara viu, a la riba d’un riu que flanqueja el nord de la ciutat [Besòs].

No vaig gosar contradir-lo, ni explicar-li que aquella espècie era impossible que l’hagués trobat viva a prop d’un riu i menys aquell on va dir haver-la trobat, perquè en aquell temps, no com ara, hi havia un grau de contaminació tan gran que difícilment podia albergar cap vida que no fos bacteriana.

Tampoc li vaig comentar que aquesta espècie no era rara, ni que era pròpia dels fons marins, compresos entre 30 i 700 metres de profunditat. En canvi, mentre l’acompanyava a la sortida, el vaig felicitar per posseir un exemplar tan estrany, i li vaig recomanar posar-lo en un lloc segur. Sens dubte es tractava d’un valuós tresor de temps remots que valia la pena conservar.

 

REFERÈNCIA

Relat extret i modificat, de:

Lloris, D. 2019. Anecdotario y vivencias de un Ictiólogo (Anacefaleosis 1971 – 2018). Amazon, 314 pp.

 


AUTOR

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Malarmat (Peristedion cataphractum) i detall del cap [Ref.: D. Lloris].

 

Allò que també s’hauria d’ensenyar

Allò que també s’hauria d’ensenyar

La innocència assassina de la mar

D. Lloris

Anys enrere, llegint el periodista, gastrònom i escriptor Nestor Luján em va cridar l’atenció una frase que va quedar impresa per sempre en la meva memòria: “La innocència assassina de la mar”. Frase que he pres per titular aquest article.

Ell, al seu torn, la va prendre d’Álvaro Cunqueiro i aquest, del poeta, narrador i dramaturg irlandès William Butler Yeats. Sembla que, a través del temps, la seva rotunditat ha cridat l’atenció dels que han viscut de prop la contradictòria imatge que mostren mars i oceans. I per poc que es reflexioni sobre la seva immensitat, força, poder i versatilitat ens adonem que estem davant d’una imatge amenaçadora i colpidora. Imatge que, en qüestió de minuts, pot transformar una embarcació en un indomable cavall que sacseja violentament, sense compassió, el genet que el munta.

Aquesta sacsejada no és qüestió d’un moment que passa fugaç. Es tracta d’un malestar generalitzat. Apareix la suor freda al clatell, les olors s’aguditzen i, llevat que estiguis fermament agafat a un sòlid punt de suport, rebràs tota mena de cops. La sensació d’impotència és una altra manera de percebre, i t’adones que formes part d’alguna cosa que semblava gran i formidable al port, però que en aquestes condicions es transforma en una joguina massa petita i fràgil, sotmesa a un constant balanceig. A la nit, si estàs d’humor i situat en un punt privilegiat perceps un magnífic cel estrellat que oscil·la marejador d’un costat a l’altre sense més perspectives que la foscor més absoluta.

Sense voler presumir de res, perquè no hi ha res per presumir davant un mar que es mostri irritat. He de dir que he vist proes i ponts amb les planxes d’acer recaragolades com si fossin paper d’alumini fruit dels formidables cops de mar rebuts.

Quan l’embarcació és de fusta i el mar està intractable, se sent el cruixir de tota la seva estructura, i les juntes grinyolen, donant la sensació de voler separar-se i escapar del material que les manté unides.

Segons el lloc que ocupa la teva cabina tindràs noció del que en termes mariners es coneix com a “pantocades” (impactes contra el casc, quan aquest s’aixeca de proa i cau sobre l’onatge), només que, en aquest cas, aquesta serà la música que ens acompanyarà, constantment, dia i nit mentre el vaixell navega. Com més alta sobresurti la proa, més fort i sonor serà el cop rebut.

Alguns poden pensar que la mida de l’embarcació els protegeix i, en certa manera, tenen raó, però tant o més important és la perícia i professionalitat de qui governi el vaixell. Aquí concorre un altre fenomen que, en els últims temps, és poc o gens comprès per molts joves, educats en una societat suposadament democràtica. Desconeixen que en un vaixell això no funciona així.

L’autoritat màxima l’exerceix el patró o capità, segons s’escaigui, i aquesta autoritat és jeràrquica. Un mana i tots obeeixen les seves ordres. És a dir, a bord impera una altra manera de funcionar, una mica diferent del que estem acostumats a terra, on la sensació d’autoritat es mostra més diluïda, transformant-se en una sèrie de normatives de comportament que uns segueixen i d’altres no. No diré res sobre el confinament quan les travessies són llargues. Ara, després dels esdeveniments viscuts els últims mesos, ja se n’ha après alguna cosa.

Aquest article ve al cas, després de veure anunciat en aquestes mateixes pàgines de l’ICM divulga, que el pròxim 8 de juny se celebra el dia dels oceans. Una magnífica oportunitat per parlar, com se sol, de la recerca en mars i oceans, però gairebé sempre s’obvia tot un seguit d’aspectes que aquestes tasques comporten. Potser hi contribueix que hi ha més investigadors que veuen el mar des de la base a terra i són uns altres els que els recullen la informació amb la qual treballen.

És probable que alguns creguin que no n’hi ha per tant, altres em donaran la raó, fins i tot hi haurà qui gaudeixi enmig d’un brau temporal. A tots els diria que s’ho prenguin amb calma i el degut respecte, perquè el mar és encara més del que aquí explico. Cal sentir-lo en els dies calmats, però especialment quan rugeix enfurismat. Quan presenta les onades llargues i quan són curtes, perquè el seu moviment i navegabilitat és mutant.

Si amb això no n’hi ha prou per anar prenent consciència del que es té entre mans, cap problema! – No cal haver creuat el Cap d’Hornos, el de Bona Esperança, l’Atlàntic Nord, haver visitat Flemish Cap o passat per les Açores, entre molts d’aquests braus llocs que diversos col·legues ja han visitat. Només cal experimentar una sortida en un pesquer comercial quan surt a treballar, durant una setmana, al Golf de Lleó i tots sabran de què els parlo, encara que, com a consol, sempre els quedarà YouTube per prendre contacte virtual amb algun temporal. Segur que, en aquests moments, ningú recordaria el pensament naïf de fer millor l’Oceà Pacífic, que, per la seva magnitud, podria contenir tres llunes, desitjant que sigui igual que ho va ser abans dels plàstics.

Una cosa similar els diria als que tinguessin la mala sort de caure a l’aigua, en les proximitats d’aquestes boniques i sempre famolenques aus marines que adornen el cel. Aquestes, precisament aquestes, serien les que probablement posarien fi a la seva vida. No obstant això, ara que estic allunyat de totes aquestes sensacions, segueixo trobant a faltar les immensitats i el sentit de llibertat que inspiren.

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: V/O “García del Cid” sota un temporal (Canyó de Lastres – Astúries). A baix, a la dreta, dos ocells de tempesta (Hydrobates pelagicus). [Ref.: Fotomuntatge artístic D. Lloris].

 

“Cientifiricos” a bord

“Cientifiricos” a bord

Conversa durant una campanya de pesca en aigües llunyanes

D. Lloris

En el transcurs d’una campanya de recerca marina, se solen produir gran varietat d’esdeveniments relacionats amb la convivència, sobretot si la permanència a bord té una llarga durada. Durant aquest període de temps, és bastant habitual que s’estrenyin i propiciïn llaços d’amistat o sorgeixin discussions per qualsevol tema que en un altre lloc mai s’haguessin produït.

També passa que, entre el personal hi ha qui, per la seva particular simpatia i manera de comportar-se, aconsegueix suavitzar o amenitzar els dies, contribuint a relaxar tensions que solen produir-se en una comunitat que conviu, durant molt de temps, en un espai reduït. Tampoc falten els que, amb la seva sola presència, enerven el personal. Són aquells que, amb el pas dels dies en confinament, no resisteixen una broma, transmeten el seu malestar i fomenten el mal rotllo. Però aquests no mereixen cap comentari i no haurien d’embarcar, per cap concepte, en un espai reduït com sol ser un vaixell amb una magra habitabilitat.

Dit això, comentaré que, en una d’aquestes llargues campanyes, destinada a mostrejar una fracció del mar a la costa de Namíbia, va destacar, per la seva particular filosofia davant la vida, un mariner que mostrava la seva curiositat per tot el que fèiem amb els organismes que capturàvem. Sempre tenia una pregunta per formular. Després, amb la seva veu gruixuda i característica gràcia d’home del sud, el sentia presumir davant els seus companys del que havia après escoltant els “cientifiricos“.

Com que li havia sentit donar les seves explicacions en diferents ocasions, em vaig adonar que sempre feia servir el mateix terme quan es referia a l’equip d’investigadors, però no sabia si ho feia servir amb segones intencions o era incapaç de pronunciar-lo correctament.

Un d’aquests dies, lluminosos, quan la mar mostra el seu millor caràcter i la conversa resulta fàcil i agradable, el vaig abordar preguntant-li el que pensava que estàvem fent enmig del no-res, a més de 10.000 km. de casa, dalt d’un vaixell com aquell, de 37,20 metres d’eslora, 8,40 m de màniga i una velocitat màxima de 10 nusos, pensat per a la Mediterrània i no per treballar en aigües de l’Atlàntic sud-oriental.

La seva resposta em va fascinar doncs, a la seva manera, ens veia com nens feliços que es divertien amb una joguina cara, sense importar-nos si pescàvem molt o poc, i després tornaríem a casa i fins a la pròxima. Això a ell li anava bé doncs menjava cada dia, s’estava guanyant la vida amb poques responsabilitats, amb l’inconvenient de no poder enganxar-se a la seva dona per molt de temps, mentre que, quan era a casa tenia dona, però si no pescava, no menjaven ni ella ni els que depenien d’ell i això sempre seria així. La conversa va seguir fins que vaig poder formular-li la meva pregunta sobre la parauleta en qüestió.

Es va gratar el cap, va moure un parell de vegades la seva boina i va donar una pipada a la cigarreta que sempre duia encesa o apagada. La seva resposta – feta amb tota naturalitat – va ser que, efectivament, tenia dificultat en pronunciar-la, però que també li feia gràcia perquè tots anàvem a la nostra “bola”. I el millor de tot era que les explicacions que sentia a uns i altres sobre el que ell sí que coneixia bé, perquè d’això depenia la seva subsistència, eren contradictòries i veia, clarament, que alguns no sabíem res sobre l’art de la pesca.

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: El V/O “ García del Cid” en aigües de Namíbia (1979 – 1980) [Ref.: D. Lloris].

Pinzellades molt personals

Pinzellades molt personals

En record al doctor Margalef

D. Lloris

En aquesta nova contribució, voldria retre un afectuós i senzill homenatge a la memòria d’en Ramon Margalef i López.

Des de fa 16 anys, cada 23 de maig, mantinc un afectuós record per a qui va ser el meu professor d’ecologia en l’última fase com a estudiant i secret consultor en els meus inicis professionals.

No revelaré res sobre la seva carrera científica, altres ja ho han fet molt i bé abans que jo, a més escriure sobre  la seva persona em resulta incòmode, doncs el respecte que li vaig professar encara segueix vigent.

Sempre que vaig acudir a consultar qualsevol cosa, per pelegrina que fora al Doctor, com se’l coneixia familiarment a l’Institut, em va atendre amb l’amabilitat pròpia d’un col·lega. Amb la seva manera de procedir va aconseguir la meva total i incondicional estimació.

El mateix passava amb les seves classes d’ecologia, impartides a les vuit del matí, a l’aula 4 de la Universitat Central de Barcelona. La seva peculiar forma d’explicar em va cridar immediatament l’atenció. Allò era diferent del que fins aleshores havia conegut i m’afanyava a prendre breus apunts de les seves elucubracions, trufades del que a la majoria dels alumnes ens semblaven estranyes associacions.

Vull suposar que el fet de seguir les seves classes, al marge de donar-me algun avantatge com alumne, el desvergonyiment de la joventut i l’enorme curiositat que sentia pels temes relacionats amb el món natural, em van donar el valor suficient per abordar-lo en diferents ocasions ja fora a la facultat o al mateix Institut on ell anava sovint.

La primera vegada que vaig saltar-me el protocol institucional (mai escrit) de no ocupar el valuós temps del Doctor en foteses, va ser per haver trobat a la vora de la platja, al costat de l’Institut, el que semblava una estranya i fosca eruga amb pèls curts i cua llarga.

La presència d’aquestes vellositats, a manera de quetes, i la seva proximitat a la mar, em va induir a pensar erròniament que estava davant d’un poliquet. Vaig sol·licitar l’ajuda del personal investigador de l’aleshores Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, però no vaig obtenir cap resposta, ni tan sols captar el seu interès per saber que era allò que els hi mostrava i, amb frases poc consoladores, es van desprendre de mi i d’aquella estranya cosa.

En aquells inicis, no saber què tenia a les mans, ni on buscar, m’incomodava i, alhora, m’irritava. L’única possibilitat que em quedava era recorre al savi doctor, així que em vaig armar de valor i, tot i les advertències de molts, vaig acudir al seu petit i allargat despatx.

Em va rebre amb el seu característic somriure, va tancar el llibre que estava consultant i va quedar a l’espera. Li vaig allargar la placa de Petri sobre la qual reposava la, per a mi, estranya criatura i vaig preguntar si podria dir-me’n alguna cosa, ningú de l’Institut sabia de què es tractava.

D’aquesta primera gesta han transcorregut una pila d’anys, però tinc la sensació d’estar veient-lo. Assegut com estava, va aixecar el cap amb els ulls tancats durant uns segons, es va alçar i es va dirigir a una prestatgeria propera a la porta del seu despatx. Va buscar amb el dit índex de la mà dreta entre els volums allà alineats i en va treure un. Va tornar a tancar, breument, els ulls i va obrir el llibre triat per les seves pàgines centrals per mostrar-me unes il·lustracions on es veia dibuixada una criatura com la que li havia portat. No es tractava d’un poliquet, era la larva d’un dípter conegut com “Mosca abella” o “Mosca abellot” que responia al nom científic d’Eristalis tenax, i acompanyant la identificació amb uns comentaris sobre el seu comportament.

La segona vegada que vaig assetjar el Doctor, va ser amb un motiu similar. Em trobava triant la captura d’una pesca, quan vaig detectar la presència d’una petita, fràgil i estranya criatura que mai havia vist.

Es tractava d’un minúscul animal, d’aspecte translúcid que, sota la lupa binocular, em recordava, llunyanament, a un pregadéu (Mantis religiosa) i, igual que en l’ocasió anterior, vaig acudir al Doctor.

El Doctor es va ajustar unes petites ulleres, va observar el diminut organisme i va concloure que es tractava d’un caprélid, potser del gènere Caprella, traient-me, un cop més, de la meva ignorància.

El tercer abordatge va ser per a expressar-li una queixa. Una investigadora del seu departament m’havia encomanat una tasca. Es tractava de netejar les ampolles de vidre que contenien mostres de fitoplàncton fixat en lugol, per al Doctor. Però el que semblava senzill es va transformar en un martiri.

A la caixa que contenia les ampolles ja utilitzades n’hi havia un bon munt,  i jo sabia que havien acumulat un alt nombre d’aquestes unitats per examinar.

La boca de les esmentades ampolles estava proveïda d’un tap de plàstic, ajustat a pressió, que prevenia la possible evaporació del conservant. Tap que, al seu torn, estava protegit per un altre tap de baquelita negra amb rosca.

Quan en portava gairebé un centenar de netejades, vaig decidir anar a veure’l perquè, un cop destapades i examinat el seu contingut, no les tornés a tancar.

Jovialment sorprès, va preguntar-me per què ho havia de fer així i, encara somrient, va prendre una de les ampolles, a punt per anar a engrossir les acumulades a una caixa. Desenroscà la tapa de baquelita i en arribar al tap a pressió li va costar una mica, però mantenint el seu somriure, el va destapar i obrint les dues mans, una amb el flascó i l’altra amb el tap, em va indicar, sense paraules, el fàcil que havia estat.

Llavors, li vaig mostrar la descarnada ungla del meu polze i li vaig respondre que aquesta senzilla operació la repetís cent vegades seguides. El seu somriure va desaparèixer, el semblant es va tornar pensatiu i va assentir. Totes les ampolletes que vaig trobar a partir d’aquell dia, em van arribar desproveïdes dels enutjosos taps.

Hi va haver més trobades com les comentades i també xerrades alliçonadores, però, amb aquestes breus pinzellades vaig ser capaç d’assimilar un codi de valors humans i científics que, fins aleshores, no havia arribat a interioritzar.

 

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada, en record al doctor Margalef. [Ref.: Fotocomposició D. Lloris].