Una visita recalcitrant

Una visita recalcitrant

¿Col·lecció, Biblioteca o Cementiri?

D. Lloris

Com a responsable que vaig ser durant una dècada de les Col·leccions Biològiques de Referència de l’Institut de Ciències de la Mar (CSIC), havia d’atendre a les persones o grups que les visitaven, mostrar-los les dependències i donar-los una breu ressenya sobre els objectius perseguits amb el material allà catalogat.

L’escenari, va ser un filó d’anècdotes. D’entre totes he triat la que a continuació m’atreveixo a narrar perquè, entre altres motius, em ve com anell al dit per donar a conèixer un aspecte d’aquesta sorprenent qualitat que tenim els humans per envair competències sense tenir ni idea del que es cou, simplement pel fet de voler opinar sobre el que no sabem res o per creure en l’obligació de formular alguna opinió intel·ligent.

Els amics, coneixedors d’aquesta anècdota m’insten que no l’expliqui doncs podria ferir, en cas de llegir aquestes línies, la sensibilitat del personatge principal, però a hores d’ara de la meva trajectòria científica, la meva edat, un infart de miocardi i estar feliçment jubilat. Em proporciona una mena de visió de l’avui i molt relativa del demà. Així que amb aquest vestit i l’habilitat que m’atribueixo per mantenir l’anonimat del personatge en qüestió, crec que puc seguir endavant.

No sé, amics lectors, si coneixeu l’acudit del pastor que es va jugar una ovella del ramat que cuidava, però, encara que sigui així, l’hi explicaré igualment, ja que il·lustra el sentir que s’han guanyat a pols alguns experts que treballen amb l’ADN que tot material orgànic posseeix.

Una vegada, un individu que observava les evolucions d’un ramat d’ovelles, li va proposar al pastor que les cuidava la següent aposta: – Si sóc capaç d’endevinar el nombre d’ovelles que vostè té i el seu sexe, em regalaria una? – El pastor va meditar la proposta durant un instant i davant el que va creure impossible, va acceptar.

La resposta va arribar gairebé immediatament – Vostè té 320 ovelles, de les quals 308 són femelles i la resta, 12 són mascles.

Davant tal prodigi del saber humà pastor va quedar atònit i no va tenir més remei que acceptar la pèrdua de l’aposta pel que li va dir al seu misteriós i savi visitant que podia emportar-se una ovella, però quan va veure que aquest s’anava feliç amb la seva càrrega en braços, li va interpel·lar de la següent manera: – Si sóc capaç d’endevinar quina és la seva professió, em tornarà el que ha guanyat? – D’acord – va respondre amb suficiència el campió, creient que el pastor pogués encertar.

Amb un teatral gest de meditació el pastor va tancar els seus murris ulls, es va ajustar la boina i va dir: – Vostè – assenyalant amb un groguenc i tort dit – és biòleg molecular. Estupefacte davant l’encert que acabava de tenir el pastor, li va preguntar com podia saber això, si no el coneixia de res – Molt fàcil – va respondre –perquè el que vostè s’està duent no és una ovella, és el meu gos.

Com pot imaginar el lector, l’acudit, a excepció d’alguns, no sol ser del gust dels biòlegs moleculars, però serveix per a comprendre millor el que a continuació explicaré, especialment, si afegeixo que aquest col·lectiu sol treballar amb mostres de material molt reduïdes. Tant que, en massa ocasions, no solen tenir idea de la forma i mida de l’organisme a què pertanyen.

Tornant a la nostra història, diré que en un d’aquests compromisos vaig haver d’atendre, a un científic que havia desenvolupat la seva carrera entorn de l’estudi de l’ADN només que, llavors ocupava un càrrec de gestió en l’administració. L’home venia acompanyat per diversos “satèl·lits” que li aplanaven qualsevol pega que pogués sorgir, potser, perquè corrien rumors que les seves visites acostumaven a ser polèmiques.

Quan em trobava dissertant sobre el que estaven veient (uns armaris compactes on es trobaven centenars de flascons que contenien peixos, amb els seus corresponents etiquetes d’identificació), vaig desplegar un dels meus millors trucs i els hi vaig dir que aquesta era la meva biblioteca (Fig.1).

Fig. 1. Part interior d’un armari compacte de les CBR (Col·leccions Biològiques de Referència) de l’Institut de Ciències de la Mar (CSIC) i un dels seus primers logotips.

Aquesta sortida sol sorprendre molts perquè el que estan veient els sembla més aviat un cementiri que una altra cosa, però jo que coneixia la tasca investigadora del personatge, vaig deduir que sabria interpretar doncs ell treballava amb aminoàcids (Adenina, Timina, Citosina i Guanina) que es representen mitjançant lletres i, a més perquè així ho crec, ja que els organismes conservats, per la forma i característiques, són com llibres escrits en un llenguatge codificat que el tatxonem sí que sap i pot interpretar.

Va ser un malbaratament d’enginy, ja que l’home, després d’uns segons, va dir amb to sec i tallant: “D’aquí a poc temps, aquest tipus d’instal·lacions estaran obsoletes perquè coneixerem el marcador genètic de tots ells (peixos, crustacis i cefalòpodes que es trobaven catalogats) i podran emmagatzemar-se en un espai tan reduït que el sorprendrà “.

Davant tal resposta, sense coneixement de com es desenvolupa tot el procés de què s’aprofiten alguns d’aquests especialistes i, sense esperar que especifiqués el que entenia amb això d’aquí a poc temps, no vaig poder evitar deixar-li caure que es trobava en un error i, fent cas omís dels “satèl·lits” que em xiuxiuaven a l’oïda el que ja sabia (la seva condició de biòleg molecular), vaig passar a explicar-li l’acudit que ja coneixeu, afegint que el rústic pastor representava el tatxonem que assegurava la bondat de la identificació de la mostra de teixit que arribava als laboratoris d’anàlisi d’ADN, però que, igual que els pastors, s’estaven extingint gràcies a aquest tipus d’opinions mancades de fonament, amb la qual cosa podria ocórrer que en aquest supòsit futur, els especialistes en ADN, no sabrien del cert què dimonis estaven analitzant.

Crec que es va sentir ofès, ja que, sense respondre cap paraula, va girar sobre si mateix i va sortir, juntament amb tots els seus acòlits, de la meva “biblioteca”.

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Border collie guardant unes ovelles. [Ref.: Fotomuntatge D. Lloris].

 

Parlem de la Mediterrània – I

Parlem de la Mediterrània – I

Sobre l’oligotròfia mediterrània

D. Lloris

En aquest post, voldria cridar l’atenció sobre un tòpic que, a força de ser repetit, ha anat adquirint carta de naturalesa. Estic parlant de la generalització establerta sobre el caràcter oligotròfic de la Mediterrània. L’article ha estat extret i adaptat a partir de Lloris (2019).

Per als que no estiguin familiaritzats amb el terme podríem dir-los que tracta de les aigües amb escasses substàncies nutritives, poc fitoplàncton, molt netes i transparents.

Des de fa més de 26 anys, primavera després de la primavera, he observat la presència del pelegrí (Cetorhinus maximus), el segon tauró més gran conegut; l’arribada de diferents espècies de tonyines, el registre d’algun catxalot, diverses espècies de dofins i la que em semblava més sorprenent la presència de balenes, en particular el gegantí rorqual comú (Balaenoptera physalus).

No podia entendre com tan formidables organismes amb altes necessitats energètiques, acudien periòdicament a una Mediterrània estigmatitzada pels baixos nivells de nutrients i, en conseqüència, amb una escassa productivitat primària, com així ho testimoniaven un cúmul d’especialistes en aquesta matèria. Aquí hi ha la literatura disponible, per demostrar el que estic dient, fins i tot, com postulava exageradament Azov (1991), arribant a assignar-li l’errònia categoria de ser el mar més oligotròfic del món.

Mentrestant, tot i conèixer que la majoria d’aquestes apreciacions estaven basades en mostrejos costaners locals, focalitzats en la rodalia de les desembocadures dels rius, assistia a la paradoxa representada per la periòdica presència d’espècies migradores de gran envergadura i a observar l’augment de les abundàncies estacionals de peixos així com a la “sorprenent” capacitat de recuperació d’algunes pesqueres com han comentat alguns experts pesquers, però que, instal·lats en la inèrcia del tòpic generalitzador atribuïen qualsevol anomalia a la sobrepesca. Igual que, al seu moment, van recórrer a la contaminació, al canvi climàtic o a qualsevol altra causalitat que servís per explicar els canvis detectats i, en els últims temps, al concurs de totes elles.

La meva incomoditat es va dissipar, quan un dia em va trucar la directora de l’Institut, coneixedora de les meves inquietuds i, sense deixar-me entrar al seu despatx, em va mostrar, des de certa distància, un enorme pòster on predominava el color verd, preguntant-me què em suggeria (Fig . 1).

Fig. 1. Variabilitat interanual de la clorofil·la superficial de la Mediterrània nord-occidental. Les concentracions més altes no es restringeixen a les àrees costaneres de les desembocadures dels rius, sinó que també s’estenen per les aigües obertes. Composició mensual corresponent al mes de març, generada entre 1998 a 2004, a partir de dades SeaWiFS. [Ref.: Morales-Blake, 2006].

La resposta va ser ràpida i espontània. El que em mostrava era una seqüència temporal de part de la Mediterrània occidental, on el color verd de la clorofil·la ho omplia tot.

En efecte, es tractava dels resultats obtinguts per Morales-Blake (2006) a la seva tesi doctoral, basada en una pregunta (Què tan oligotròfica és la Mediterrània respecte d’altres mars i oceans?) i una sèrie temporal d’imatges satel·litàries diàries, preses des de 1998 a 2004, a la Mediterrània nord-occidental, on en un apartat deia:

“… la condició oligotròfica, atribuïda generalment per a la Mediterrània nord-occidental, es veu reduïda a 5 mesos de l’any per gairebé tota la seva superfície, altres 3 mesos amb oligotròfia a la regió sud, amb nivells tròfics variant de mesotròfics a eutròfics a la regió nord. En els 4 mesos restants és notori el predomini d’un entorn que varia de mesotròfic en gairebé tota la Mediterrània nord-occidental a eutròfic a la regió nord.”

Escenari que sí que explicaria l’adaptació del cicle reproductiu de molts organismes i les periòdiques migracions, des de temps remots, coincidents amb aquests ritmes de productivitat planctònica, que avala la direcció seguida cap al mar Ligur i voltants, pels grans pisciformes i cetacis migradors després de penetrar a la Mediterrània.

Igualment, Lazzari et al., (2012), aplicant un model d’aproximació estacional i interanual, sobre la variabilitat de la producció de la clorofil·la planctònica, també situen a la Mediterrània occidental, a nivells meso i eutròfics.

Referent a això, es podria deduir que qualsevol fluctuació de la producció primària, influirà en tota la cadena alimentària i, en particular, en els organismes planctòfags per la seva dependència d’aquest recurs, les poblacions experimenten acusats i de vegades perllongats alts i baixos, molt coneguts al llarg de la història pels soferts pescadors de petits pelàgics com la sardina i el seitó.

Per finalitzar aquest apartat, voldria incloure una altra imatge que complementa la figura anterior on es mostra la concentració de clorofil·la a la Mediterrània occidental, avalant el que estic comentant (Fig. 2).

Fig. 2. Captura massiva d’eufausiacis a la Mediterrània occidental; a) parc de pesca i cinta transportadora del V/O Miquel Oliver, al costat d’una bateria de caixes, mostrant la quantitat d’aquests organismes; b) densitat en un espai de 13 cm i c) detall d’un exemplar.

Just ara, es compleixen tres anys des de la recepció d’aquestes fotografies, durant els quals vaig quedar a l’espera perquè les persones interessades publiquessin algun article, a què poder citar. No ha estat així, de manera que les incloc, sense referències, ni dades de posició geogràfica, ni abundàncies, amb la finalitat d’estimular a qui tingui les dades precises, a escriure alguna nota o article sobre aquest important esdeveniment de caràcter visual i confirmatori que demostra la presència de tota classe de petits i grans depredadors al litoral de la Mediterrània ibèric.

Referent al que estic dient, sorprèn l’escàs encert d’una publicació, deu anys posterior a la de Morales-Blake, on es fa un al·legat sobre la importància dels models i se’ns alerta amb el conegut mantra sobre el greu risc que corre la Mediterrània a causa de la pèrdua de la producció primària i la sobrepesca. Curiosament no es recull per a res l’estudi dut a terme per Morales-Blake que hagués contribuït, sense cap dubta, a matisar les seves conclusions.

 

REFERENCIAS

Azov, I. 1991. The Mediterranean Sea, a marine desert? Mar. Pollut. Bull. 23: 225–232.

Lloris, D. 2019. Hablemos del Mediterráneo (y… de los peces que lo habitan). Amazon. 242 pp.

Morales-Blake. A.R. 2006. Estudio multitemporal de la clorofila superficial en el mar Mediterráneo Nor-Occidental, evaluada a partir de datos SeaWiFS: septiembre de 1997 a agosto de 2004. Tesis doctoral. Univ. Politécnica de Barcelona.

 

Nota: Aquest article ha estat redactat i adaptat a partir de Lloris (2019).

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Una mostra dels mamífers i peixos de major grandària presents a la Mediterrània. [Ref .: Fotomuntatge D. Lloris a partir de fonts diverses].

La Ciència que volem

La Ciència que volem

Olga Margalef

 

Som moltes que ens preguntem com serà la tornada al que solíem dir normalitat, amb el convenciment que aquesta crisi sanitària hauria de servir per replantejar-nos moltes coses. El meu àmbit laboral és el de la recerca i per això el confinament m’està fent pensar en disfuncions i reptes latents en el món de la ciència que han quedat molt palesos amb la present crisi sanitària. La pandèmia ens ha mostrat com la ciència tindrà un paper importantíssim en la gestió dels desafiaments climàtics, ambientals o sanitaris que vindran. En aquest escenari futur, una major coordinació entre les esferes de la recerca i l’administració esdevindran fonamentals. I és que avui en dia, gran part del coneixement generat amb pressupost públic no es tradueix en millores en la gestió del bé comú. La crisi que vivim també ens mostra que necessitem una altra manera de fer ciència, plenament col·laborativa i molt més connectada al conjunt de la societat via canals de comunicació bidireccional. Per això caldrà augmentar una inversió en recerca que està molt per sota de la mitjana europea i que condemna a la precarietat i temporalitat a una part important de les nostres investigadores.

La ruptura entre la ciència i l’administració pública 

A casa nostra s’hi fa molta ciència. I bona ciència, si tenim en compte el poc que s’hi inverteix. Però hi ha un buit gegant en la seva transmissió a l’administració i les esferes de gestió. No tenim panells amplis d’assessoria en la gestió en què s’incloguin actors socials, perfils tècnics i científics de disciplines diverses. Entitats d’aquest tipus serien molt útils per la gestió d’espais naturals, de la salut ambiental o del risc geològic entre d’altres. Aquests panells haurien de ser estructures independents i democràtiques que poguessin proposar línies d’acció vinculants. En l’àmbit català existeixen alguns espais, com podria ser el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), que es van constituir amb aquesta orientació. El CADS ha publicat un bon grapat d’informes  amb recomanacions en el camp de la sobirania alimentària, gestió del litoral i canvi climàtic. Però lamentablement poc o res d’això s’ha vist reflectit en acció de govern.

Dit d’altra manera, el que s’inverteix en recerca pública acaba omplint articles especialitzats en anglès, però molt poques vegades retorna a la societat en forma de millores en la gestió del bé comú. Us poso un exemple: tenim centres de recerca punters en oceanografia. En col·laboració amb ells es podria monitorejar l’estat dels ecosistemes i les platges, tendències de temperatures, etc.. en programes pensats per treballar en mitigació i adaptació als fenòmens extrems que vindran. Avui en dia hi ha programes de col·laboració puntual amb l’administració, però són insuficients i caldria fer-ho de forma molt més sistemàtica i coordinada entre societat, administració i centres de recerca.

Crisis vaticinades

El que sí que es fa és trucar als investigadors després de les catàstrofes.  Aleshores poden ocupar les tertúlies prime time durant uns quants dies, fins que tornen a ser convidats (i temàtiques) residuals als mitjans. Recordeu el temporal Glòria? Em deia un amic que en totes les pel·lícules de catàstrofes hi ha un científic (normalment home), que alerta del perill però és ignorat fins que s’instal·la el caos planetari. Més enllà de la caricatura de Hollywood, la història té alguns elements que no són exclusius de la ficció. Si feu una cerca ràpida en buscadors d’articles acadèmics trobareu desenes de publicacions dels darrers 20 anys que alertaven de la letalitat d’algunes variants de coronavirus i el potencial perill que suposava el comerç de certes espècies i la destrucció dels seus hàbitats.

Cal recordar que el 2002 i el 2012 ja es van patir dos brots d’elevada letalitat de distintes variants de coronavirus contagiats a humans a partir d’altres espècies d’animals, un procés anomenat zoonosi. Aquests brots, sorgits a la Xina i l’Aràbia Saudita respectivament, van esperonar nombrosos grups de recerca internacionals a conèixer-ne millor l’origen. Nombroses revistes especialitzades van recollir la presència de coronavirus perillosos per humans en rat-penats, civetes, dromedaris i altres mamífers. Part d’aquests estudis es van fer analitzant animals confiscats d’un tràfic il·legal que mou enormes quantitats de capital internacional. Altres estudis han demostrat de forma contundent com la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat està directament relacionada amb un major risc de zoonosis arreu del planeta. Aquest procés té a veure amb un major contacte dels humans amb espècies que actuen com a hostes del virus, però no només. Ecosistemes saludables i no degradats asseguren un efecte de dilució i amortiment del virus en les poblacions portadores. Les pàgines d’aquests articles acadèmics estan plenes de motius per protegir els nostres ecosistemes de l’extractivisme. El dia que la crisi climàtica impacti de forma encara més severa les nostres vides, l’hemeroteca també ens tirarà en cara milers de pàgines que ho alertaven. És impossible predir amb exactitud l’ocurrència de futures pandèmies o  temporals de gran magnitud. Però la ciència ens dóna múltiples eines per una gestió que mitigui riscos i ens prepari per a les emergències.

Incertesa i comunicació científica

Millorar un intercanvi bidireccional entre ciència i societat té diversos desafiaments. En clau comunicativa, per exemple, serà fonamental poder transmetre bé la incertesa. Que estem vivint un canvi climàtic d’origen antròpic es considera el consens científic més gran de la història. L’escalfament de la Terra és irrefutable, però hi ha una enorme incertesa en determinar les seves conseqüències exactes. Hi ha massa processos interdependents i no lineals actuant a l’hora i tota predicció es fa amb un marge d’error. El mateix pot passar en relació amb aquesta pandèmia. Voldríem xifres i dates exactes però no les tenim. El que tenim són alguns llindars, processos i les seves interdependències i conseqüències. Cal fer gestió i comunicació a partir de rangs d’incertesa. I això hauria de ser prou per a poder prendre decisions valentes seguint principis de precaució. Sempre serà més car i menys eficient gestionar una crisi que la situació prèvia.

Aquesta idea ja va ser desenvolupada per Jerome Ravetz i Silvio Funtowicz a principis dels anys noranta. Aquests filòsofs van alertar que els nous reptes planetaris requerien una nova relació ciència-societat. La van anomenar ciència post-normal, terme que sona de rabiosa actualitat. La ciència post-normal hauria d’aportar eines per prendre decisions en contextos d’elevada incertesa i risc, mitjançant processos de presa de decisió oberts, basats en comunitats expertes més que comunitats d’experts, en un camí que aprofundiria en la democratització de la ciència.

Mancances estructurals i reptes del sector 

A l’hora de fer arribar la ciència al conjunt de la societat, es pot pensar que les investigadores posem poc de la nostra part. Semblem més preocupades de la nostra pròpia carrera i sovint la divulgació se sol veure com una “pèrdua de temps”.  Però en gran part és perquè el sistema ens deixa molt poc temps per exercicis d’aquest tipus. La dinàmica acadèmica les darreres dècades és un reflex del sistema econòmic. El principal objectiu és produir i publicar, preval quantitat davant qualitat i queda poc espai per la ciència lenta i la construcció de pensament crític. Sumeu-li a això la precarització crònica del jovent investigador i docent universitari. Tot plegat desemboca en una forta competència en el sector que juga en detriment d’una ciència col·laborativa i més oberta a la societat. Aquesta cursa esgotadora deixa molt poc temps per bolcar-se en la comunicació científica o en espais permeables entre ciència i societat. Les investigadores que s’hi dediquen ho fan sovint en el seu temps lliure, per amor a l’art o per militància.

Pel que fa a l’accessibilitat del coneixement, la crisi sanitària ens ha ofert algunes finestres d’oportunitat. Per exemple, durant aquests dies un munt d’editorials han posat llibres a disposició del públic general. El context actual també obliga a replantejar la gestió dels congressos i l’elevada mobilitat. Els congressos són actualment importants nodes d’intercanvi de coneixement, però alhora evidencien l’enorme desigualtat de recursos entre comunitats científiques. Els preus d’inscripció sumats als costos d’estada a l’estranger solen ser prohibitius per estudiants i per investigadores de països empobrits. De resultes de la crisi sanitària i de forma encara incipient i experimental s’estan celebrant congressos en format obert i telemàtic. Ningú negarà que les trobades en persona fan molt més humana la ciència però potser ens hem de plantejar si a partir d’ara una part de l’activitat d’intercanvi pot fer-se per canals virtuals i completament oberts. Contribuint així a minimitzar desigualtats i emissions de CO2 a parts iguals.

La post-normalitat

Aquests dies podreu trobar, força pancartes als balcons. Algunes clamen que no hem de tornar a la normalitat, que la normalitat era un problema. Ens ve una crisi econòmica sense precedents i certament farem ben fet d’encarar-la abordant profunds canvis en la gestió dels béns comuns. Pel que fa al sector de la ciència pública hi ha transformacions que ens podrien ser molt útils.

Els reptes planetaris que tenim davant com la crisi climàtica i energètica, requeriran equips interdisciplinaris i de dinàmiques plenament col·laboratives tant en recerca com en gestió. Ara més que mai necessitem replantejar-nos el nostre encaix amb els sistemes naturals més enllà de l’extractivisme. Mecanismes de cooperació eficaços i independents entre la societat, la comunitat científica i l’administració haurien d’existir i vetllar perquè els governs prenguessin decisions pensant en les generacions futures i més enllà d’una legislatura. A tot això hi contribuiria una aposta forta per la comunicació científica. A casa nostra tenim excel·lents professionals en aquest camp, però malauradament la seva presència als mitjans segueix essent anecdòtica. Aquesta és una reivindicació de molta actualitat, com mostra el recent manifest signat per l’Associació Catalana de Comunicació Científica i més de 40 entitats del sector, incloent-hi nombrosos centres de recerca i col·legis professionals.

Necessitem posar fi a la precarietat i temporalitat que ofega les nostres joves i no tan joves investigadores. Ens cal una major inversió en recerca orientada a superar els grans reptes ambientals però mai per tancar l’aixeta de recerca en ciència bàsica. A l’Estat Espanyol es dedica tan sols un 1.2% del PIB a ciència pública, força per sota de la mitjana europea i molt lluny del 3% que dediquen molts països del nord i centre d’Europa. Hem d’apostar per una ciència en obert i ser conscients que compartir coneixements també és lluitar contra la desigualtat. La realitat ens seguirà sorprenent amb virus nous, fenòmens extrems i un canvi climàtic ja imparable. Si el món ciència ha de contribuir a afrontar-los, hem de repensar de forma urgent el rol i encaix de la ciència en la nostra societat. Es tracta d’una aliança imprescindible.

Aquest post ha estat publicat a CRITIC https://www.elcritic.cat/opinio/olga-margalef/la-ciencia-que-volem-58343.

 


AUTORA:

Olga Margalef, Geòloga, investigadora post-doctoral al CREAF i professora associada a la UAB. Membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire.

Foto de portada de Michal Jarmoluk 5 d’octubre 2017, Ciència i Tecnologia.

Pinzellades

Pinzellades

El cas del peix prehistòric

D. Lloris

La Rosana, la noia que atenia la centraleta telefònica de l’Institut, em va trucar per dir-me que algú, d’aspecte més aviat estrany, volia parlar amb un especialista en peixos sobre un assumpte molt important – Podria ser tan amable de venir i atendre’l?

Efectivament, l’aspecte de l’individu era un xic desmanegat. El seu cap petit, amb cabells vermellosos i encrespats, sobresortia d’entre les solapes alçades de la jaqueta marinera on anava embotit, i els seus petits ulls de mirada fugissera semblaven voler controlar tot el que es movia al seu voltant. No sé per què, però em va recordar un d’aquests dibuixos on es representa un conspirador que porta una bomba, negra i esfèrica amb la metxa encesa, sota l’abric. Em vaig presentar i vaig preguntar en què el podia ajudar.

Després d’una llarga i lateral mirada de reconeixement em va respondre, amb un murmuri de confident, que portava un peix prehistòric que volia mostrar-me. Al mateix temps que deia això, ficava la mà a la jaqueta.

Vaig fer un pas enrere en prevenció de qualsevol sorpresa, però el que va extreure va ser una caixa de cigars de poc més d’un pam de llarg, per uns deu centímetres d’ample i tres o quatre d’alt. Sense obrir-la, em va mirar amb desconfiança i va tornar a remugar alguna cosa sobre la importància de la troballa.

El vaig apressar a ensenyar-me’l, ja que estava interessat en saber com era aquest peix i, així, drets a l’entrada de l’Institut, em va mostrar un malarmat (Peristedion cataphractum) ressec i d’un color groguenc esvaït, que apareixia sobre un fons de tela vermella acuradament disposada (Fig. 1).

Fig. 1. Caixa de puros amb l’exemplar “prehistòric”. [Ref.: Fotocomposició D. Lloris]

Quan li vaig mostrar el meu interès per saber d’on l’havia tret, va explicar que l’havia trobat, encara viu, a la riba d’un riu que flanqueja el nord de la ciutat [Besòs].

No vaig gosar contradir-lo, ni explicar-li que aquella espècie era impossible que l’hagués trobat viva a prop d’un riu i menys aquell on va dir haver-la trobat, perquè en aquell temps, no com ara, hi havia un grau de contaminació tan gran que difícilment podia albergar cap vida que no fos bacteriana.

Tampoc li vaig comentar que aquesta espècie no era rara, ni que era pròpia dels fons marins, compresos entre 30 i 700 metres de profunditat. En canvi, mentre l’acompanyava a la sortida, el vaig felicitar per posseir un exemplar tan estrany, i li vaig recomanar posar-lo en un lloc segur. Sens dubte es tractava d’un valuós tresor de temps remots que valia la pena conservar.

 

REFERÈNCIA

Relat extret i modificat, de:

Lloris, D. 2019. Anecdotario y vivencias de un Ictiólogo (Anacefaleosis 1971 – 2018). Amazon, 314 pp.

 


AUTOR

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: Malarmat (Peristedion cataphractum) i detall del cap [Ref.: D. Lloris].

 

Allò que també s’hauria d’ensenyar

Allò que també s’hauria d’ensenyar

La innocència assassina de la mar

D. Lloris

Anys enrere, llegint el periodista, gastrònom i escriptor Nestor Luján em va cridar l’atenció una frase que va quedar impresa per sempre en la meva memòria: “La innocència assassina de la mar”. Frase que he pres per titular aquest article.

Ell, al seu torn, la va prendre d’Álvaro Cunqueiro i aquest, del poeta, narrador i dramaturg irlandès William Butler Yeats. Sembla que, a través del temps, la seva rotunditat ha cridat l’atenció dels que han viscut de prop la contradictòria imatge que mostren mars i oceans. I per poc que es reflexioni sobre la seva immensitat, força, poder i versatilitat ens adonem que estem davant d’una imatge amenaçadora i colpidora. Imatge que, en qüestió de minuts, pot transformar una embarcació en un indomable cavall que sacseja violentament, sense compassió, el genet que el munta.

Aquesta sacsejada no és qüestió d’un moment que passa fugaç. Es tracta d’un malestar generalitzat. Apareix la suor freda al clatell, les olors s’aguditzen i, llevat que estiguis fermament agafat a un sòlid punt de suport, rebràs tota mena de cops. La sensació d’impotència és una altra manera de percebre, i t’adones que formes part d’alguna cosa que semblava gran i formidable al port, però que en aquestes condicions es transforma en una joguina massa petita i fràgil, sotmesa a un constant balanceig. A la nit, si estàs d’humor i situat en un punt privilegiat perceps un magnífic cel estrellat que oscil·la marejador d’un costat a l’altre sense més perspectives que la foscor més absoluta.

Sense voler presumir de res, perquè no hi ha res per presumir davant un mar que es mostri irritat. He de dir que he vist proes i ponts amb les planxes d’acer recaragolades com si fossin paper d’alumini fruit dels formidables cops de mar rebuts.

Quan l’embarcació és de fusta i el mar està intractable, se sent el cruixir de tota la seva estructura, i les juntes grinyolen, donant la sensació de voler separar-se i escapar del material que les manté unides.

Segons el lloc que ocupa la teva cabina tindràs noció del que en termes mariners es coneix com a “pantocades” (impactes contra el casc, quan aquest s’aixeca de proa i cau sobre l’onatge), només que, en aquest cas, aquesta serà la música que ens acompanyarà, constantment, dia i nit mentre el vaixell navega. Com més alta sobresurti la proa, més fort i sonor serà el cop rebut.

Alguns poden pensar que la mida de l’embarcació els protegeix i, en certa manera, tenen raó, però tant o més important és la perícia i professionalitat de qui governi el vaixell. Aquí concorre un altre fenomen que, en els últims temps, és poc o gens comprès per molts joves, educats en una societat suposadament democràtica. Desconeixen que en un vaixell això no funciona així.

L’autoritat màxima l’exerceix el patró o capità, segons s’escaigui, i aquesta autoritat és jeràrquica. Un mana i tots obeeixen les seves ordres. És a dir, a bord impera una altra manera de funcionar, una mica diferent del que estem acostumats a terra, on la sensació d’autoritat es mostra més diluïda, transformant-se en una sèrie de normatives de comportament que uns segueixen i d’altres no. No diré res sobre el confinament quan les travessies són llargues. Ara, després dels esdeveniments viscuts els últims mesos, ja se n’ha après alguna cosa.

Aquest article ve al cas, després de veure anunciat en aquestes mateixes pàgines de l’ICM divulga, que el pròxim 8 de juny se celebra el dia dels oceans. Una magnífica oportunitat per parlar, com se sol, de la recerca en mars i oceans, però gairebé sempre s’obvia tot un seguit d’aspectes que aquestes tasques comporten. Potser hi contribueix que hi ha més investigadors que veuen el mar des de la base a terra i són uns altres els que els recullen la informació amb la qual treballen.

És probable que alguns creguin que no n’hi ha per tant, altres em donaran la raó, fins i tot hi haurà qui gaudeixi enmig d’un brau temporal. A tots els diria que s’ho prenguin amb calma i el degut respecte, perquè el mar és encara més del que aquí explico. Cal sentir-lo en els dies calmats, però especialment quan rugeix enfurismat. Quan presenta les onades llargues i quan són curtes, perquè el seu moviment i navegabilitat és mutant.

Si amb això no n’hi ha prou per anar prenent consciència del que es té entre mans, cap problema! – No cal haver creuat el Cap d’Hornos, el de Bona Esperança, l’Atlàntic Nord, haver visitat Flemish Cap o passat per les Açores, entre molts d’aquests braus llocs que diversos col·legues ja han visitat. Només cal experimentar una sortida en un pesquer comercial quan surt a treballar, durant una setmana, al Golf de Lleó i tots sabran de què els parlo, encara que, com a consol, sempre els quedarà YouTube per prendre contacte virtual amb algun temporal. Segur que, en aquests moments, ningú recordaria el pensament naïf de fer millor l’Oceà Pacífic, que, per la seva magnitud, podria contenir tres llunes, desitjant que sigui igual que ho va ser abans dels plàstics.

Una cosa similar els diria als que tinguessin la mala sort de caure a l’aigua, en les proximitats d’aquestes boniques i sempre famolenques aus marines que adornen el cel. Aquestes, precisament aquestes, serien les que probablement posarien fi a la seva vida. No obstant això, ara que estic allunyat de totes aquestes sensacions, segueixo trobant a faltar les immensitats i el sentit de llibertat que inspiren.

 


AUTOR:

Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.

Foto de portada: V/O “García del Cid” sota un temporal (Canyó de Lastres – Astúries). A baix, a la dreta, dos ocells de tempesta (Hydrobates pelagicus). [Ref.: Fotomuntatge artístic D. Lloris].